Roger Montañola: «Espai CiU diu el mateix que la majoria de dirigents de Junts en privat»

Poc després que Ferran Bel comuniqués que no apostava per ser el candidat del PDECat a les eleccions espanyoles del 23-J, el partit es va activar per trobar un relleu. El va trobar en la figura de Roger Montañola (Barcelona, 1986), exdirigent d'Unió i en el seu dia -la legislatura que va arrencar el 2010- el diputat més jove del Parlament. Centrat en el sector privat des que va deixar la política, Montañola encarna una fórmula descomplexada, liberal en clau econòmica i possibilista en la carpeta nacional, que recorda als anys daurats de Convergència i Unió. El nom de la candidatura, Espai CiU, està pensat precisament per ressuscitar aquella etapa. El 23 de juliol es veurà si existeix forat electoral, pensant també en els futurs comicis al Parlament.

- Se'l veu gaudir, en campanya. Un dels seus somnis, i això ho sap la gent que el coneix, era liderar una candidatura en unes eleccions. Ara té aquesta oportunitat.

- Estic gaudint molt. Hi ha gent que porta la política dins, com el debat, el contrast d'idees. M'agafa en un bon moment de la vida, i en tinc unes ganes enormes. Es nota i es transmeten.
- Tenint en compte els precedents de com s'ha estructurat l'espai polític que vostè representa, el més natural seria no obtenir representació parlamentària. Malgrat tot, és optimista sobre la possibilitat d'entrar? És possible, el miracle?

- Sí, sí. Molt possible. Li diria que, fins i tot, és molt probable. Vaig viure la campanya del 2015 amb Unió i la del 2021 amb el PDECat, i hi havia una moral de derrota molt gran. Ara és el contrari. La gent està animada, amb ganes, sent que ha arribat el moment. Jo també. És molt probable entrar.

"Som al 2023, no al 2017. Les promeses tenen data de caducitat"

- A què atribueix que hagi arribat aquest moment?

- Al propi context i al cansament de la gent: som al 2023, no al 2017. Les promeses tenen data de caducitat, i aquesta data ha arribat. Això dona molt marge per a una proposta que és tan catalanista com aquelles, però molt més realista.

- Parlant de realisme: Xavier Trias va liderar una candidatura a Barcelona que tenia dins el PDECat i que plantejava un discurs molt més pragmàtic. Com és que això no ha passat al Congrés dels Diputats? Qui és que no ha volgut?

- No ho sé, ho hauria de preguntar a Junts. S'han imposat les tesis de Carles Puigdemont, de Laura Borràs, les més radicals i més partidàries del conflicte. No s'ha anat pel bon camí que va adoptar Junts a Barcelona, que era tornar a fer política seriosa i de veritat. En aquestes eleccions, qui millor encarna el que era la candidatura de Trias és la nostra, no la de Junts.

- Dirigents de l'ala pragmàtica de Junts constaten aquests dies que, tot i el discurs moderat de l'alcaldable i la victòria, no se'ls ha deixat governar.

- S'haurà de guanyar per més, la propera vegada. No és excusa. El món de Junts no ha sabut teixir complicitats més enllà del seu partit. I la política també és teixir complicitats amb gent que pensa diferent.

- Considera creïbles discursos com els d'Antoni Castellà, cap de files de Junts al Senat i que va compartir militància amb vostè a Unió, assenyalant -ho feia aquest cap de setmana en una entrevista a Nació- que calia "desestabilitzar" Espanya fins al punt que Europa s'hi impliqués?

- Crec que no és creïble, però ho valoraran els ciutadans. Respecto Castellà, li tinc apreci personal i ho sap, però no comparteixo el que diu. No sé en quin món viuen. S'han quedat ancorats en un món i en una Catalunya que ja no existeix.
 
- Tornarà la Catalunya de l'1-O?

- A curt o mig termini, segur que no. A llarg termini, no ho sé.

"Vist en perspectiva, l'1-O no va ser un bon dia per a Catalunya. Els dirigents independentistes van posar els ciutadans de Catalunya als peus del cavalls"

- L'1-O què és, per a vostè?

- El punt àlgid del moment del procés. Es veu, per una banda, que es destapen les vergonyes de les promeses que tothom sabia que eren irreals sobre la independència. I, al mateix moment, es veu la pitjor cara de l'Estat en una demostració de voluntat de càstig que no va servir per res. Va afectar molta gent. Per tant, vist en perspectiva, l'1-O no va ser un bon dia per a Catalunya. Els dirigents independentistes van posar els ciutadans de Catalunya als peus del cavalls, i molts ciutadans van respondre. I ells, després, no ho van fer. L'1-O té molts problemes, un d'ells és que es va veure el truc. Es va veure que era trampa.

- Un dels principals problemes de la política catalana és que hi ha hagut doble llenguatge?

- Absolutament. Un llenguatge de i per a un públic concret que s'animava, i que ha sobreviscut perquè l'altra part ho ha fet molt malament en la seva actitud castigadora i anticatalanista, de manera que li ha donat oxigen. Si a l'altra banda hi hagués hagut algú mínimament intel·ligent, el moviment hauria desaparegut molt abans. La prova està en dos elements: quan Pedro Sánchez fa els indults, hi ha un relaxament de la situció a Catalunya; i el partit més processista de la història, que no és Junts ni ERC ni la CUP sinó Ciutadans, ha desaparegut. La vida útil de Ciutadans ha anat en paral·lel a la vida útil del procés. Que cadascú tregui les seves conclusions.

- En aquest aspecte del doble llenguatge també hi té a veure que hi ha dirigents de Junts que en públic són partidaris de la confrontació i que en privat tenen un discurs més possibilista.

- La nostra candidatura diu el que mitja Catalunya diu en privat i el que la gran majoria dels dirigents de Junts diuen en privat. Nosaltres ho diem de cara, en públic, no ens amaguem.

- Per què seria útil l'Espai CiU al Congrés?

- Perquè Catalunya tingués un partit d'obediència catalana que negociés pensant en el país, per al seu conjunt i des de la política. Asseient-nos amb qui governi per treure'n beneficis.

"Si anem a Madrid dient que no ens interessa res del que hi passa, no té sentit anar a les eleccions. Ens podem comprar un megàfon i anar a la porta del Congrés"

- Sona a PNB.

- Sona molt a PNB perquè ha de sonar-hi molt.

- Quines són les línies vermelles per una investidura?

- Hi ha dos grans elements. El primer: no podem pactar amb algú que faci política incendiant Catalunya i menystenint els catalans, la nostra llengua i el que som com a poble. La segona, a una escala molt més tangible, és el "respectaran Catalunya", que és passar per caixa. Això té molt a veure amb recursos i infraestructures. Si anem a Madrid dient que no ens interessa res del que hi passa, no té sentit anar a les eleccions. Ens podem comprar un megàfon i anar a la porta del Congrés, i cridar molt fort que estem enfadats. La política ha de ser més seriosa. Sigui amb el PSOE o amb el PP, la nostra candidatura té persones amb agenda.

- Sense referèndum i amnistia es pot negociar amb Pedro Sánchez?

- Sí. Perquè no es produirà cap de les dues. Sánchez, per governar en l'anterior legislatura, depenia dels independentistes, i no hi ha hagut ni una ni l'altra. És fer-se trampes al solitari pensar que ara serà diferent.
 
- I com es desescala, el conflicte?

- Amb política, amb intel·ligència, amb parlar als ciutadans com a adults. Amb l'assumpció que la política no pot donar respostes a totes les aspiracions de tothom en el mateix moment, per molt grans que siguin. Sé que no anima la tropa que va creure's tot el procés, però la meva obligació és ser honest i dir que s'ha demostrat que no pot ser. I qui ho ha demostrat són els seus líders. La gent no en té la culpa, de seguir els seus somnis. La culpa és dels dirigents que no compleixen el que prometen. El pitjor seria que aquests dirigents que no han complert cap promesa encara avui rebin el seu vot. És una manera de menystenir els ciutadans.

- Amb Alberto Núñez Feijóo s'hi pot parlar?

- Sí.

- L'ideal seria una segona edició del Pacte del Majestic?

- L'ideal seria negociar amb el candidat que tingui més opcions en benefici de tots els catalans, sigui Sánchez, Feijóo o Yolanda Díaz.

"L'ideal seria negociar amb el candidat que tingui més opcions en benefici de tots els catalans, sigui Sánchez, Feijóo o Yolanda Díaz"

- Vostè formava part de la direcció d'Unió durant el 9-N. En aquell moment, ERC feia aquest discurs: "Doneu-me 68 diputats i faré la independència". Què pensa quan veu Gabriel Rufián amb una certa voluntat pragmàtica?

- ERC ha fet la jugada de fer una política un punt més útil, i no ho criticaré directament. L'independentisme ha fet molt show els últims anys al Congrés. La diferència és que Rufián, almenys, ha fet política. Encara que no comparteixi el seu model de societat, és evident que ha fet feina de diputat. Els altres , no. Per això ens presentem: els qui han fet feina de diputat són els del PDECat. No ha fet tants titulars perquè estaven treballant. Part de la meva feina és posar en valor i agrair la tasca de Ferran Bel, Genís Boadella, Sergi Miquel i Concepció Cañadell.

- En quin moment es comença a tòrcer tot en clau de procés, vostè que en va veure el principi? Quan es trenca CiU, per exemple? O ja venia d'abans?

- Ve d'abans. El moment àlgid és el trencament de CiU. Però per mi el que porta a la decadència actual és quan la gent comença a admirar de forma irracional la CUP. La primera vegada que entren al Parlament ho fan amb 3 diputats de 135, però la seva influència en el marc mental de la política catalana és de partit gran. Per tant, bona feina que van fer ells. Però es pot imaginar que estic a les seves antípodes.

- Com a dirigent d'Unió i fent el discurs que fa ara, no  se sent culpable d'haver format part de la maquinària que va encetar el procés?

- A toro passat tots som Manolete (riu). En aquell moment, pensant també que era un moviment d'emprenyament, crec que el compartíem. Les causes compartides que porten a l'inici del procés ho són per una part molt important de la ciutadania. El que no compartim són les solucions que ens proposen. Les causes continuen: només cal agafar Rodalies un matí per veure-ho.

- Hi havia gent que dubtava sobre l'estratègia d'Artur Mas i no ho va verbalitzar.

- Qui els va verbalitzar va ser Unió, i per això vam trencar, amb el cost que va tenir. Quan la gent parla de les paguetes, penso: "Si realment els que estàvem a Unió haguéssim buscat viure de la cosa, era tan fàcil com renunciar al que pensàvem i seguir la corrent". I vam decidir anar a contracorrent, amb els resultats i les conseqüències que va tenir. Fa 8 anys que no m'he mogut d'on era. No es tracta de tenir raó, tothom ha viscut els anys del procés a la seva manera. La nostra candidatura comparteix la tesi que cal canviar d'època.

"Artur Mas té el meu número, quan vulgui em pot trucar. Encantat de parlar-hi. El que sí que no faré és deixar de defensar el que creiem"

- Ha parlat amb Mas des que va dir, en declaracions a Ràdio Estel, que el PDECat no s'hauria hagut de presentar a les eleccions espanyoles?

- No.

- Té intenció de parlar-hi?

- Té el meu número, quan vulgui em pot trucar. Encantat de parlar-hi. El que sí que no faré és deixar de defensar el que creiem, i menys per una estratègia d'una reunió d'una sèrie de persones sota el paraigua del Junts de Carles Puigdemont. Amb mi, no va.

- Mentre Puigdemont mani a Junts, sigui de manera executiva o de manera moral, és impossible la reunificació de l'espai?

- El PDECat ho haurà de decidir. Personalment, no tinc res a veure amb Puigdemont. Vaig compartir uns anys al Parlament amb ell, li desitjo el millor i participaré de qualsevol acció que permeti que la seva situació es normalitzi. Però jo a Puigdemont no li dec res, i a Artur Mas no li dec res, i a Jordi Turull no li dec res. I precisament, si m'ataquen, és perquè ho saben. Jo sóc un home lliure, en guanyo la vida a la meva manera, amb el meu esforç, i em puc asseure aquí a dir exactament el que crec. Això, en política, és una fortalesa.
 
- Amb el que està passant aquests dies a França, considera que el terreny està abonat per al creixement de l'extrema dreta si no s'aborda de manera seriosa la immigració?

- La situació a Catalunya no és la de França, però el bonisme imperant ha impedit tenir debats seriosos, responsables i adults sobre aquest tipus de qüestions. Comença a haver-hi un caldo de cultiu a molts llocs. Hi ha dues opcions: insultar l'extrema dreta i menystenir qui els vota, o plantejar-nos per què ho han fet. En alguns punts de Catalunya hi ha persones que, des d'una visió molt radical del salafisme, fan proclames medievals i no acceptables en societats occidentals. Si ens sentim orgullosos -com jo- de ser un país feminista i igualitari, no es pot aplaudir qui tracta la meitat de la població -les dones- com si fossin esclaves, gairebé. O que les menystinguin. S'ha d'afrontar des de la serenor. És irresponsable i ser adolescent no abordar-ho.

- El bonisme dona ales a l'extrema dreta?

- Absolutament. No és que els doni ales, és que els deixa camp per córrer. Aquells que ens situem en posicions centrals i volem parlar amb tothom cal que identifiquem quan hi ha problemes per donar-los resposta. Quan veig cordons sanitaris contra l'extrema dreta, em pregunto per què els voten.

- Com ha passat a Ripoll.

- I en altres llocs on passa. No és immigració, és islamisme radical. No tinc cap problema amb la immigració, és bona i necessària. Sí que tinc un problema amb l'islamisme radical.

- Si els resultats no són dolents, el veurem de candidat al Parlament?

- Fa dues setmanes que estic en aquesta candidatura i prou feina tinc ara. Ja ho veurem.

"No tinc cap problema amb la immigració, és bona i necessària. Sí que tinc un problema amb l'islamisme radical"

- Si tenen tanta raó en el discurs, per què no se'ls ha premiat a les urnes?

- La política catalana ha viscut en un estadi altíssimament emocional en el qual els discursos de base racional els ha costat fer-se un lloc. Però crec que això ha anat de baixada, i la gent interpreta la necessitat d'escoltar-nos. La percepció que tinc supera les expectatives, i encara no ha començat la campanya.

- Per acabar: què va ser pitjor, declarar la independència o carregar-se CiU?

- Per Catalunya, fer veure que es va declarar la independència. Pels que estimàvem CiU, evidentment va ser una mala notícia per la país i per a molts de nosaltres. C'est la vie, i ja fa molts anys de tot plegat.