​Ripoll: la pitjor solució, de la pitjor manera

Els resultats del 28-M abocaven Ripoll a dues alternatives: Sílvia Orriols alcaldessa o un pacte amb la participació d'almenys quatre formacions que evités l'ascens de l'extrema dreta al govern municipal. Els dos casos s'hi podia arribar amb entesa entre la resta de partits o amb ball de bastons. I, finalment, ha acabat succeint la pitjor solució —govern d'Aliança Catalana— de la pitjor manera —trencament total entre els partits d'esquerra, ERC, CUP i PSC, i Junts-.

Que l'endemà de les eleccions Manoli Vega, candidata de Junts, fos tan contundent clarificava molt el panorama. Entenia que havia patit un vot de càstig —de 8 a 3 regidors— i que passaria a l'oposició. Tot i que entenia que Aliança Catalana “havia de moure fitxa”, va arribar a oferir els seus vots a qualsevol fórmula alternativa que impedís governar a l'extrema dreta de Sílvia Orriols.


L'alternativa hi era i tenia coherència. ERC, el PSC i l'Alternativa per Ripoll-CUP, després de superar el xoc pels resultats electorals, es van posar a treballar i van encarrilar una entesa política i programàtica. Sumaven el 42% dels vots —pel 30% d'Aliança Catalana— i tenien programes amb punts de coincidència. I, sobretot, la certesa que si algunes polítiques municipals (o la manca de polítiques) havien disparat el suport a Aliança Catalana, el que calia era una nova mirada que apostés per la cohesió social i la convivència.

Aquest pacte necessitava la generositat de Junts, un partit que —abans com a CiU— des del 1995 havia estat hegemònic —governés o no, mai no havia baixat dels 8 regidors—. Fins al passat cap de setmana tot semblava ben encarrilat, però un tuit de la Laura Borràs ho va ser saltar pels aires. Suggerir la possibilitat de deixar governar a Sílvia Orriols —fos motu proprio o instat per algú de Ripoll— va convertir un debat que s'havia centrat en Ripoll en nacional.

Res no irrita més als veïns d'una capital del “rerepaís” que se'ls digui des de Barcelona què han de fer. El mateix victimisme d'Orriols amb el cordó sanitari de fa quatre anys ara la propulsava cap a l'alcaldia. I la decisió de l'executiva nacional de Junts de corregir el posicionament de la seva presidenta encara ho va embolicar més. Manoli Vega, absolutament enutjada, suspenia la reunió prevista dilluns al vespre amb els partits d'esquerra on s'havia d'avançar cap a l'acord, només pendent de ser ratificat per les bases juntaires.


Si ERC, PSC i la CUP es van equivocaranunciant l'acord el mateix dilluns a la nit és discutible. Però la pressió social i mediàtica era tan important –des del tuit de Borràs que havia esdevingut més important la investidura de Ripoll que la de Barcelona- que difícilment podien esperar més. El que passa a ser inexplicable és la postura de Junts: dues setmanes després d'haver-se autodescartat exigia liderar l'alternativa a Orriols i vetar la CUP.

Manoli Vega –després de veure que les confiances teixides entre les forces d'esquerra durant aquest procés han solidificat- ha aprofitat el ple d'investidura per anunciar la possibilitat de liderar una moció de censura. Però haver impedit que l'alternativa liderada per Chantal Pérez (ERC) tirés endavant i la desautorització –just quan ja no hi havia res a fer- de la direcció nacional, la deixa en una situació de fragilitat extrema.

De fet, si Ripoll haurà de conviure amb una alcaldessa que aprofita qualsevol intervenció per fer proclames xenòfobes i islamòfobes, Junts haurà de decidir com afronta aquest petit creixent fenomen que suposa l'extrema dreta independentista. No només per haver permès per omissió que aconsegueixin un altaveu com és governar una capital de comarca, sinó perquè bona part dels seus votants d'Orriols fa quatre dies ho eren de qualsevol de les marques de l'antiga CiU.