Javier Gil (Madrid, 1985) és una d'aquelles figures que ha dedicat la seva carrera a la investigació d'un únic fenomen fins a la sacietat: en aquest cas, l'habitatge. Ara és membre de l'equip del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) amb un projecte sobre grans propietaris i polítiques públiques, i abans havia fet recerca d'altres derivades del trenca-closques residencial per a la Universitat Nacional d'Estudis a Distància (UNED) i per a la Universitat d'Uppsala, a Suècia. També va fer nombroses aparicions televisives a platós i blocs d'inquilins en lluita com a portaveu del Sindicat de Llogaters de Madrid, fa uns anys, on continua militant. Ara, del coneixement dels dos espectres de la seva trajectòria n'ha tret un llibre, Generación Inquilina (Capitán Swing), una obra situada entre l'anàlisi acadèmica i la intenció desacomplexada de convertir-se en un manual polític.

El punt de partida és fàcilment reconeixible: "Avui assistim a uns nivells de desigualtat d'una magnitud que no vèiem des del segle XIX, i l'habitatge s'ha convertit en la seva causa estructural". A les pàgines que segueixen aquesta constatació retrata com s'ha arribat a aquest punt, quines responsabilitats polítiques i quins mecanismes econòmics ho han fet possible. Ho remata deixant escrita una recepta insòlitament específica sobre com es pot resoldre la crisi d'accés a l'habitatge a l'estat espanyol. Ara bé, descregut amb el tauler polític, apel·la a una creixent organització popular com a únic camí per arribar-hi. Entremig, adverteix que la bombolla actual, l'escalada de preus cada vegada més inassumibles per a la ciutadania, està a prop de rebentar. I davant d'això només hi ha un remei, segons Gil: estar preparats, molt preparats.

És un llibre preparacionista?
És que ens hem de començar a preparar ja. Això ja està passant, ja està canviant per complet la societat en què vivim. I hi ha una disputa per organitzar i governar el que arribi. A una banda, tenim les postures autoritàries, marcades per l'extrema dreta. Però hi ha una altra manera de fer-ho. Aquesta ambivalència de no buscar transformacions gaire estructurals, més centristes, que és el que està fent el PSOE, l'únic que fa és preparar el terreny perquè guanyi la sortida autoritària. És fruit que hi ha una correlació de forces molt desigual: la població treballadora, les majories socials, com ho vulguis anomenar, estem perdent. La nostra crisi de benestar, la nostra crisi d'accedir a la propietat immobiliària, la nostra precarietat, no és fruit d'una situació d'escassetat, sinó d'una concentració de la riquesa com feia temps que no es veia, i això està anant a més, ho diuen totes les dades. I, per tant, es pot canviar. Hi ha una sortida a aquesta crisi que és redistributiva, basada en la justícia i que reforça la democràcia.

Jo tenia la sensació que al llibre l’atravessa l'optimisme. Ara em fa dubtar.
Tot dependrà de les estratègies i de com s’articuli políticament. Hi ha aspectes, però, que no és que els pensi jo, és que són fets. Ho comento a partir d'unes enquestes que analitzo, en concret les de 40DB per al Grupo Prisa, que em semblen molt importants, especialment en un país on la propietat immobiliària forma part de l’ADN social, de les famílies i de la idea de la classe mitjana. 

Es refereix a l’enquesta en què la meitat dels espanyols creu que la ciutadania hauria de tenir un màxim de dues cases en propietat?
Sí, i allà es veu que està canviant el sentit comú al voltant de la propietat. Que hi hagi una massa social molt important que digui que ja n'hi ha prou, que cal posar límits al nombre de propietats que pot tenir una persona. De sobte dius, ostres, això està canviant. Però s’ha de ser hàbil, perquè la mateixa gent que t’està dient això, també t'està dient que és un perill que t’'ocupin la casa, quan en realitat no ho és. Aquí veus com tota aquesta població està en disputa, i que pot girar per a un costat o per a l'altre.

“Quan la bombolla madura, els grans fons solen ser els primers a retirar-se”, escriu al llibre. És el punt en què estem. Això és una oportunitat per a l'administració per comprar molts pisos, o una trampa, en un moment de preus inflats?
L’administració ha d'intervenir. Però amb un pas paral·lel. No és el mateix que compris els habitatges a preu de mercat i ja està, o que facis una regulació que d'alguna manera redueixi les expectatives de futur. Si fas una regulació que vagi marcant el pas i generant unes expectatives de baixades de preu, de baixades de rendibilitat, això et permet negociar en millors condicions. No es tracta tant de mirar només la compravenda en si mateixa, sinó del missatge que envies als mercats, i això és el que s’ha de fer. Voler comprar molts pisos d’un fons que vulgui sortir del mercat també és un missatge, i s’ha de fer.

Fa poc, la Generalitat va comprar 743 pisos de cop que un fons volia vendre a Catalunya.
Has d’enviar el senyal que l'Estat farà un pas endavant, que l'Estat canviarà el model immobiliari espanyol, el democratitzarà i expulsarà els especuladors a través de reduir la rendibilitat que podran obtenir aquí. I aquest nou pas s’inicia a través d’aquesta compra d’habitatges d’aquests fons d’inversió. Ja veurem si en millors o en pitjors condicions, però això ja marcarà un missatge als mercats internacionals, perquè diran: “Ostres, Espanya canviarà el model, l'Estat està intervenint comprant aquests habitatges”. Si hi entra l'Estat, no hi ha lloc per als fons. Ells pensen “si l'Estat comença a comprar habitatges, serà el meu nou competidor”, i canvien les normes. Cap fons vol competir amb l'Estat.

Entre un ampli nombre d'accions pendents de solucionar la crisi de l'habitatge, subratlla com a fet crucial el topall del lloguer. Per què és tan rellevant aquesta mesura en concret per davant d'altres?
El límit del lloguer és rellevant perquè, per una banda, és immediat. Canvia les condicions materials de la generació inquilina de manera immediata, i redueix les expectatives dels especuladors i dels inversors. Què passa? També ho dic al llibre, que hi ha molts tipus de regulacions. Hi ha regulacions molt més suaus, que vinculen la pujada de preus a l'IPC o hi posen un màxim, com fan a Alemanya i França, un 10% o un 20% cada tres anys, etcètera. I una altra fórmula és directament, com la que es va aprovar a Berlín fa uns anys, que després el Tribunal Constitucional va tombar-la, que bàsicament abaixava el topall als preus del 2013, el moment just abans del nou cicle d’especulació. Això és el que caldria fer. Ara mateix aquí necessitaríem una regulació que corregís el desajust entre salaris i preus de l'habitatge i tornés als preus del 2013 o el 2014. S’ha de corregir políticament l’alça dels darrers anys.

D’una regulació com aquesta, de preus regressius, només cita un exemple i va ser tombat per la justícia. Fer un moviment en aquesta línia no seria un risc?
Ara mateix necessitem innovació en matèria de control del preu dels lloguers. I a Espanya estem patint més que a altres llocs la crisi de l’habitatge, per les condicions que s'han generat en aquest país les últimes dècades. És a dir, l’estat espanyol és un cas paradigmàtic per estudiar el que està passant amb els lloguers, perquè a la resta d’Europa i als Estats Units passa el mateix, però a un ritme més lent i amb menys intensitat. Per tant, som un laboratori. I si ho hem estat en termes de política neoliberal i de política rendista, ara ho hem de ser de resistències i d'innovació en polítiques públiques.

Els darrers veïns d'una finca al centre de Barcelona: «Això és una compra especulativa com una casa» 

Així, la regulació de lloguers vigent queda lluny de la seva postura. Tenir-la amb les condicions actuals és perjudicial o és un avenç?
Tenir una regulació a mitges és súper perillós. Ho estem veient just aquests dies. Permets que l'oposició t'ataqui sense pietat i comenci a responsabilitzar la mesura de coses que no són la seva responsabilitat. Perquè vivim en una guerra cultural al voltant de les polítiques d'habitatge. Hi ha una guerra permanent. Hi ha molts ulls posats a buscar qualsevol símptoma que no està funcionant per atacar el conjunt de la mesura i que la gent digui “veieu, tenen raó, no està funcionant. Ara cal provar una altra recepta, cal provar la recepta del rendisme”. I això és el que estan buscant. És perillós tenir polítiques que es queden a mig camí ja que, si bé el fons són positives i les necessitem, no arriben a ser del tot eficaces. I quedar-se a mig camí no és dir “bé, en comptes d'ajudar del tot, ajuden una mica menys”, no, és que posen en perill tota la regulació, i que això es pugui millorar. Fan que es vagi generant una oposició que pot impugnar tot el model.

Entre els actors que hi incideixen també hi ha el sector acadèmic, al qual vostè també pertany. Com valora la participació de les universitats al debat sobre l’habitatge?
Gran part de les universitats que hi participen ho fan des de perspectives que no qüestionen mai la visió del mercat, és a dir, que tota solució sempre passa per reforçar el mercat i els actors del mercat. Tens les grans universitats d'aquest món produint-te investigacions de tota mena per dir-te que les regulacions dels lloguers no funcionen, que cal liberalitzar, i que tot se soluciona construint, construint, construint, quan les bases acadèmiques no van en aquesta direcció. Per qüestionar les tesis que la pujada del preu de l'habitatge està determinada per canvis demogràfics, és a dir, perquè hi ha més demanda, jo cito Robert Shiller, que és Premi Nobel d'Economia el 2013, precisament per això: ell diu que els preus de l’habitatge són especulatius, que les pujades tenen més a veure amb dinàmiques més pròpies de la psicologia i de la sociologia que del que entenem per economia pura, i que no són aquests canvis demogràfics sinó les expectatives de revaloració dels actius el que fa que els preus pugin.

Algun exemple que l’hagi ofès especialment?
Un cas que tenim aquí molt simbòlic d'això, molt significatiu, és que un dels informes més importants contra la regulació del preu dels lloguers a Catalunya el publica ESADE, que fa de think tank liberal, i que publica molts informes, precisament, per criticar regulacions progressistes o que intervenen en el mercat. I conclouen que cau l'oferta, que si s’intervenen els preus, cau l’oferta. Però deixen una variable fora! I és que, mentre cau l’oferta de lloguers residencials, es dispara l’oferta de lloguer de temporada. Llavors, tu com a investigador tens dues opcions: ometre aquesta realitat o incloure-la. Si la inclous, vens a dir que el problema no és la llei de la regulació, sinó que els propietaris estan buscant estratègies per incomplir-la, i que s’ha d’endurir o regular els lloguers de temporada. O pots no incloure-la, i venir a dir que la llei no funciona. Quina és la investigació que comprèn més el fenomen en la seva totalitat, la que t’explica el que passa amb tots els habitatges o la que ho obvia? El problema és que abans de fer aquesta anàlisi, aquell informe ja ha tingut repercussió per tots els grans mitjans del país, i ja han corregut els titulars. Però en termes científics aquell informe que obviava una part central de la investigació no hauria d’haver passat el filtre. L’acadèmia també està marcada pels seus interessos. A més, actualment el sector immobiliari està finançant càtedres d’habitatge. 

França, Anglaterra, Suïssa o Alemanya apliquen impostos progressius a les segones residències. És la següent gran carpeta a obrir? A Catalunya la CUP proposa limitar aquesta figura també. Diuen: "una família, una casa".
Ja hi ha llocs com Suïssa que ho regulen amb molta intensitat. I aquí veiem que hi ha zones que les han conquerit els inversors, entre pisos turístics i segones residències. Al final, aquí la qüestió és que la propietat immobiliària està partint la societat. S'està dividint en dos. Cada vegada hi ha més població que no pot accedir a una única propietat on viure, alhora que una nova població multipropietària cada vegada té més habitatges. Aleshores, si vols reduir la desigualtat, has de, òbviament, posar impediments als usos no residencials dels habitatges i també a altres usos com són les segones residències. Això no vol dir que li estiguis dient a la població “no, és que tu ja mai podràs anar una casa a la platja”.

Com es resol, aquesta por?
Si tu planifiques des de la política, intervens el conjunt del mercat immobiliari, amb un paradigma d'habitatge que l'organitza d'una altra manera, i ho fas segons qüestions democràtiques i amb l'objectiu de maximitzar el benestar del conjunt de la població, això canvia. Llavors jo diria: "sí, podràs anar a la platja segur, a un habitatge, podràs anar-hi, però aquest habitatge no serà de la teva propietat. I mentre tu no ets a aquesta casa aquest habitatge no estarà buit. Hi haurà una altra família utilitzant-lo". En aquest sentit, la idea és que s'organitzi de manera que l'habitatge sigui tan eficient com sigui possible, però una eficiència no calculada en termes de quanta renda deixes al seu propietari, sinó de quant de benestar generes a la població que l’utilitza.

Així, per vostè, les aspiracions d’oci de la classe treballadora no és que hagin d’eliminar la voluntat de tenir un pis assegurat on viure i un apartament a la platja, sinó que haurien de canviar la manera d’accedir a aquestes realitats.
És això, justament. Sobretot perquè una de les grans derrotes del neoliberalisme són les seves promeses aspiracionals. S’han trencat. Sobretot cap a la idea de la classe mitjana. Això per a les noves generacions i per al conjunt de la generació inquilina no serà així. I podem disputar-ho, podem tenir un altre tipus d'aspiracions socials que no vagin lligades a la propietat immobiliària, però que mantinguin la idea de viure bé, d’anar-te'n de vacances, d’anar a la platja. El problema és que això ara ja no és possible a través del model de propietats individuals on cada família té la seva casa a la platja. Per començar, perquè això mai no es va universalitzar per al conjunt de la població, i era força desigual. Però, a més, perquè sí que és possible un altre model on les majories socials poden estiuejar allà on vulguin, però sense que l’habitatge on es quedin sigui de la seva propietat.

Diu que un dels èxits del relat del sector pro-mercat és que comunicativament tenen una recepta fàcil, de llenguatge simplista i amb aparença de llei natural. Oferta i demanda. Com es contradiu un argument amb tants altaveus, esgrimit amb tanta intensitat?
Primer, per combatre-ho necessites produir moltes dades, i crec que s’està fent. Però ara, per exemple, argumenten que és un tema de demanda i que l’alça de preus l’explica el canvi demogràfic. Però és que l’'arribada de gairebé dos milions de migrants s'ha produït durant els darrers quatre anys. I els preus comencen a pujar el 2014. Llavors, encara que tinguem les dades, hi ha uns relats que busquen simplificar la realitat. El que diuen ara és que és per culpa dels migrants i busquen generar un nou sentit comú. I ja ho sabem, amb la comunicació política un de les claus és simplificar els missatges, encara que de vegades no concordin amb la realitat, funciona molt bé. Doncs efectivament, combatre-ho no és fàcil. I aquesta és una lluita molt important. Jo parlo tota l'estona de guerra cultural, de batalla. Estem en això. I esclar que hi ha molts mitjans que estan amplificant aquestes idees, i professors d'universitat, i periodistes, i això fa que la correlació de forces sigui desfavorable, però el que també és cert és que la gent després ho viu en el seu dia a dia. I ho està experimentant, i diuen “escolta, que estan fent fora la gent aquí per posar-hi turistes, o un llogater que pugui pagar un preu més alt”. I tot suma.

Som Habitatge alerta que la regulació del lloguer de temporada té articles inconstitucionals

On tothom està d’acord és a augmentar el parc d’habitatge social. I s’esmenta habitualment l’exemple de Viena. Al llibre vostè diu molt clar que si tant agrada el cas vienès, aquí es podria aplicar la fórmula que va funcionar allà.
Ens acostumen a dir “volem ser Viena, volem ser Viena”. I tot seguit afegeixen “però no podem ser Viena, perquè ells porten 100 anys amb el tema”. Jo el que dic al llibre és que Viena no és Viena per portar 100 anys, sinó pel que van fer fa 100 anys. Així, el model del nou paradigma d'habitatge que es pot aplicar aquí l'inspiro en el que va fer Viena fa 100 anys, que és una regulació integral del sòl, del sector immobiliari, i un pas endavant de l'Estat per democratitzar el mercat immobiliari i organitzar-lo segons criteris socials i amb criteris que no siguin els del mercat, ni que sigui el rendisme qui l'organitzi. Tècnicament és possible, l’exemple ens el mencionen habitualment. Depèn de la voluntat política. I com falta voluntat política, el que dic és que és una qüestió de correlació de forces. Dit d’una altra manera, necessitem una força social més gran que pugui impulsar aquest nou paradigma d'habitatge.

“El futur de l'habitatge no es decidirà en informes tècnics, sinó en la correlació de forces” entre la part immobiliària i els sindicats d'inquilins, apunta al llibre. I diu que la clau la tindrà saber seduir a aquells que viuen en propietat. El gran repte de la generació inquilina és, paradoxalment, mobilitzar a qui no viu de lloguer?
El primer repte és que la generació inquilina s’identifiqui com a part d’un mateix grup social. Perquè hi ha molts interessos a trencar-ho, i que els integrants d’aquest col·lectiu es vegin com a parts de grups que no tenen res a veure entre ells: els més joves, els més grans, els que esperen heretar, els que no heretaran, els que seran sempre generació inquilina, els que viuen ocupant o no tenen com pagar el lloguer. Però tota aquesta gent forma part d'un mateix grup social, i veure-ho serà el que facilitarà l'organització dels seus interessos i de la lluita.

I quin paper han de jugar els propietaris?
Aquest és el segon repte: aconseguir una aliança amb la població propietària que viu a casa seva. Perquè la població propietària i la generació inquilina són la mateixa classe treballadora, són expressions de la classe treballadora en dos moments històrics diferents, però també hi ha molts esforços en què es vegin com a actors que no hi tenen res a veure. Però el cert és que la majoria de la població viu en un habitatge de la seva propietat, i encara que això estigui canviant a un ritme molt ràpid, encara són un grup majoritari que, com mostren les enquestes, s'està solidaritzant amb la generació llogatera. Aquest vincle és central per transformar les estructures polítiques i econòmiques de les nostres societats i avançar cap a aquest nou paradigma d'habitatge.

A l’esquema que planteja, el preu de l’habitatge baixaria. Quins al·licients tenen les persones que han aconseguit tenir una propietat per col·laborar amb què casa seva, que s'ha convertit en l'assegurança vital més preuada, baixi de valor en un futur hipotètic?
El mite que diu que les nostres cases cada vegada valen més, i més, i més, té un preu. I aquest preu és que quan surts al carrer et trobes tot el que està passant socialment. Veus que els teus fills, que els teus nebots, que els teus néts, per molt que s'esforcin, que treballin, viuran pitjor que tu. Perquè no poden accedir a cap habitatge. El grau de malestar que està generant aquesta crisi fa que moralment això comenci a ser inacceptable. I llavors s’esquerden els pilars ideològics de la cultura del créixer, créixer, i créixer, i pots acceptar que el valor d’un immoble baixi. Perquè el guany és molt superior.