El nombre de famílies que s'han quedat sense llar -o que directament no n'han tingut- a Barcelona i que han acabat vivint en una pensió no para de créíxer. La xifra s'ha triplicat en només cinc anys i ha arribat a les 3.000 persones de mitjana, tal com va avançar Nació. Però no és només el volum de persones el que evidencia la crisi de l'habitatge i les dificultats de l'administració per atendre les complexitats socials, econòmiques i de salut de la població. El temps que aquelles persones s'han de quedar a viure en un hostal perquè ningú hi troba cap alternativa ho reafirma. Segons noves dades de l'Ajuntament, més de la meitat (57%) del miler de famílies que viuen en un "allotjament temporal d'urgència" (ATU) a Barcelona fa més d'un any que hi són. De fet, hi ha 165 unitats familiars que fa més de tres anys que han de fer vida en un espai pensat per ser un recurs d'emergència. Això, de vegades, implicar conviure amb desconeguts, no tenir cuina, renunciar a la intimitat o tenir horaris estrictes.
I la solució és complicada. Malgrat l'Ajuntament sigui el consistori que fa més despesa per habitant en serveis socials i també reivindiqui ser l'administració de tot l'estat espanyol que més ha invertit en habitatge els darrers anys, els recursos no fan prou. L'evidència més clara és que de les 1.073 famílies que habiten aquestes pensions, només 390 (el 36%) han tramitat la petició per poder entrar a un pis assequible. Això inclou els aspirants a entrar a un habitatge social de la Mesa d'Emergència i els que s'apunten a les llistes per arribar a un pis de protecció oficial.
Per optar a aquests recursos s'han de complir uns requisits i moltes famílies en queden fora. Un exemple són els ciutadans sense papers que encara no els ha donat temps o no han gaudit de les circumstàncies per tenir una situació administrativa regular. Només aquest col·lectiu representa el 18% de les persones que viuen en pensions. Sense el permís de residència -dret que limita la llei d'estrangeria- no es pot ni tan sols demanar l'accés a un pis social. Davant aquesta realitat, vinculada en molts casos a persones que arriben a Barcelona sense cap llar, des de l'Ajuntament es demana a la Generalitat i a l'Estat que aportin recursos per acompanyar les persones migrades i oferir-hi recursos dignes. De moment, però, no hi ha cap pla nou sobre la taula.
El que està previst és sumar alguns recursos addicionals els pròxims anys per anar aturant la sagnia. Entre els plans s'inclouen dos nous edificis amb el model APROP, conegut per utilitzar contenidors industrials per fer pisos de transició. El primer tindrà una cinquantena d'habitatges, alguns dobles, i estarà ubicat a Sant Martí. Ha d'estar enllestit aquest mandat. El segon encara no té data. Igualment, s'espera que la Generalitat construeixi ràpidament en els solars que l'Ajuntament li ha cedit i que eixugui el deute pendent amb els pisos socials de la capital catalana. També està previst investigar si les entitats socials del territori poden oferir nous recursos que millorin l'estada en un hostal.
Explicacions pel nou protocol
Amb el calendari a la mà s'aprecia que només una quarta part (26%) de les persones que acaben vivint en una pensió és capaç de sortir-ne en menys de mig any. Aquests sis mesos és precisament el temps màxim que cada persona es podia quedar en un allotjament d'urgència segons un nou protocol que l'Ajuntament havia fet arribar als treballadors dels serveis socials. Ara, però, els responsables d'aquest pla remarquen que no es deixarà al carrer les famílies que superin aquell mig any i que es tracta més aviat d'un canvi en la manera d'operar.
Això consisteix en "un equip de suport" que farà costat els referents socials i també en la creació d'una "taula de casos complexes" en què es mirarà amb lupa totes les vies disponibles perquè la persona o la família amb un cas especialment delicat pugui arribar a una situació d'autonomia. Així ho ha defensat la comissionada d'Acció Social, Sònia Fuertes. Els sis mesos seria "el temps ideal" però "en cap cas" les famílies que hagin complert el pla de treball -el compromís de fer el que poden amb la situació que tenen- seran expulsades de les pensions, ha insistit la responsable municipal.
Pensions: gastar 2.500 euros per família cada mes
Al consistori saben que les opcions són minses encara. Això fa que de mitjana se segueixi gastant una quantitat desorbitada de diners en pensions, un recurs habitacional precari. L'any passat es van abocar 34 milions d'euros a aquest sistema -subcontractat a una empresa privada- i es acabar amb una mitjana de 3.000 persones al mes vivint en hostals. Això deixa una despesa mitjana aproximada de 2.500 euros per família cada mes. Això dobla el preu mitjà dels nous contractes de lloguer de Barcelona, malgrat que tampoc deixin de batre rècords.
La dada fa que els responsables de l'Àrea de Drets Socials tinguin clara que la prioritat hauria de ser evitar els desnonaments donant ajuts a les famílies perquè puguin pagar el lloguer i no siguin desnonats. És un win-win econòmic però sobretot social. Es preserva la intimitat, l'autonomia i una de les bases del projecte de vida d'aquestes famílies, insisteix Sonia Fuertes. El problema, però, és que s'ha d'arribar abans que el cas arribi als jutjats o que els propietaris dels pisos s'avinguin a acceptar que els llogaters visquin amb l'ajuda municipal. La Generalitat va provar de fer-se càrrec de la part que no puguessin pagar els inquilins per evitar desnonaments -amb el programa "Reallotgem"- i els resultats van ser eixuts: la part privada prefereix generalment desnonar i llogar a qui no sigui pobre.
Així, la realitat social segueix tensant les pensions. I l'Ajuntament diu que no troba més espais turístics disponibles per dedicar-los a allotjaments d'urgència. De fet, s'ha reconegut que hi ha hagut mesos en què no hi havia ni tan sols capacitat per acollir en una pensió d'emergència les persones que s'havien quedat sense llar. Això havia arribat a deixar 48 persones sense habitació a un hostal com a recurs mínim. Ara, la xifra ha baixat fins a les dues persones. Una ha estat acollida a un espai del Centre d'Urgències Socials de Barcelona (CUESB) i l'altra està vivint momentàniament en una habitació d'una persona coneguda.