El sud de Catalunya es quedarà a partir d'avui amb les comunicacions en trens de rodalies i mitjana distància greument afectades. Durant cinc mesos, les obres del túnel de Roda de Berà faran que les quatre línies entre Sant Vicenç de Calders i Tarragona quedin tallades. Això afectarà directament 16.000 passatgers diaris, però en un sistema que, lògicament, està interconnectat, l'afectació anirà més enllà. Tot plegat us ho explica l'Antonio Ramos en aquesta completa informació. S'han contemplat transports alternatius, però les molèsties als soferts usuaris que cada dia usen aquest servei per anar a treballar, a estudiar, al metge o a fer qualsevol altra cosa, se sumaran a les que ja són malauradament habituals. El cap de setmana i ahir ja hi va haver nombroses incidències.
L'1 de desembre de 2007, centenars de milers de catalans es van manifestar a Barcelona contra el caos de Rodalies, convocats per la desapareguda Plataforma pel Dret a Decidir. La perenne desinversió i la deixadesa de l'Estat en la gestió d'una xarxa que, lògicament, acusava el pas del temps i la pressió derivada de l'increment de la població requerien una reacció ràpida i, segurament, d'una mirada diferent. Però no va passar. El PSC de José Montilla va estar fins i tot a punt de reprovar la ministra de Foment del moment, Magdalena Álvarez, que es mostrava insensible (i ineficaç) davant la situació. El traspàs parcial i els pedaços que es van posar en els anys següents (ja no cal dir la "pluja de milions" promesa per Mariano Rajoy que mai no va arribar) no van resoldre la situació.
Els partits i els governs independentistes no han estat, quan han tingut força i suport popular, hàbils per resoldre aquesta situació. Però més responsabilitat tenen encara els governs espanyols del PSOE i el PP en la situació. La tenen pràcticament tota i és una responsabilitat que, òbviament, impacta les seves organitzacions a Catalunya. No invertir provoca problemes com l'envelliment de la infraestructura, els robatoris de coure pel mal estat del perímetre de les vies i dels trens, a més d'un servei deficient en personal i freqüències. I si, a més, es pressuposta el que no es vol o es pot fer i, passat l'any, els diners no es transfereixen i es perden, l'emprenyada encara està més justificada.
Els darrers mesos, més encara amb la imminència del traspàs integral de la xarxa de Rodalies que l'anterior Govern d'ERC va acordar amb el de l'Estat, ha augmentat la inversió i, per tant, les obres, com és el cas per adaptar l'ample de via a l'europeu per les mercaderies (us sona el corredor mediterrani?). I això crea incomoditats i conviu, a més, amb una xarxa d'alta velocitat que té cada cop més exigències per connectar de forma ràpida i sostenible les capitals catalanes. Quan el túnel de Roda de Berà estigui adaptat, els passatgers no ho notaran directament, per desgràcia, però Renfe i Adif asseguren que hi hauria d'haver menys incidències. Ho veurem.
Salvador Illa va denunciar, en repetides ocasions i com a cap de l'oposició, que els anys del procés havien estat una "dècada perduda". El fet que no s'aconseguís l'objectiu de convertir Catalunya en una república independent que es perseguia l'1-O, avui fa justament set anys, segur que reforça aquesta tesi i explica la desfeta sobiranista. Però, sense por d'equivocar-nos, podem afirmar que les darreres són dècades perdudes a la xarxa de Rodalies, que ni s'ha posat al dia ni ha crescut, contràriament al que ha passat, per exemple, a la de Madrid. Una xarxa, la de la capital, que, per cert, preocupa molt al ministeri: les incidències d'aquest estiu van provocar el cessament fulminant del director d'Adif.
L'actual president de la Generalitat va prometre bona gestió i eficàcia dels serveis públics. El context polític no és, com recordava Joan Serra Carné, dolent per ell. En la millora de les Rodalies -un servei impropi d'un país europeu i d'un govern que respecti els ciutadans- i en l'exigència al govern de l'Estat pel compliment dels compromisos (de moment, la creació de l'empresa mixta per gestionar Rodalies ja va tard) té una oportunitat per demostrar que el seu no serà un mandat perdut.
- S'obre el ball per acompanyar Puigdemont: qui puja i qui baixa a Junts?; per Oriol March.
- Crònica: Sánchez i Illa, amb la democràcia en joc i de puntetes sobre Catalunya; per Oriol March.
- El Suprem confirma que no amnistia Junqueras i la resta de condemnats per malversació; per Bernat Surroca.
El gran pacte de cinc alcaldes pel Besòs no arrenca: dos anys, zero reunions; per David Cobo.
Els embassaments del Ter-Llobregat cauen per sota del 30%: «No està plovent bé»; per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
Les xarxes dels dirigents de la formació xenòfoba Aliança Catalana estaven aquest cap de setmana especialment satisfetes després de presumir la setmana passada d'haver establert relacions formals amb els neonazis d'Alternativa per Alemanya. Presumien de la victòria de l'extrema dreta a Àustria i també pel que presentaven com una nova incorporació al projecte de Sílvia Orriols. Es tracta del popular professor de català tarragoní Josep Maria Virgili, que aquest dijous a la tarda protagonitza un acte del partit sobre com "salvar la llengua catalana" a Vilafranca del Penedès.
Virgili, membre del Grup Koiné i que s'ha fet famós corregint faltes a les xarxes, era presentat com a "catedràtic emèrit de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili". La universitat tarragonina, però, prefereix que no la relacionin amb l'extrema dreta i que ningú s'hi vinculi sense estar-ho. Per això van fer un tuit afirmant que la informació del cartell era "errònia", que el professor no té cap vinculació amb la URV i reclamant que es retirés. Virgili és catedràtic d'institut jubilat, una condició ben honorable. Si m'ho permeteu, que diria l'afectat, quin mal servei a una llengua que necessita fer-se atractiva als nous parlants que figures que s'han fet populars a redós seu es vinculin ara a una formació etnicista.
Vist i llegit
Què fan els creuers quan atraquen a la capital del nostre país? Doncs s'hi estan poc temps. L'any 2023 es va arribar al rècord de viatgers a Barcelona que usaven aquest mitjà de transport i de fer vacances que cada cop és més popular: 3,5 milions. Dels 525 grans vaixells que van arribar el 65%, dos de cada tres van fer una estada de menys de 12 hores. Un vist i no vist per visitar algun monument emblemàtic i fer un mos i poca cosa més. Jaume Collboni i el seu equip de govern no són massa partidaris d'aquest model. Aquesta setmana començaran a pagar una taxa diària de 4 euros que s'afegirà a la de la Generalitat d'entre 1 i 3,5 euros i que va en funció del tipus d'estada. A El País aquest reportatge d'Alfonso L. Cogostrinaho explicava en detall.
El nom propi
Avui no és un nom. En seran dos perquè és 1 d'octubre i tots dos estan encara en primera línia i aquesta tardor aspiren a continuar sent la referència de sengles espais polítics. Es tracta de Carles Puigdemont (Amer, 1962) i Oriol Junqueras (Barcelona, 1969), que eren president i vicepresident d'aquell Govern que va convocar, organitzar i donar institucionalitat a un referèndum d'independència que va acabar defensant la gent. Avui fa set anys d'un gran acte de desobediència i empoderament popular que la manca de garanties fruit de la repressió de l'Estat i la poca voluntat dels convocants per fer-lo efectiu va acabar convertint en simbòlic. Van votar 2,28 milions de catalans (no es va aconseguir mobilitzar el no) i la brutalitat policial a càrrec de la Guardia Civil i el Cos Nacional de Policia va fer la volta al món. Puigdemont el va reivindicar aquest cap de setmana en actes organitzats per Junts i Junqueras ho fa avui en aquest article a Nació recordant també la gran mobilització popular del 3-O.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.