Pedro Sánchez i Yolanda Díaz es reuniran avui a la Moncloa per mirar de llimar asprors. Fa temps que, en el marc de l'OTAN i de la relació amb els socis de la Unió Europa, el president espanyol ha anat assumint compromisos de despesa en matèria armamentística. La situació de guerra a Ucraïna, que fa tres anys que dura, la voluntat dels Estats Units d'aportar menys a la defensa dels seus socis, i la intenció d'Espanya de tenir més protagonisme internacional justificaven a ulls del president espanyol incrementar les partides. Segons l'OTAN, Espanya només destina l'1,28% del PIB a defensa i ha d'arribar, com a mínim, al 2% abans que acabi la dècada. Sánchez diu que, realment, és més i hi suma partides d'altres ministeris per combatre el relat que és el soci de l'Aliança que menys esforç fa. El 2025 el govern espanyol no tindrà pressupostos i tampoc en va tenir el 2024 per l'avançament electoral a Catalunya. Malgrat tot, el govern espanyol ha aprovat crèdits per incrementar la despesa militar i tot plegat crea desajustaments polítics.
La inversió haurà de continuar creixent atès el context internacional que ha desfermat la victòria de Donald Trump. Els Estats Units ja no són, a ulls de molts països europeus, Espanya inclosa, un aliat confiable. No se sap encara com reaccionarà Europa a tot plegat (i és difícil pensar que ho faci en bloc) i quin serà el futur d'Ucraïna, però sembla evident que és mala idea confiar la defensa en els americans després del seu cop de volant. A Espanya, diversos experts i sectors propers a la seva potent indústria armamentística (que lidera Indra, participada per l'Estat) eleven al 4% del PIB la despesa a la qual s'hauria d'arribar en l'actual context.
És una xifra molt alta i que poc té a veure amb el que, fins ara, havien gastat els espanyols. I la possibilitat que això acabi passant i el 2% quedi curt, és clar, crea tensions internes en el debat de la disjuntiva, ja clàssica, entre canons o mantega. Podem i Sumar posen alguna cosa més que pegues a assumir més responsabilitats armamentístiques i Sánchez fa els seus habituals equilibris de funambulista. El president espanyol necessita el suport de tots els seus socis, poc amics d'invertir en armes, i ha de poder-los explicar que, gràcies als crèdits i a la capacitat d'endeutament que pot decretar Brussel·les, la inversió militar (els canons) no aniran en detriment de l'estat del benestar (la mantega) ara que torna a sonar la música de l'austeritat.
L'economia espanyola va bé si mirem els grans números i la creació d'ocupació. De fet, és la que més creix de la zona euro, però això no ho noten les classes treballadores. Els sous no han crescut igual que la inflació, i l'habitatge, un bé de primera necessitat cada cop menys accessible, s'ha encarit per les tendències demogràfiques, la concentració urbana, i l'apalancament de l'estalvi i la inversió en el totxo.
Lògicament, els socis de Sánchez pensen que si, amb l'economia espanyola com un coet i la inversió militar de mínims, ja es cova el malestar social, la situació encara es pot complicar més si es frena o entra en recessió i s'han adquirit compromisos de despesa que hipotequin el tresor durant dècades. Només el PP podria donar suport a les intencions de Sánchez, però el líder del PSOE no vol posar-se en mans d'Alberto Núñez Feijóo. L'arribada de Trump ha estat una oportunitat perquè Sánchez s'afirmi en el seu europeisme, per posar en contradicció la dreta espanyola, i per guanyar perfil internacional. Però això du associades unes despeses que, a més d'enrarir els debats, poden complicar molt l'operativa. Les solucions que no facin necessari aquest increment de despesa estan, per ara i malauradament, desterrades.
Crònica: Sánchez diu adeu als pressupostos; per Bernat Surroca.
La jutgessa de la dana imputa l'exconsellera d'Interior i l'exsecretari d'Emergències, però no Mazón.
Reportatge: El balanç de la Copa Amèrica qüestiona el valor dels informes d'impacte econòmic; per David Cobo.
Reportatge: «Vam ingressar el pare els primers dies de la pandèmia i no el vam tornar a veure ni viu ni mort»; per Marc Orts.
Estocada a la sequera; per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
Jordi Graupera i el partit que lidera, Alhora, van reaccionar dies després de la dana que va castigar l'Horta Sud i van organitzar un grup de voluntaris catalans per ajudar a les tasques de neteja. Van quedar satisfets de l'experiència i ara han fet un pas més a través de l'entitat Participació Política, que ha fet de paraigua a moltes de les iniciatives socials i polítiques del filòsof que, sense èxit, es va presentar per alcalde de Barcelona el 2019 i al Parlament a les darreres eleccions. L'últim cap de setmana de març han organitzat, en una casa de colònies a Tiana, una "Formació de Voluntaris per a Emergències Nacionals" per afrontar-les davant "la fallida de l'Estat espanyol". Va de protecció civil, però també de política perquè es tracta de "d'estar preparats davant qualsevol situació de crisi que afecti el nostre territori: desastres climàtics, fallides sistèmiques, insurreccions..." per actuar "com a veritable cos de defensa civil quan la nació ho necessiti".
Hi haurà part teòrica, però també pràctica i es demana als participants dur llanterna, calçat còmode i roba d'abric. Com en un campament militar, a dos quarts d'onze de la nit del dissabte preveuen la "retreta" i a les vuit del matí de diumenge es tocarà "diana". La cloenda, abans de tornar cap a casa, du el suggerent títol "Insurreccions, finals de règim i fallides de l'Estat com a emergències nacionals: alternatives i perspectives de futur". Per 85 euros es podrà viure l'experiència, 60 si s'és menor de 25 anys.
Vist i llegit
Entre les bases independentistes s'ha estès el pessimisme. Veuen lluny tornar al momentum de 2017 i la "desconnexió" d'Espanya. Però, sovint, a l'altra riba els ànims no són massa millors i ho veuen just al revés. Bona prova n'és l'article del notari Juan José López Burniol (fins fa poc vicepresident de La Caixa) a La Vanguardia aquest cap de setmana arran de les "cessions" continuades de Sánchez als independentistes, les més recents en immigració. "La deriva confederal ja és imparable en les tres etapes (exaltació de la plurinacionalitat; establiment de relacions bilaterals o singulars, i “mutació” constitucional, enfornada pel Tribunal Constitucional) i en el seu epíleg (caiguda de la monarquia i proclamació d’una república confederal)", pronostica qui va ser una figura propera al PSC i a Pasqual Maragall. Malgrat tot afirma que no cal "dramatitzar", però que "les coses són com són i cal acceptar-les així: la situació actual en què es troben Espanya i el seu Estat és de liquidació per enderrocament. Dir-ho no és ser pessimista, sinó tan sols realista". El podeu llegir aquí.
El nom propi
Mark Carney (Fort Smith, Canadà, 1965) ha entrat amb força com a figura nova en l'escena internacional. Aquest economista canadenc ha guanyat les primàries del Partit Liberal i prendrà possessió del càrrec de primer ministre que deixarà Justin Trudeau, desgastat després d'un llarg període de govern. El gener, la política canadenca es preparava per a un relleu dels liberals pel Partit Conservador, liderat per un impetuós Pierre Poilievre, a qui alguns veuen com un dirigent populista (sempre dins dels cànons canadencs, poc homologables als dels EUA). Però Carney pot modificar els pronòstics. Les pretensions delirants de Trump de convertir el Canadà en el 51 estat i alhora amenaçar-lo amb forts aranzels ha fet dels liberals (partit de centreesquerra) el baluard de la ferida dignitat canadenca.
El perfil de Carney, a més, ha agafat els conservadors amb el pas canviat perquè no ve de la política, sinó que és un home que ha triomfat en les altes finances. És un cas únic d'economista que ha dirigit dos bancs nacionals: el del Canadà i el del Regne Unit. Les enquestes el comencen a somriure i el seu tarannà està connectant bé amb la societat canadenca. El nou primer ministre canadenc sol repetir una frase: "Sigues humil, per gran que et creguis ser, també seràs oblidat". De moment, ja busca el cos a cos amb Trump, a qui ha enviat un missatge: "Mai serem un estat dels EUA".
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.