Dos militants de base

Feia tres anys que no es veien. Va ser just després de la concessió dels indults que van excarcerar els presos polítics i, des d'aleshores, algun missatge, alguna trucada i res més. Una comunicació gèlida malgrat els nombrosos intents d'"homes bons" de refer ponts i evitar, per exemple, el trencament del Govern, garantir la solidaritat mútua amb l'acció política d'uns i altres, o estalviar-se guerres i guerrilles. Però els darrers fets han provocat que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els líders de la tardor del 2017 que el Tribunal Suprem es nega a amnistiar malgrat el text i l'esperit de la llei, arribin a la conclusió que es tornen a necessitar i busquin donar-se una nova oportunitat. Es necessiten perquè, malgrat que mai han tingut química personal, han competit i s'han enfrontat políticament, tots dos volen seguir en la primera línia política. 

En l'intent de reconstruir una relació molt malmesa es van trobar a Bèlgica durant hores. La cimera dels dos líders independentistes es va gestar en una trobada d'empresaris sobiranistes a Cardona on van coincidir, i compartir taula, Junqueras i el secretari general de Junts, Jordi Turull, que ja ha pres el control total del partit i vol tenir un paper rellevant per refer ponts amb els republicans. La bona relació que, històricament, ha tingut amb Marta Rovira, clau en la cuina republicana aquests anys i ara malgrat que està de sortida i distanciada de Junqueras, els situa en posicions clau, si més no en els pròxims mesos. A Junts diuen que Turull va ser el principal facilitador i que la secretària general d'ERC n'estava al cas.

Junqueras i Puigdemont són només dos militants de base malgrat que la transcendència de la seva trobada i els fruits que, a mitjà termini, pot donar. El primer va deixar la presidència d'ERC després que els mals resultats del 12-M obrissin les hostilitats internes per l'exigència de dirigents del Govern i del partit alineats amb Pere Aragonès i Rovira que deixi pas i faciliti un relleu endreçat. Una lluita que, com demostren els cartells de falsa bandera contra Ernest Maragall, pot treure de l'armari i convertir en arma llancívola més morts dels que ERC pot gestionar en el context de dins i de fora de la seu del carrer Calàbria.

Junqueras vol tornar al novembre amb ànim de reconstruir el partit (per ara ho té bé perquè els que no l'hi volen no tenen un nom alternatiu) per tornar-lo a situar en posicions electoralment competitives. I això requereix, a més d'afinar l'estratègia i els objectius, com a mínim pacificar les relacions amb el món de Junts. De la disputa, Esquerra, que acredita menys habilitats tàctiques i menys complicitats a l'anomenada societat civil sobiranista i a l'establishment mediàtic, n'ha sortit històricament més malparada.

El segon militant de base en qüestió és Puigdemont. Ell fa temps que va deixar la presidència del partit (volia centrar-se en l'ara convuls, malgrat que hibernat, Consell de la República) i no està en cap òrgan executiu malgrat que el seu lideratge polític i electoral és sòlid. Els que en qüestionen la línia -que n'hi ha- no gosen fer-ho públicament perquè saben que, sense ell, l'espai no hauria sobreviscut com ho ha fet al final del procés, materialitzat en la pèrdua de la majoria absoluta independentista el 12-M. 

Fa més de sis anys que està exiliat i l'amnistia no li ha donat el retorn immediat que esperaven els seus assessors quan van negociar el sí de Junts a Pedro Sánchez i a la llei. Encara afirma, però, que serà a Catalunya pel debat d'investidura, encara que no sigui el seu. No té opcions de ser president, però sí de provocar, si aconsegueix que els republicans no investeixin Salvador Illa i no hi ha cap debat, una repetició electoral que li concediria una segona oportunitat. Podria ser una victòria clara si es presentés en una coalició amb ERC que, per ara, cap líder republicà abona. Que, situació processal a banda, el retorn de Puigdemont a Palau sigui versemblant necessita mostrar voluntat sincera d'entesa amb els republicans, hi hagi o no coalicions. No només amb Rovira, ja de sortida, sinó també amb Junqueras, per ara favorit al novembre. 

De les urgències (i del sentit comú de no viure d'esquena) de l'un i de l'altre en surt una reunió a Bèlgica que les parts expliquen que no va tenir massa contingut i que va ser, senzillament, per mirar de posar rellotges a zero, intentar refer la confiança i, lògicament, compartir reflexions polítiques. És lògic que, després de totes les ferides, més d'un i de dos pensin que difícilment en sortirà alguna cosa, encara que sigui la mínima coordinació exigible per treure rèdit polític del context al Congrés i al Parlament. Però ells diuen estar disposats a provar-ho.

Passa també que els dos espais es necessiten i que l'enfrontament constant dels darrers anys ha servit per "desempatar", sí, però també per avançar entre poc i gens, avinagrar les victòries parcials, engrandir les derrotes i, finalment, acabar perdent la majoria absoluta independentista. Potser Puigdemont i Junqueras no han de tornar a ser parella ni fer tàndemcom en el bienni 2016-2017, però com a mínim han de tenir una relació fluida, sincera i productiva. Més encara si aquests dos militants de base -o qui en prengui el relleu quan els lideratges emocionals i forts del 2017 en tinguin prou o els militants dels seus partits els facin plegar- ho volen "tornar a fer".

El passadís

Aquest matí, al Col·legi de Periodistes, es presenta l'informe amb les cinquanta dades clau del català que elabora la Plataforma per la Llengua. N'hi haurà de noves i, sobretot, hi haurà pressió per continuar redreçant la política lingüística i millorar l'ús social del català. N'estarem molt pendents. Les dades, en molts casos basades en enquestes, tenen molt d'autopercepció o percepció i, a vegades, són contradictòries. Per exemple, només el 5,7% dels habitants de la Catalunya Nord parla català habitualment però el 46% pensa que s'usa molt o prou sovint. Al País Valencià el govern de Carlos Mazón, del PP i de Vox, va fer entre juliol i desembre de l'any passat el 95,6% de les seves intervencions a les Corts en castellà. A l'altre extrem, 4 de cada 5 residents a Andorra pensa que parlar habitualment en català és clau per integrar-se. Tenir un estat no fa miracles, però no tenir-lo o tenir-lo en contra ho posa molt més difícil.   

Vist i llegit

Són dies d'arribada de turistes i també de debat sobre el model turístic. Les crítiques a la massificació i a les incomoditats que, en temes com l'habitatge, els preus o la mobilitat, crea, i que es recordaran dissabte en una manifestació a Barcelona, es fan sentir malgrat que la indústria representa el 12% del PIB del país i dona feina a mig milió de catalans. A Cinco Días el seu exdirector, el periodista José Antonio Vega, escrivia un article atrevit perquè repassava les negativitats de la indústria i admetia el malestar que genera, però també constatava la dificultat de regular-lo i de canviar el model mentre hi hagi lliure mercat i llibertat de moviments. A molt estirar es poden usar recursos que genera per pal·liar problemes com l'encariment de l'habitatge. 

"Però a les costes espanyoles, els atractius són els que són, el sol surt sempre per l'est i la platja és el servei més democràtic que existeix (de moment), i això és justament el que busca el 90% dels que arriben a la península i els arxipèlags cada any. Es pot obrir el ventall de preus, però mai no restringir l'oferta, perquè tindria un cost en termes de visitants, d'ingressos i d'ocupació que es tornaria en contra de l'economia del país, però sobretot dels que clamen contra la massificació. Perquè en viuen, i ho saben", concloïa provocador a "Una solució de plata per a la gallina que cova els ous d'or".

El nom propi

No és, ni de bon tros, la situació que Emmanuel Macron (Amiens, 1977) esperava gestionar al final del seu segon mandat a la presidència de la República. És un context que ell i la seva gestió han provocat i que no és bo pel seu espai polític centrista. Tant la seva Ensemble com el Nou Front Popular, la gran coalició de l'esquerra, van procedir ahir a retirar les candidatures a les  220 circumscripcions on havien quedat tercers per sumar, a la segona volta de les legislatives de diumenge, forces davant l'extrema dreta del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Pep Martí us n'explica les claus en aquesta informació.  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.