[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

La convocatòria d'eleccions ens ha abocat directament a la precampanya, que ha arrencat amb força aquest cap de setmana. A l'espera que forces com Junts o la CUP decideixin candidats, el PSC celebrava aquest cap de setmana congrés. Després de tres anys liderant l'oposició, Salvador Illa ha volgut exhibir la maduresa del seu projecte per governar el país i acabar, diu ell, amb l'era del procés prenent el relleu dels presidents independentistes. Illa va guanyar les darreres eleccions per davant de Pere Aragonès -que aquest cap de setmana l'atacava- i de Carles Puigdemont -que aquest cap de setmana negociava amb el PSOE-, però no va governar perquè la majoria absoluta independentista es va repetir i enfortir. Ho va fer malgrat que no s'ha demostrat com a efectiva.

Per això, després de més batussa independentista i de l'evident limitació d'Aragonès per resoldre alguns debats, ell es presenta com la solució. "Tornem a les coses", proclamava el primer secretari. La posada en escena, amb José Luis Rodríguez Zapatero, Pedro Sánchez i presència de les sigles del PSOE, n'explicava també algunes, de coses. Que el PSC és un partit poderós i pacificat, que té un full de ruta clar, i també que la seva prioritat -si més no fins ara- és no crear encara més problemes al govern espanyol i conrear-hi una bona relació.

Com recordava Bernat Surroca a la crònica de divendres des del Palau de Congressos, aquest PSC és ben diferent que el que un ja llunyà estiu de 2008 es va trobar Zapatero el darrer cop que va visitar un conclave del partit. Amb l'Estatut esperant torn al patíbul del Constitucional i el debat del finançament autonòmic roent, José Montilla, aleshores primer secretari i president de la Generalitat, li va etzibar a Zapatero allò de "José Luis, t'estimem molt, però estimem encara més a Catalunya i a la seva gent". L'avisava que, entre el govern espanyol i les necessitats de Catalunya, que no han canviat com no ho ha fet ni el marc autonòmic ni el repartiment de poder amb l'Estat, ell optaria pel segon.

Per això, al capdavant d'un partit que encara tenia una ànima catalanista ben activa amb destacats dirigents que els anys del procés van acabar a casa, a ERC o fins i tot a Junts, Montilla acabaria després advertint a Madrid de la "desafecció" i encapçalant la manifestació contra la retallada de l'Estatut de 2010. "Som una nació. Nosaltres decidim", era el lema de la marxa d'aquell 10 de juliol convocada per Òmnium que, entre d'altres, encapçalaven els presidents Maragall i Montilla.

Des d'aleshores ha passat temps (voldria dir que ha plogut molt, però, malauradament, no ha estat així) i el PSC ha canviat. En els primers anys del procés va flirtejar, amb Pere Navarro al capdavant, amb el dret a decidir i fins i tot va trencar la disciplina de vot del grup de PSOE per defensar-lo al Congrés. Però el nucli dirigent, on ja era Illa, va concloure que allò dessagnava un partit fundat el 1978 per no fer triar entre Catalunya i Espanya. La deserció dels catalanistes i el clímax del procés el van portar a posicions menys ambicioses en matèria d'autogovern durant el mandat de Miquel Iceta que Illa, a qui han acompanyat els resultats, no ha rectificat. Es van recuperar els vots que van marxar a Ciutadans, però ara el partit defineix Catalunya com a "nacionalitat" i no com a nació, evita defensar als documents la immersió tot abonant el trilingüisme, i ja no exigeix la reforma constitucional federal.

Aquest cap de setmana ha evitat, per exemple, posar l'accent en dos assumptes clau en la relació amb l'Estat. Em refereixo a la baixa execució pressupostària dels ministeris (un pecat crònic) i el finançament autonòmic. Als documents afirmen que ha de ser "just", però també sense singularitats ni "privilegis". Privilegi entès com que Catalunya disposi de l'esforç fiscal dels seus ciutadans després de dècades amb un dèficit fiscal que és d'entre el 8 i el 10% del PIB i ara quantificat en 22.000 milions d'euros anuals.

El discurs d'Illa sona bé, és clar. Més encara després que ell estigués disposat a votar els pressupostos i que aquests hagin caigut pels càlculs de Junts i els comuns. El candidat apel·la a un espai central de la societat catalana quan diu que cal "plorar i bramar menys" i "proposar més", que els catalans hem de "ser" però també "conviure", reivindica amb força l'"excel·lència" en els serveis públics i un bon govern. Qui no ho vol tot això? Però també és hàbil quan alerta de vetos contra ell o promet un "canvi tranquil" amb "retrobament" i "normalització" política garantits.

Són bones paraules que no poden obviar, però, que la dicotomia que, davant Zapatero, va plantejar Montilla el 2008 no s'ha resolt satisfactòriament, tampoc amb el PSOE a la Moncloa i una Generalitat predisposada. Perquè continua estant acreditat que sense una actitud exigent (i si cal de confrontació i conflicte) amb el govern espanyol no és possible avançar en l'autogovern i, per tant, en el benestar de tots els ciutadans del país, votin el que votin.
 

---

Avui no et perdis

» Més Estatut, ambigüitat amb el finançament i trilingüisme: l'oferta d'Illa pel 12-M; per Bernat Surroca.

» Entrevista a Lluïsa Moret: «Cal esgotar al màxim les possibilitats de l'autogovern»; per Bernat Surroca.

» Qui és qui a la nova direcció del PSC?; per Bernat Surroca.

» Intrahistòria del 12-M: un avançament gestat durant set dies i el fil trencat a Madrid; per Oriol March.

» Jo competeixo: Les 48 hores més polifacètiques de Junts; per Modernet.

» Opinió: «El valor de l'amnistia»; per Aleix Sarri.

» I ERC, com encara el 12‑M? Del desgast de governar a la consolidació de l'estratègia; per Carme Rocamora.

» Junts dissenya la campanya del 12-M com un cara a cara Puigdemont-Illa; per Oriol March.   

» Anàlisi: L'altra enemistat íntima: ERC i comuns; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Els pressupostos que Catalunya mereixia»; per Natàlia Mas Guix, consellera d'Economia.

» Opinió: «Qui tindrà cura que tinguem democràcia?»; per Jordi Mir.

» L'alternativa a l'Íbex pren cos: l'economia social ja no és una anècdota; per Marc Orts.

» Opinió: «Cobdícia i delicte durant la pandèmia»; per Montserrat Tura.

» Entrevista a Gregory Payne: «És el moment de més divisió als Estats Units que he vist mai, no és un joc»; per Pep Martí.

» Així era el vell pont medieval que ha tornat a quedar submergit a Sau; per Arnau Urgell i Vidal.

» Mots catalans amb trampa: la llum o el llum, la fi o el fi, la son o el son...?; per Mar Riera.

» Estàs enganxat al mòbil? 10 hàbits per utilitzar‑lo menys; per Marc Vilaseca.

» Espies, un Ferrari i la Guerra Freda del segle XXI: detalls d'una possible prohibició de TikTok als EUA; per Victor Rodrigo i Maria Rabella Ytarte.
 

---

 El passadís

El PSC ha fet el seu congrés aquest cap de setmana, que ha servit com a primer gran míting electoral per a les eleccions. Ha estat un congrés plàcid, sense sorpreses. El partit ha abocat recursos perquè el congrés vagi bé. La imatge és important i el PSC ha comptat amb un dron dins del Palau de Congressos de Barcelona per poder enregistrar des d'una perspectiva les diverses intervencions, especialment les d'Illa, Zapatero i Sánchez, que diumenge va tancar el congrés. Ja van fer-lo anar en mítings a l'aire lliure a la campanya del 23-J, però mai fins ara en recintes tancats.

La modernitat del dron connectava amb alguns clàssics, com ara el líder de la UGT, Josep Maria Álvarez, també militant del partit, entre els convidats. A més dels d'ERC i Junts, entre altres partits, també hi havia David Bonvehí "en representació del PDECat". Res extraordinari si no fos perquè el partit formalment hereu de CDC es va dissoldre el passat octubre. En Bonvehí va recaure la ingrata tasca de fer de liquidador del partit de Pujol, Mas i Puigdemont. 

Vist i llegit

La setmana passada el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va ser a Catalunya per intentar captar inversions. Dimecres al matí el van entrevistar a TV3 i va polemitzar amb Ariadna Oltra perquè la presentadora va fer referència al "País Valencià" i no a la "Comunitat Valenciana". Del seu acarament amb la presentadora dels Matins se'n va fer ressò a les seves xarxes. La resposta, ben explicada i fonamentada, li arribava a través d'un vídeo de Tik Tok i Instagram per al diari La Veu del gran Cabrafotuda, el nom que usa a les xarxes l'influenciador Fran Tudela. Així doncs, no ens estem d'utilitzar el terme País Valencià. No només perquè no és il·legal (ho avala fins i tot la RAE, a més de l'Estatut vigent) sinó perquè és modern, adequat i allunya el Madridsplaining.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1981 es fundava al Paranimf de la UB la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. L'entitat, molt activa a la dècada dels vuitanta i que va fer-se notar amb grans mobilitzacions, es va crear com a rèplica al Manifest dels 2.300, que posava en qüestió les polítiques de normalització lingüística. La Crida va ser present en l'àmbit de la cultura i la llengua, però també en l'antirepressiu i antimilitarista amb accions vistoses. Entre les cares més conegudes del moviment hi havia Àngel Colom, que acabaria a ERC primer i a CDC després, el secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, i el diputat de la CUP al Parlament, Carles Riera. Us deixo el documental que, arran del seu trentè aniversari, va emetre TV3 sobre l'organització, autodissolta el 1993.

 L'aniversari

El 18 de març de l'any 1919, avui fa 105 anys i coincidint amb les Falles, va néixer el València Club de Futbol. És l'equip més important de la ciutat i del País Valencià, amb més de 65.000 socis i ha tingut jugadors mítics com Puchades, Kempes, Mijatovic o Mata. Entre els seus títols hi ha sis lligues, set copes del rei, una copa de la UEFA, dues copes de Fires i una Recopa. Us deixo amb el vídeo i l'himne del seu centenari.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l