Encara no hem començat ni tan sols a desfer el nus del resultat del 12-M, però ja estem immersos en la campanya de les europees del 9 de juny. L'ambient és mínim, i això fa preveure una participació molt baixa, però, com sempre en aquestes, ens hi va molt. A Europa són els estats els qui tenen la darrera paraula per decidir què i com es fa, però el Parlament i la Comissió que ara estan en joc tenen molt a dir-hi també, tant a l'hora d'elaborar les directives com en el moment d'aplicar-les o de gestionar les àmplies competències de la Unió.
El fracàs de la Constitució de la UE, que aprofundia en la unitat política del continent, va frenar l'anomenada construcció europea. Després, la crisi econòmica, l'ascens dels populismes o el Brexit han sotmès a autèntics testos d'estrès el projecte. Malgrat tot, la UE és una estructura política estable i que ha mantingut un nivell notable de coherència i eficàcia en alguns àmbits. No ha estat capaç de marcar una política exterior (la guerra de Gaza n'és un exemple) o de drets comuna i tampoc ha estat agent per a la resolució dels conflictes interns en alguns dels estats membres, però sí que ha regulat la competència, l'economia, la política fronterera i els estàndards mediambientals. També ha donat respostes humanitàries quan calia.
Ara, els europeus som en una cruïlla històrica perquè aquestes són les primeres eleccions que poden alterar els equilibris tradicionals. Sempre hi havia dues grans famílies polítiques, la conservadora (el PP europeu) i la socialdemòcrata, juntament amb altres menors tot i que influents com els antics comunistes, els verds o els liberals, que marcaven la pauta. Ara, els populistes i l'extrema dreta, malgrat que tenen accents i visions diferents, perquè uns posen el focus en la xenofòbia, altres en l'ultranacionalisme i els de més enllà en el neoliberalisme, podrien ser la segona força.
La possibilitat que -si són capaços d'endreçar-se, cosa que fins ara no han aconseguit- condicionin la vida política a Brussel·les marca els discursos polítics de campanya, també a casa nostra. Conviu amb assumptes com l'amnistia, que dijous aprovarà definitivament el Congrés, o els pactes post-12M, que tindran la primera gran entrega el dia 10 quan es constitueixi el Parlament i s'hagi d'elegir president amb un pacte o altre.
Però l'extrema dreta, que és govern o alternativa clara a França, Itàlia, Espanya, Hongria o Països Baixos, ja és protagonista de qualsevol convocatòria electoral, es digui Le Pen, Abascal, Orriols o Orbán. L'esquerra afirma que va d'ells o dels ultres i busca així mobilitzar els seus votants. Pot ser cert, però el rellevant és quin capteniment té la dreta tradicional que es perfila com a guanyadora dels comicis si els extremistes no la devoren.
La presidenta de la Comissió, la conservadora Ursula von der Leyen, no tancava la setmana passada la porta a pactar amb l'extrema dreta per continuar al càrrec deixant enrere els acords amb els socialistes. No vol saber res de Marine Le Pen (això incomodaria Macron, que com a president francès és peça clau) ni d'Alternativa per Alemanya (la gran amenaça per a la seva CDU), però es nega a posar al mateix sac la italiana Giorgia Meloni. Amb Meloni, Von der Leyen, com també Alberto Núñez Feijóo la setmana passada, sembla que ja no hi té cap problema malgrat el seu tarannà neofeixista. Pot sorprendre en el cas de la presidenta de la Comissió, però no en el de Feijóo, que ha normalitzat els pactes amb Vox arreu i ha abraçat la radicalitat.
Va de política europea, de com i quan torna l'austeritat, de com ajudem els nostres pagesos, de quines polítiques d'acollida tenim i de si volem unes institucions europees que enforteixin la qualitat de la nostra democràcia o ens ajudin a protegir la nostra llengua. Aquests assumptes hauran de conviure amb una política domèstica que ho condiciona tot en un context en què l'esquerra tradicional usa d'espantall l'extrema dreta (cosa que no li impedeix jugar en el seu marc en assumptes com el de la seguretat), i en què la dreta l'ha normalitzada de forma irresponsable. Ara també en poden pagar les conseqüències.
>> Aquests dies de campanya publicarem diversos informes d'interès del politòleg Toni Rodón sobre el que ens hi va a les eleccions europees i reportatges sobre els grans debats (i frustracions) europeus com el del pes de l'extrema dreta. També us aconsello les opinions de Germà Capdevila i Jordi Mir sobre el 9-J i la mira, sempre corrosiva, del Modernet, que ja se situa en el pitjor escenari.
El PP inflama el carrer i demana que les europees siguin un «no» a l'amnistia i al «puto amo»; per Pep Martí.
El diccionari de Ciutadans: 18 anys de vocabulari crispat al Parlament; per Joan Serra Carné.
Hi ha alternatives a Puigdemont? Qui puja i qui baixa a Junts; per Oriol March.
Quant cobra l'1% més ric del teu municipi?; per Ona Sindreu Cladera.
Desenes de morts per un atac israelià en un camp de refugiats a Rafah; per Maria Rabella Ytarte.
El passadís
La Champions femenina del Barça ha estat un oasi en un final de temporada marcat per l'accidentada i contradictòria sortida de Xavi Hernández com a entrenador del primer equip masculí. El president Joan Laporta està cada cop més aïllat, i el club en una situació financera molt complicada que poc té a veure amb els anys d'aquell històric triplet del qual ara n'hem recordat els 15 anys. No hi ha eleccions a la vista, però Víctor Font no abandona la idea de presidir el club i fa aparicions puntuals crítiques amb la gestió de Laporta. I el president no encaixa bé les peticions de "pas al costat". Dissabte, van coincidir en un avió de Vueling anant cap a Bilbao i, segons els presents, Laporta va evitar saludar-lo en un gest poc elegant. Sí que va saludar el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, que també era un dels passatgers.
Vist i llegit
Cristian Segura és un dels millors cronistes de la nostra ciutat. I ara fa mesos que el diari on treballa, El País, l'ha enviat a Ucraïna per explicar la invasió de Rússia. Segura va rebre la visita de la seva mare, una cuinera jubilada, i del seu marit i va aprofitar per fer una particular crònica de la guerra vista a través dels seus ulls, les seves preguntes i precaucions. "Passejades amb ma mare per Ucraïna", la va titular manllevant el títol de Javier Pérez Andújar. "Per què hi ha tants anuncis d'estomatòlegs al metro de Kíiv? Per què totes les tombes del cementiri jueu de Berdyčiv miren cap a l'oest? On porten les runes de tants edificis bombardejats?", es preguntava la progenitora.
El nom propi
Per mèrits propis i per capacitat de comunicar, la cuinera Maria Nicolau s'ha convertit en una autèntica estrella del nostre país. Ha deixat de treballar en una cuina i ara es dedica a divulgar en diversos mitjans les virtuts de la cuina catalana, de proximitat i també d'aprofitament. Tot plegat, sense fullaraca ni postureig. Ara, acaba de publicar Cremo! i ens en parla en aquesta interessant entrevista amb Irene Giménez.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.