Com que la història la solen explicar -a la seva manera i d'acord amb els seus interessos- els vencedors i els catalans fa massa anys que no en som, sovint els nostres motius d'orgull i millors personatges queden sepultats en la indiferència o el silenci i ens costa massa recuperar-los i dignificar-los. Per contra, gestes o figures menors -però vencedors gràcies al talent o la força- poden ser sobredimensionades o convertides en protagonistes de grans epopeies. Però, com en tota norma, hi ha felices excepcions. Hi ha qui, sent català de naixement, o d'adopció com és el cas, surt de la filera i és capaç de fer de la seva història i triomf personal un èxit col·lectiu i, sobretot, reconeixible dins i fora del país.
Un d'aquests personatges és Johan Cruyff, que fa deu anys que va morir de càncer de pulmó a Barcelona i que aquests dies és justament recordat per la seva aportació. Va ser un jugador llegendari dels anys setanta amb l'Ajax, el Barça i la selecció holandesa, entre d'altres. Només el Mundial de 1974 se li va resistir en la fatídica final contra Alemanya a Múnic. Va arribar al nostre país el 1973 en una autèntica (aquesta sí) jugada mestra de la directiva d'Agustí Montal. Malgrat que no va guanyar molts títols, aquella primera lliga de l'orgàsmic 0 a 5 al Bernabéu i el "mamita, campeonamos" del Cholo Sotil quan el franquisme agonitzava, i la seva desimboltura, modernitat i talent van connectar amb un club i un país que tenia ganes de deixar enrere el blanc i negre i una fam immensa de llibertat i descoberta. La Trinca, que sempre ajuda a entendre aquells anys amb una rialla, va dedicar-li el seu mític Botifarra de pagès.
Només és futbol i ell un jugador i entrenador, és clar, però el Barça és alguna cosa més que un club de futbol i ha servit per vehicular moltes coses a Catalunya. No només emocions: també reivindicacions i formes de fer, tal com vam explicar amb nombrosos reportatges fa uns dies amb els especials de les eleccions a la presidència. Avui repassem qui era Cruyff, què va representar i irradiar i les seves millors jugades de la mà del Marc Orts, l'Oriol March i el Pau Espí.
Com a jugador, en la seva etapa blaugrana, entre 1973 i 1978, l'holandès volador va apuntar maneres de fer les coses i va marcar el camí. Com a president, Josep Lluís Núñez no va seguir-lo (hereus seus com Sandro Rosell també mirarien d'apartar-se'n) i el seu Barça triomfant no va arribar fins deu anys després de la seva arribava al capdavant de l'entitat. Va quallar quan, en el seu moment més baix i després de l'amotinament de la plantilla i que passessin pel Camp Nou sense pena ni glòria les grans estrelles del moment, com ara Maradona, Schuster o Lineker, va portar Cruyff d'entrenador i li va donar confiança.
I Cruyff i aquell Dream Team que enamorava i que li anava com un guant a la il·lusionada i feliç Barcelona Olímpica van canviar la mentalitat i la forma de jugar del Barça pel sempre. Els blaugranes emocionaven a la seva gent, és clar, però aconseguien lligues amb comptagotes, l'equip vivia a l'ombra de l'hegemonia del Madrid i se li resistia la Copa d'Europa. Amb ell tot va canviar i es va començar a guanyar de forma sistemàtica. I es va fer jugant bé i amb atreviments com ara els laterals llargs, un quatre que endreçava o davanters centres jugant d'extrems. Amb un estil propi que, per més que hagin passat entrenadors i presidents, ningú ha desafiat si volia l'èxit: confiar en la Masia, el rondo permanent, i el joc d'atac propi de l'elegant futbol total de l'Holanda dels setanta són la marca de la casa.
Cara dura, gosadia, intel·ligència i passar-s'ho bé. Això és el que va ser Cruyff i el que, primer dins i després fora del camp, van encarnar Pep Guardiola i altres perfeccionant el seu model. Amb apostes més resultadistes és possible que el Barça hagués guanyat alguna final més. Però no seria el Barça que, des que ell el va agafar d'entrenador, ha guanyat més títols que ningú i que continua sent un club del qual sentir-se'n orgullós. A vegades, s'ha de saber guanyar. I Cruyff en sabia.
Avui no et perdis
- La franja del Besòs s'alimenta pitjor: per què passa i què es pot fer per corregir-ho?; per David Cobo.
- No hi ha cap Delcy Rodríguez a l'Iran: per què Trump recula?; per Pep Martí Vallverdú.
- Què és i què busca el Correllengua Agermanat?; per Bernat Castanyer.
- Entrevista a Ariadna Oltra: «Si només mires uns determinats programes, no diguis que estàs informat»; per Pep Martí Vallverdú.
- Crítica: «Project Hail Mary»: la ciència-ficció hopecore de Ryan Gosling ens fa creure que potser el món no se'n va a la merda; per Marta Ferrer.
El passadís
Dissabte la Plataforma per la Llengua, l'ONG del català, va celebrar la seva assemblea general i va renovar part de la seva executiva, aprovar comptes i fixar prioritats per al 2026. Els escollits tindran mandat fins al 2030. Entre els activistes que es van incorporar a la direcció hi destaca, com a vocal, l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell. Tot i que manté la militància a ERC està desvinculada de la política institucional des que va recuperar la llibertat després dels indults del juny de 2021. Forcadell, que va fer el pas a la primera línia política com a presidenta de l'ANC durant el procés, és llicenciada en Filosofia i en Ciències de la Comunicació i màster en Filologia Catalana. Ha estat coordinadora de normalització lingüística al Departament d'Ensenyament i assessora de llengua, interculturalitat i cohesió social.
Vist i llegit
Un dels influenciadors que fa més feina a les xarxes per la nostra llengua és el valencià Fran Tudela, conegut com a Cabrafotuda. Una de les sèries que fa ara a les seves xarxes és visitar persones grans d'arreu dels Països Catalans per mostrar el vigor que tenia i que té la nostra llengua malgrat tots els intents d'arraconar-la. Fa unes setmanes us vaig portar una conversa amb un pagès del Carxe, el racó de Múrcia que conserva el català. Avui us porto una deliciosa trobada seva amb la Mercedes, de Nonasp, al Matarranya, una de les comarques de la Franja de Ponent. Ella té clar què parla (i no és ni LAPAO ni chapurriau) i reivindica orgullosa la seva condició de catalanoparlant. Aquí teniu la versió curta a Instagram i la conversa llarga a YouTube per saber més del seu poble i de la vida al món rural.
Recordem
Tal dia com avui de l'any 1976, fa exactament cinquanta anys, els militars es revoltaven i donaven un cop d'estat a l'Argentina contra la presidenta María Estela de Perón, que ja havia donat mostres d'autoritarisme. L'acció militar, similar a la de Xile de tres anys abans, també tenia el suport dels Estats Units, usava el comunisme com a espantall i va instaurar un sistema neoliberal i nacionalcatòlic.
El règim, que fins al 1981 va liderar Jorge Videla, va practicar de forma sistemàtica el terrorisme d'estat contra els opositors cometent milers de crims de lesa humanitat. Els desapareguts es quantifiquen en 30.000 i són reivindicats per organitzacions com les Madres de la Plaza de Mayo. La democràcia no es va recuperar fins a finals de 1983 i es va obrir un procés de memòria i veritat que encara dura. Sobre la dictadura argentina us aconsello la pel·lícula 1985 de Ricardo Darín, que aborda els judicis contra els seus responsables (allà van ser jutjats, sí), i l'especial del diari Página 12 amb testimonis i detalls de l'efemèride.
