La política catalana guanya temps. El canvi de rasant hi serà, però s'executarà més lent del previst. ERC s'ha concedit marge fins al novembre per endreçar-se (tant en l'àmbit estratègic com, si s'escau, en el dels lideratges), Salvador Illa assumeix que haurà de passar-se l'estiu negociant si vol ser president, i Carles Puigdemont intenta aturar el rellotge.

Si el mal resultat d'Esquerra el 12-M ha fet inajornable qüestionar coses, a Junts el resultat li ha permès maquillar guarismes que, en el fons, són decebedors perquè no els permetran tornar a presidir la Generalitat. Caldria una rocambolesca operació que, en primer lloc, exigiria desarmar-se davant del PSOE a Madrid i, en segon lloc, seduir ERC i la CUP, que, en un context que no és d'independència per a demà passat, han alertat contra el seu gir dretà.

L'objectiu de Junts era una majoria absoluta independentista per “restituir” Puigdemont com a president, però només ha aconseguit sumar tres dels divuit escons perduts per ERC i la CUP després d'anys d'alguns dels seus dirigents i els seus entorns animant assenyalaments dins del bloc independentista. En els deu dies que van des de la nit electoral fins avui, Puigdemont ha fet tres moviments. El primer, l'intent de fer quallar que és possible que sigui president, rebut amb fredor a les files independentistes i descartat de ple a les socialistes. El segon, una maniobra d'acostament a ERC, que confirma com entén la unitat i que és difícil atesa la situació interna dels republicans, que ara els aconsella màxima prudència.

I el tercer és que, com explicava Oriol March, Puigdemont madura un canvi d'opinió que el duria a convertir-se en cap de l'oposició, assumint que la via per aconseguir el nihil obstat del PSC no té recorregut i desfent-se de la idea de deixar la primera línia institucional si no era president. “No m'imagino com a cap de l'oposició”, va dir a RAC1 el 9 d'abril en plena activació de la seva campanya de “o Cèsar, o res”.

El cop de volant de Puigdemont tindria motivacions que explicàvem a l'article, però també una conseqüència: postergaria el debat intern a Junts que alguns anhelen ja fa mesos. Tothom té alguna idea, però ningú s'atreveix a posar damunt la taula que el cicle del president a l'exili ha passat. A ERC, Aragonès i Rovira van trencar el tabú, però Junqueras està molt disposat a seguir. Costa passar pàgina a lideratges potents i amb encara molta càrrega emocional. Fins i tot a l'ANC, que per “renovar-se” i refer “la unitat” es prepara per posar-se en mans de Lluís Llach, una altra cara del 2017: com a diputat de Junts pel Sí era un dels membres destacats de l'anomenat estat major. El cantautor no va afrontar responsabilitats penals, però es va fer fonedís durant un temps després de la DUI testimonial del 27-O.

Puigdemont ha estat, com deia, protagonista de diverses rectificacions i ara, de nou, tempta la sort. L'electorat no l'ha castigat perquè n'ha valorat el carisma i perquè ell sap valdre's del domini del relat que encara té l'espai neoconvergent i de la connexió que representa amb aquell moment d'insurrecció i anhel col·lectiu. Però el 2017, el líder de Junts va dir (com també Junqueras) que l'1-O seria "vinculant"; es va presentar a unes eleccions, les post-155, després de jurar i perjurar que no ho faria; no va tornar per ser investit a principis de 2018 malgrat el “perquè torni el president, s'ha de votar el president”; el 2019 va aconseguir la immunitat com a eurodiputat i no va tornar malgrat haver-ho garantit; i l'estiu de 2023 va donar garanties que no investiria Pedro Sánchez i ho va fer. Si és cap de l'oposició, aprofundirà en el seu dèficit de credibilitat. Se li concedeix, i també és cert i no és pas menor, que la repressió uns cops i l'oportunitat política uns altres justificava dir una cosa i acabar-ne fent-ne una altra.

Una altra cosa és, però, la rectificació estratègica que Junts va operar a la tardor i que s'ha concretat en un procés de negociació amb el PSOE per obtenir primer l'amnistia i després un referèndum acordat. S'han sincronitzat, sense parlar-ho, els mètodes i els objectius amb ERC i, fins i tot, conreant també decepcions, com és el cas del català a Europa que ha fet que ja ningú es rabegi de “cobrar per avançat”.

El canvi és de fons i també inclou una posició diferent amb ERC que estarà condicionat pel rumb que prenguin els republicans. Puigdemont busca ser protagonista d'una operació per refer-hi els ponts volats l'octubre de 2022 perquè sap que una bona part dels seus votants no estan en disposició d'assumir pactes amb els socialistes, que es preparen per gaudir d'un cicle electoral fecund, i perquè ha passat davant de Junqueras i Aragonès. En campanya va dir que un dels seus objectius era desfer “l'empat”. Quan Junts no ha anat davant -ja sigui a Madrid, on la passada legislatura els republicans tenien 13 escons i els neoconvergents 8 i després del trencament amb el PDECat 4- o al darrer Govern, no ha practicat la unitat i fins i tot s'ha alçat de la taula.

Ara sí que la vol i, per forçar-la si hi ha noves eleccions i pot engolir ERC, fins i tot en forma de "llista del president", ja ha posat en marxa el seu Consell de la República i preveu fer el mateix amb l'ANC. Les ferides, però, estan massa tendres i el panorama polític massa enrevessat. Això voldrà més temps i més veritats. 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.