Una victòria de l'independentisme

Serà a mig matí. I serà una victòria històrica de l'independentisme. El Congrés dels Diputats aprovarà de forma definitiva la llei d'amnistia. La norma, pactada entre Junts i ERC i el govern espanyol, s'hauria d'aplicar de manera immediata i donant cobertura a tots els represaliats polítics des del 2011. Ja sabem que la dreta espanyolista la durà al Tribunal Constitucional i que el poder judicial, amotinat, controlat per l'ala conservadora dura i plagat de franctiradors patriòtics que se saben impunes, posarà tants bastons a les rodes com pugui per retardar-ne l'aplicació o no aplicar-la. Veurem fins a quin punt és fort el precinte de la llei redactada i esmenada fa uns mesos.

L'aprovació de la llei té, en qualsevol cas, un valor polític innegable i, si no s'aplica correctament, farà encara més greu i evident la crisi entre els poders de l'Estat amenaçant l'estabilitat del sistema. Si ho veiem com una guerra llarga, és obvi que l'independentisme, per ara, no la guanya malgrat les expectatives de fer-ho ràpidament i sense esgarrinxades que es van alimentar fins al 2017 i que, en els darrers anys, i especialment el 12-M, ha perdut batalles i ha reculat. Però la d'avui és una batalla guanyada que hauria de tancar una carpeta, la de la lluita antirepressiva.

Quan van començar les detencions i empresonaments, que se sumaven als processos del 9-N, l'independentisme va fixar dues exigències: amnistia i autodeterminació. Els comuns van secundar la petició d'ERC, de Junts i de la CUP, i a Madrid els republicans van encarar, en solitari fins a les darreres eleccions espanyoles, la seva acció i estratègia política a aconseguir-les. La dreta va plantar batalla des del primer moment i el PSOE va anar, en el front de la repressió, transitant de la negació a l'acceptació en la mesura que necessitava els vots independentistes per ser a la Moncloa.

Sánchez deia que calia complir les condemnes íntegres, però ERC va forçar-lo entre 2019 i 2023 a acceptar els indults que van alliberar els presos primer i després la reforma del codi penal que, per exemple, ha permès a Josep Rull reintegrar-se a la vida política. I per ser president després del 23-J de l'any passat, i ja amb la participació de Junts també, va acceptar tramitar una amnistia que ha de permetre tornar i normalitzar la seva activitat a Carles Puigdemont, Marta Rovira, Oriol Junqueras o Jordi Turull i quedar netes a centenars de persones implicades en processos judicials diversos.  

A partir d'avui, doncs, la carpeta que inclou delictes tan greus com el de terrorisme hauria d'anar-se tancant i els esforços i el diàleg polític (fet realitat a través de meses entre governs i entre partits després que l'independentisme alcés primer els cartells de Sit ant talk i fes valdre tot seguit els seus vots) s'haurien de centrar en la de la resolució del conflicte. Perquè, per més que sentim al Congrés dir que el tema ja està solucionat i que l'independentisme està conformat o minvat, l'amnistia, igual que les mesures de gràcia i les reformes anteriors, resolen adversitats del conflicte, però no el conflicte. Té valor innegable i és pràctica, però, a diferència d'un referèndum, no canvia ni les regles del joc ni l'statu quo ni permet assolir l'objectiu polític. 

L'independentisme no passa, com deia, un bon moment; només cal veure què passa a l'ANC (llegiu l'opinió de Joan Serra Carné). Però la d'avui és una victòria política que qualsevol moviment aprofitaria per enviar un missatge positiu i agafar revolada perquè, tot i la debilitat i inferioritat d'armes, ha doblegat l'Estat. Segurament no serà, de nou, un dia de generositat i sentirem dir a ERC que es recullen els fruits de la seva aposta i feina de camàlics, a Junts reivindicar que no ha arribat fins que ells s'hi han posat, i als de més enllà rondinar dient que tot plegat és una concessió després de la "rendició processista".  

L'amnistia, però, implica que l'Estat, representat pels poders executiu i legislatiu, reconegui que la via que, per evitar afrontar políticament el procés, va emprendre el 2017 va ser un error i que, a més, la van aplicar de forma excessiva i arbitrària. És una rectificació que hauria de garantir al futur una reacció diferent (que fos des de la política i no des dels jutjats, les comissaries i les clavegueres mediàtiques o policials) quan l'independentisme hi torni si no hi ha diàleg i acord. 

El que veurem avui al matí al Congrés no és "la victòria", però és "una victòria" fruit d'haver fet política aprofitant l'aritmètica, picant pedra per l'objectiu i mantenint la posició. Cal saber-la aprofitar i reivindicar. Sánchez presentarà ara l'amnistia com la "solució", però no era la seva via. De fet, a canvi dels vots independentistes que li permeten ser president des de 2018, ha assumit costos que l'allunyen no només del PP. També dels poders durs de l'Estat que mai han volgut enterrar la cultura repressiva per defensar la unitat d'Espanya i que han viscut l'amnistia com una humiliació. Tan important com saber perdre és saber guanyar.

El passadís

La patronal Pimec celebra els seus 50 anys amb un seguit d'activitats pel territori. Aquest dijous farà un acte adreçat a empresaris del Maresme amb un protagonista especial: l'expresident Jordi Pujol, que participarà en la trobada al costat d'Antoni Cañete, president de Pimec. La trobada -al castell Jalpí d'Arenys de Munt- té lloc en plena pugna pel lideratge empresarial, que s'ha intensificat els darrers temps amb Foment del Treball.

L'acte durà a alguns dels presents aires de nostàlgia dels temps de CiU, quan Pimec era vista com una organització molt propera al pujolisme. De fet, Pimec manté interlocució amb Junts -per qui Pujol va demanar el vot el 12-M-, però també ha mostrat capacitat de diversificar els ponts amb moltes forces polítiques. Seguir els moviments de Cañete en el front polític és força interessant. La patronal de les pimes ha engreixat lligams amb ERC i també manté bona relació amb el govern espanyol i amb Yolanda Díaz. Pujol parlarà davant Pimec pocs dies després que s'hagi oficialitzat l'entrada de l'entitat al Consell Econòmic i Social, antiga aspiració assolida. L'expresident ha protagonitzat en els darrers mesos diverses trobades i debats amb empresaris arreu del país. 

Vist i llegit

El Temps acaba de fer quaranta anys. La revista fundada per Eliseu Climent, i per on han desfilat grans firmes del país com Ferran Torrent, Joan Fuster o Joan Francesc Mira, posa el focus en l'actualitat política, social i cultural dels Països Catalans de forma reposada. Ens ajuda a estar al cas, amb profunditat, del que passa en altres territoris de parla catalana. Ahir un dels seus periodistes, Moisès Pérez, publicava un interessant reportatge sobre l'impacte que, al PP valencià, té l'absolució de tots els seus càrrecs a l'expresident Francisco Camps.

Ara demana ser restituït malgrat que ni Carlos Mazón, que va començar a fer política a l'ombra d'Eduardo Zaplana, té massa ganes de fer-li lloc ni Alberto Núñez Feijóo va sobrat de llocs institucionals per oferir. Camps ha estat absolt, però el partit al País Valencià acumula 135 condemnes per corrupció. "Mazón té el problema de quin paper atorgar a Camps dintre de l'estructura del PPCV, atesa la seua condició d'expresident, la seua trajectòria, el seu caràcter volcànic i les seues renovades ambicions polítiques. El futur de Camps, en mans d'un antic soldat zaplanista", escriu Pérez. 

El nom propi

Taylor Swift ha fet miques el Santiago Bernabéu en una altra immensa actuació de la seva gira. La cantant nord-americana, de 34 anys, és l'estrella musical més important dels nostres temps, per impacte mediàtic, volum de seguidors i per importància d'allò que surt per la seva boca. La revista Time la va triar com a personatge del 2023 i no és per a menys. Si aquesta jove cantant de country nord-americana cotitzés a borsa, les seves accions estarien pels núvols. 

Avui és tan rica que ja opera com una multinacional. És tanta la seva repercussió, que als Estats Units tremolen, tant republicans com demòcrates, pel moment en que decideixi dir la seva en campanya. Tant els millennials com la Gen Z viuen immersos en el fatalisme, Swift és de les poques veus que els pot inspirar a sentir esperança i poder i, amb això, modelar el futur de la democràcia al país. Al Next de Nació, la Maria Rabella desgrana la seva figura política i mediàtica de forma acurada.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.