El 7 d’octubre del 2022, l’infern s’abatia sobre la població civil israeliana. Un atac terrorista de Hamàs, sorprenent el sistema de seguretat d’Israel, va culminar en un bassal de sang amb 1.400 persones assassinades i uns 250 segrestats. La massacre va causar indignació i estupor. La magnitud de la resposta del govern de Benjamin Netanyahu -coalició del conservador Likud i diversos partits d’extrema dreta- ha superat totes les expectatives i suma ja més de 60.000 morts, la gran majoria civils -un comitè de l'ONU parla de genocidi-, enmig de les protestes internacionals, que han tingut en l’episodi de la Flotilla un front més. Dos anys després, moltes coses han canviat a la regió, amb la inclinació de Hamàs a alliberar els ostatges com a últim gir de guió. Aquestes són les principals claus.

L’error criminal de Hamàs

L’atac de Hamàs del 7 d’octubre pretenia, segons la majoria dels analistes, boicotejar un acostament definitiu entre Israel i l’Aràbia Saudita. També preveia que la resposta israeliana seria implacable, el que afectaria la imatge del gran enemic a ulls del món. Però, fos com fos, és difícil d’imaginar que els càlculs hagin sortit bé als islamistes, que han perdut milers d’efectius i han vist com la intel·ligència de Tel Aviv eliminava tota la seva cúpula dirigent. 

Óscar Monterde, professor de la UB i vinculat al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) coneix bé el conflicte Israel-Palestina. Segons ell, Hamàs va cometre un "error de càlcul" perquè no preveia la magnitud de la resposta militar. 

Una resposta que ha implicat també l’afebliment de tot l’Eix de la resistència, de Hezbol·là al Líban a un Iran que va patir un atac contundent el juny passat per torpedinar les seves instal·lacions nuclears. Monterde apunta també a les divisions internes que, tot i silents, sempre han existit en el si de Hamàs i que van dur a l’atac del 7 d’octubre: "El braç polític exiliat a Qatar i la branca militar no sempre han anat coordinats i és probable que l’operació se’ls escapés de les mans". En tot cas, Tel Aviv ha eliminat els caps del braç militar, com el dur Yahya Sinwar, com l’equip negociador establert a Qatar aquest setembre.

La solitud del més fort

Les tensions entre Israel i els organismes de l’ordre multilateral no són d’ara. Però la brutalitat de l’actuació israeliana ha escenificat una ruptura clara entre el govern de Netanyahu i les Nacions Unides. El moment més simbòlic d’aquesta fractura es va produir el novembre passat, quan la Cort Penal Internacional va ordenar la detenció del primer ministre israelià per crims de guerra i lesa humanitat. També havia ordenat la detenció de Mohammed Daif, dirigent de Hamàs. En el cas d’Ismael Haniye, cap polític de la milícia, també ho anava a fer, però un atac israelià el va eliminar abans.   

Dos anys després del 7 d’octubre, Israel tasta l’aïllament més greu que pateix des de la creació de l’estat. El 25 de setembre es va poder veure la imatge més significativa d’aquesta solitud: la majoria de l’Assemblea General de l’ONU aixecant-se i abandonant la sala quan Netanyahu començava el seu discurs. La UE ha endurit el seu llenguatge i ja ni Alemanya resta muda davant els bombardejos sobre Gaza. L’historiador Adrià Fortet explicava a Nació l’octubre del 2023 que les elits israelianes estaven disposades a pagar el preu per les imatges que es veurien. Però dos anys després, aquest preu s’està elevant molt. 

El factor Trump: un pla de pau sense garanties

El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units va ser rebut amb alegria a Tel-Aviv. Les anteriors administracions mai van qüestionar l’aliança estratègica amb Israel, però Trump va arribar a trencar alguns consensos internacionals sobre la política a la regió, emprant un llenguatge més provocatiu contra els palestins i traslladant l’ambaixada nord-americana -ja en el seu primer mandat- de Tel-Aviv a Jerusalem. A més, el menyspreu del magnat de Manhattan al dret internacional l’acostava a Netanyahu. 

Però també en l’univers Trump es perceben esquerdes. L’opinió pública dels Estats Units està canviant d’ona, com assenyalava una enquesta de The New York Times de fa uns dies. Una majoria assegurava que l’exèrcit israelià volia matar civils “de manera intencionada”. També dins del moviment MAGA han sorgit veus denunciant el “genocidi”. De totes les opinions públiques, l’evolució de la nord-americana sí que inquieta Netanyahu.

Això, en part, és el que explica que Trump forcés el líder israelià a trucar el primer ministre de Qatar, des de la Casa Blanca, per demanar disculpes pel darrer atac a Doha per eliminar caps de Hamàs. També batega alguna cosa d’això en el pla de pau presentat per Trump. Óscar Monterde considera que “no és cap proposta de pau, no va al fons del conflicte i no posa dates a l’evacuació de la franja ni dona cap garantia”. Les referències a un estat palestí són difuses en el pla, però hi apareixen, i els socis ultres del govern israelià no han mostrat cap entusiasme. Monterde creu que “o Hamàs diu que no al pla o Netanyahu no el complirà”. El president dels EUA ha amenaçat Hamàs amb "l'infern" si no accepten el pla abans de diumenge.

El front intern: entre el poder i la presó

Netanyahu afronta també una guerra contra la justícia del seu país per tres causes de corrupció. Li pot fer mal és l’acusació d’haver acceptat regals del multimilionari Arnon Milchan, de Hollywood, per beneficiar les grans fortunes jueves a l’exterior. El primer ministre necessita mantenir-se en el poder al cost que sigui. I aquest cost és ara mateix continuar l’ofensiva contra la franja i donar carta blanca a Cisjordània als colons, base electoral dels seus socis ultres Ben Gvir, que acaba d’acusar de “terrorisme” els integrants de la Flotilla. Fa uns dies, el president d’Israel, el laborista Isaac Herzog, sense poder executiu, també apuntava una possible sortida per a Netanyahu, insinuant un indult en cas de condemna. 

Un futur sense horitzó

El futur no existeix a l’Orient Mitjà. Per molta gent, el demà és una il·lusió. Monterde apunta a un possible intent per part d’Israel d’afrontar l’aïllament amb “un procés de neteja ètnica de to més baix, mentre continua l’ocupació de Cisjordània, de la qual es parla poc”. El professor de la UB assenyala que serà molt difícil per Israel superar aquesta crisi i que no es pot descartar una fractura interna en el país. Pel que fa al lideratge palestí, amb un Hamàs derrotat i l’Autoritat Nacional Palestina de Mahmud Abbas amb poc pes polític i autoritat, Monterde dona el nom de Marwan Barghouti, 67 anys, empresonat de fa anys per Israel i dirigent d’Al-Fatah, l’organització de Iàsser Arafat, una de les poques figures que podria aglutinar els palestins. De moment, el futur haurà d’esperar sota les bombes.