El 20 de gener farà un any del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. Ja es pot dir que el president dels Estats Units s’ha convertit en el primer agent de caos en l’ordre mundial. Vivim temps de paradoxes. El candidat del Partit Republicà nord-americà, institució històrica del conservadorisme mundial, ha esdevingut l’enemic número 1 de les institucions creades amb l’impuls de la primera potència. Un any després, amb Veneçuela sense Maduro i les amenaces trumpistes contra Groenlàndia, el panorama internacional ofereix un llistat (discutible i contradictori) de guanyadors i perdedors que és una guia del món que s’acosta.
Els perdedors
La Unió Europea, ara o mai
Europa és la gran perjudicada pel retorn de Trump. El 2025 ha estat un annus horribilis per la Unió Europea, que va haver de signar un acord comercial molt costós amb Washington alhora que eren obligats a incrementar la seva despesa de defensa, mentre Trump coqueteja amb Moscou a Ucraïna. Ara, després de ser humiliats, els líders europeus es veuen protagonitzant un dur torcebraç amb Washington per protegir Groenlàndia. Trump està desbocat i difícilment deixarà anar l’illa àrtica que s’ha convertit en un caprici. L’únic consol europeu pot ser que, un cop vist que de l’aliat Trump només vindran rebregades, a Brussel·les facin un pensament i decideixin respondre de manera contundent.
Nicolás Maduro, fora de l’equació
L’exdictador veneçolà no va saber llegir el moment. La seva retòrica xulesca després d’unes eleccions que la comunitat internacional no va reconèixer i la manca de ductilitat van facilitar l’operació nord-americana per capturar-lo i endur-se’l a Nova York, on està empresonat, amb la perspectiva d’un llarg recorregut judicial per col·laboració amb el narcotràfic.
L’oposició a Maduro
En el món de Trump, no hi ha amics per sempre. Ni tan sols amics per al curt termini. El menysteniment expressat pel mandatari respecte María Corina Machado ha deixat bocabadada tota l’oposició, que ja tastava la mel als llavis d’un retorn triomfal a Caracas. Un sector del conservadorisme mundial s’adonarà aviat del que pot esperar del milionari nord-americà. L’episodi de Machado amb el seu Premi Nobel lliurat a Trump és un dels més vergonyosos vistos en l’escena internacional.
Cuba, l’última batalla
A 94 anys, Raúl Castro ha de contemplar com Cuba afronta la que pot ser la darrera batalla de la Revolució. Sense Veneçuela, amb una Rússia que s’ho mira de lluny, una economia destrossada i uns Estats Units disposats a agenollar definitivament el règim castrista, a qui se li acaba el temps. Les autoritats de l’illa, amb el president Miguel Díaz-Canel al davant, encara han pogut escenificar un moment d’epopeia amb el funeral dels 32 soldats que formaven l’escorta de Maduro. A la resta d’Amèrica, Mèxic també sent l’hostilitat trumpista. Però el cost que suposaria una acció militar nord-americana contra el gran veí del sud fa improbable aquest escenari.
L’Iran tremola
El règim clerical xiïta iranià està sota els focus trumpians. L’onada de protestes contra el règim, nodrides per un cost de la vida que castiga la població, ha servit per esperonar les amenaces de Trump d’un atac contra el país. De moment, sembla que les diatribes del magnat han aconseguit aturar les execucions previstes de joves activistes empresonats. Teheran ha amenaçat de respondre a un atac amb accions militars contra interessos nord-americans. Aquest cop, veient-se acorralat, els aiatol·làs podrien treure tot l’arsenal. A Washington calculen i esperen.
Els guanyadors
Xi Jinping, el poder a superar
La Xina és la gran obsessió de Trump. Conscient que els Estats Units està perdent el pols tecnològic, el president nord-americà, pèsim estudiant d’història, creu que només emulant un sistema autoritari es podrà competir amb el gegant asiàtic. El veterà Martín Caparrós escrivia fa uns dies a El País que una lectura atenta de l’estratègia de seguretat nacional de Washington ja reconeix que els Estats Units no poden ser l’amo del món. D’aquí l’objectiu, més modest, de recuperar una Amèrica Llatina on la Xina ha penetrat fort. Però, escrivia Caparrós, els Estats Units no poden tornar a ser joves: “El món ja ho sap. Li ho han explicat en xinès”. Les maniobres trumpistes a Amèrica, a més, donen arguments a Pequín per encerclar més Taiwan.
Putin somriu davant la fractura atlàntica
La fractura de l’aliança occidental entre els Estats Units i la UE satisfà plenament el Kremlin, que es carrerga de raons per no afluixar a Ucraïna. Com més s’erosioni el lligam entre les dues riberes de l’OTAN, més aïllada estarà Kíiv. Si les tensions culminen en un xoc a l’Àrtic, Putin exultarà. Una crisi existencial de l’OTAN reforçaria les ànsies imperialistes del dictador rus.
Benjamin Netanyahu, un guanyador real
Potser el primer ministre israelià sigui dels pocs que només tenen a guanyar amb Trump. Amb capacitat real d’incidir en l’opinió pública nord-americana, Netanyahu s’ha vist avalat en la seva ofensiva sobre Gaza i la pressió contra l’Eix de la Resistència, alhora que ha obtingut un aval per no sucumbir encara davant els processos judicials per corrupció. A més llarg termini, les exigències de Qatar i l’Aràbia Saudita per entomar d’alguna manera l’expedient palestí pot reobrir tensions amb la Casa Blanca.
L’extrema dreta mundial
Trump té aliats ideològics en els partits ultres d’arreu, especialment els europeus. El problema, però, és que Trump no té amics ideològics. Fins ara, els partits ultres han fet de cavall de Troia dels interessos nord-americans i, de retruc, de Moscou, desestabilitzant la Unió Europea i fent campanyes mentideres contra les polítiques d’immigració. Però els excessos de Trump també comencen a neguitejar alguns dirigents extremistes. Els més intel·ligents, com Giorgia Meloni, ja entenen que Trump no discriminarà entre amics i enemics sinó que vol col·lapsar tot Europa.
