La setmana política va començar amb l'interès governamental, de la Moncloa i el Govern de la Generalitat, per atendre la carpeta de l'habitatge -amb objectius lloables, però propostes que presenten interrogants rellevants pel que fa a l'eficàcia- i acabarà amb la crisi institucional que té com a protagonista el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, pressionat per la sala penal del Tribunal Suprem i al centre de l'ofensiva del PP contra Pedro Sánchez. El moviment de l'alt tribunal, inèdit en democràcia, ha tensat les costures entre la judicatura i el govern espanyol, per bé que el màxim responsable del ministeri públic no pretén dimitir i compta amb el suport majoritari de la cúpula fiscal, com es va demostrar aquest dijous.
Mentre Alberto Núñez Feijóo es passeja per Brussel·les amb la pretensió última de desgastar Sánchez i Isabel Díaz Ayuso desqualifica el fiscal general, el govern espanyol protegeix l'actuació de García Ortiz, l'últim dels fronts que s'acumulen a l'agenda de l'executiu de coalició, que encara no ha pogut garantir l'aplicació de la llei d'amnistia. Amb els pressupostos generals de l'Estat encara pendents de tramitació -el primer pas és un acord pel sostre de dèficit-, a la Moncloa necessiten suport dels socis parlamentaris per projectar estabilitat en els pròxims mesos. L'escenari d'una moció de censura capitanejada pel PP no és avui viable -Laura Borràs va interpretar amb excessos el discurs de collar el PSOE i després va atribuir la relliscada a la premsa-, però el president espanyol també necessita victòries.
Però l'agitació de la setmana a Madrid -la polarització ha agafat el pont aeri de forma definitiva- reclama una mirada panoràmica, perspectiva necessària per ordenar el que realment és transcendent per als ciutadans. Durant els anys àlgids del procés sobiranista, al Parlament va popularitzar-se l'afirmació, feta des de la bancada del constitucionalisme conservador de Ciutadans i PP, que les forces independentistes no atenien els "problemes reals de la gent". L'argumentari tenia limitacions, perquè la sobirania entronca amb els recursos de què disposa un país per atendre els reptes polítics, socials i econòmics, però va fer fortuna per desacreditar el discurs d'anhel de l'estat propi.
Costa de veure avui en la dreta constitucionalista la concreció d'una proposta per atendre aquells "problemes reals de la gent" que en ple procés eren una obsessió i ara tenen categoria d'ornament en la batalla pel poder polític a Espanya. Al PP es fa servir altre cop Catalunya com a sac de boxa -ara per la petició d'un nou model de finançament, vehiculada en el pacte entre PSC i ERC- i la guerra contra el govern de Sánchez es lliura als tribunals, amb la sala penal del Suprem com a ariet, ja sigui amb l'atac a la Fiscalia o els entrebancs a l'amnistia. En la maniobra de desgast, Feijóo fins i tot invoca les crides que José María Aznar feia a Felipe González.
Però les preocupacions ciutadanes són en una altra dimensió. Els preus dels pisos, amb la necessària regulació dels lloguers de temporada per incidir en la situació del mercat -una intervenció pública de l'habitatge defensada fins i tot pel Banc d'Espanya-; les conseqüències de l'emergència climàtica i l'ús dels recursos naturals -a Nació explicàvem dimecres que vuit de cada deu catalans reclamen prioritzar les restriccions d'aigua al turisme-; o la capacitat adquisitiva de les famílies -pendents de les decisions del BCE sobre els tipus d'interès i el preu dels aliments, amb la inflació ara continguda-; formen part dels maldecaps quotidians. A l'Estat i a Catalunya. A la dreta constitucionalista caldria aplicar-li el que receptava al sobiranisme en ple procés: per què no s'ocupa de les urgències ciutadanes en lloc d'alimentar crisis com la del fiscal general.
Però el PP de Feijóo, el que intentava projectar un gir social amb el projecte de llei de conciliació i una proposta per ordenar la jornada laboral, té una croada contra Sánchez. I aprofitarà la imminent caiguda de José Luis Ábalos, assenyalat ja per la Fiscalia Anticorrupció, per erosionar-lo. Els "problemes reals de la gent" ja els atendrà si algun dia governa. De bala només n'hi queda una. I encara falta temps perquè la gasti, perquè Sánchez té previst resistir.
- Els diputats que Feijóo necessita a Catalunya; per Pep Martí.
- La Barcelona postpandèmia es queixa més pel soroll i les multes gairebé es dupliquen; per David Cobo.
- Les residències avisen que faran falta 20.000 professionals més a Catalunya per l’envelliment dels «baby-boomers».
- Israel assegura haver matat Yahya Sinwar, líder de Hamàs.
- Garlem!: «No tot es neutralitza»; per Míriam Martín Lloret.
El passadís
César González-Bueno, conseller delegat del Banc Sabadell, i Carlos Torres, president del BBVA, van protagonitzar aquest dijous dos actes a Barcelona en plena pugna per l'opa. La cúpula de les dues entitats estan desplegant una activitat intensa per vendre la seva argumentació. En tots dos actes, però, van mostrar aspectes de la seva vida personal que van sorprendre els seus auditoris. A Esade, per on Torres va passar aquest setembre, hi va parlar González-Bueno, que a banda de defensar la posició del Sabadell, va recordar episodis de la seva trajectòria. Fill d'una família conservadora, al jove González-Bueno el van enviar a estudiar al País Basc francès perquè aprengués la llengua francesa. Era el 1968 i el conseller delegat va explicar l'impacte que li va causar. Feia poc del primer atemptat mortal d'ETA contra el comissari Melitón Manzanas. A l'escola, va rebre una "educació liberal"; va quedar estupefacte -confessava aquest dijous- quan va sentir dir que "Espanya havia perdut una gran oportunitat quan va rebutjar la invasió napoleònica".
Al migdia, en el fòrum sobre emprenedoria BBVA Spark, Carlos Torres va defensar la bondat de l'opa. Al final de l'acte, però, li van preguntar com s'ho feia per mantenir una agenda tan intensa. I Torres va explicar un dels seus secrets: dormir 8 hores diàries. Es va esplaiar en aquest tema, per comptabilitzar que això significa estar entre nou i deu hores desconnectat de la feina.
Vist i llegit
El cas de Pablo González ha fet la volta al món. Detingut a Polònia el febrer de 2022 acusat de ser un espia rus en plena guerra de Moscou amb Ucraïna, defensat per companys de professió i objecte de peticions de llibertat per part de dirigents polítics a l'Estat, alliberat l'agost del 2024 en l'intercanvi més gran de presos entre Rússia i el món occidental des del final de la Guerra Freda, i rebut a Moscou amb tots els honors per Vladímir Putin. La història de González té clarobscurs i angles morts. Per aprofundir-hi amb tota la perspectiva possible val la pena recuperar l'extens i documentat article que publicava aquesta setmana a The Guardian el periodista Shaun Walker, corresponsal del rotatiu britànic a Europa central i oriental. Amb el títol Periodista o espia rus? L'estrany cas de Pablo González, Walker relata el recorregut professional del personatge en un text ric en detalls i fonts, amb episodis de fa més d'una dècada, inclosos moments compartits sobre el terreny a Crimea. Informació valuosa per comprendre un cas del qual encara en pengen alguns interrogants.
L'imperdible
Si sou consumidors de sèries, l'onzena edició del Festival Internacional de Sèries és una cita obligada. Va començar dilluns i s'allargarà fins dimecres que ve -amb projeccions i activitats a Sala Phenomena, CCCB, Espai Texas i Casa Seat de Barcelona-, per bé que a Filmin es podrà gaudir de tota la programació oficial fins diumenge que ve. La podeu consultar aquí. No us ho perdeu. Bon cap de setmana!
Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació
Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.