La setmana que encetem hauria de ser la de la investidura de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat i la del retorn de Carles Puigdemont a Catalunya després de gairebé set anys d'exili. La frase està construïda en condicional perquè en la política catalana sempre són recomanables les prevencions. El que sembla raonable pot acabar desfigurant-se perquè els fets transcendeixen el debat polític, habitual com ha estat els últims anys la ingerència del poder judicial. S'esperen més dies transcendents, que es compten a grapats la darrera dècada.
Illa aspira a ser investit com més aviat millor després de lligar el pacte amb ERC i els comuns mentre Puigdemont ja ha justificat, via carta a la ciutadania, els motius que l'empenyen a tornar tot i el risc manifest de detenció, que la seva defensa calcula que no ha de derivar en un empresonament prolongat. En la missiva, capitalitza els èxits de la batalla judicial de l'exili, anuncia una actualització de la "confrontació" amb l'Estat i responsabilitza ERC d'una eventual detenció, acusació ja resposta pels republicans, que la consideren una "ofensa".
La guerra civil de l'independentisme es fa més crua ara que la ruptura és un fet i el procés està enterrat. ERC sempre ha actuat pensant en el factor Puigdemont mentre a Junts s'ha treballat incansablement per posar la traveta als pactes dels republicans. A Palau es van anticipar eleccions pensant que el calendari seria descompassat amb la llei d'amnistia i ara es discuteix el "sentit" polític del retorn de l'expresident, crítiques que també haurien tingut recorregut si el líder de Junts incomplís la promesa de tornar.
Al seu torn, Puigdemont rebrega els fets per fer culpable ERC de la seva detenció. El compromís de tornar al debat d'investidura i, per tant, d'abocar-se al perill de ser arrestat, el va expressar en campanya, molt abans que s'imaginessin pactes postelectorals. En la duresa del missatge de l'expresident de la Generalitat, sintetitzat amb l'expressió "treure les urpes", s'hi ha de gratar la necessitat de recol·locar-se ara que Junts perdrà influència al Parlament mentre el partit rumia com fa pagar a Pedro Sánchez que hagi triat ERC per pactar un "finançament singular" per a Catalunya. Una prioritat política que també figurava en l'acord polític entre Junts i el PSOE que va possibilitar la investidura de Sánchez.
Puigdemont sap que l'impacte del retorn -que és legítim i s'hauria de produir sense l'amenaça d'una detenció- pot condicionar el debat parlamentari que ha de protagonitzar Illa, fins al punt d'alterar el curs de la votació. I el relat construït en la prèvia del viatge de tornada alimenta les emocions per amagar l'absència de vots, els que no va aconseguir per desbancar l'adversari del PSC, amb més suports a les urnes i acomboiat per més escons al Parlament. Certament, el retorn és una "decisió política" -com la definia Puigdemont a la carta-, però no només per assenyalar l'anomalia que la judicatura espanyola torpedini l'aplicació de l'amnistia. És una "decisió política" perquè també està pensada per sobreviure electoralment al postprocés.
El drama del combat etern entre Junts i ERC és que engreixa el país tòxic dels patriotes i els traïdors, dels combatents i els rendits. Una deriva que ja ha fet perdre la majoria parlamentària al sobiranisme i que només conduirà a enfangar el debat, quan el que pertocaria als partits que van governar el procés és reconstruir una proposta política sòlida i transitable que recuperi credibilitat. De moment, mentre uns confien en la paraula dels socialistes -el temps dirà si erròniament-, els altres trien el camí d'agitar les emocions per amagar que falten els vots.