En poc menys de deu anys, Oriol Junqueras ha passat de demanar 68 diputats per fer la independència a no posicionar-se públicament en contra d'un acord -avalat finalment per les bases d'ERC- per situar Salvador Illa com a president de la Generalitat. En poc menys de set anys, Carles Puigdemont ha passat de comprometre's públicament a materialitzar el resultat de l'1-O -que havia de ser vinculant, seguint les lleis aprovades per l'independentisme al Parlament- a condicionar els pressupostos generals de l'Estat de Pedro Sánchez a un finançament singular i a complir amb les inversions a Catalunya. Les dues imatges serveixen per retratar, a rebuf de la consulta d'ERC, que el procés ja és història.
El procés, si més no, com s'havia entès fins la tardor del 2017, que s'ha allargat fins aquest estiu en forma de postprocés complex de gestionar, marcat per la repressió i per un cicle electoral descendent per a l'independentisme que l'ha dut a perdre el Palau de la Generalitat, la majoria al Parlament i aquell component electritzant dels dies de grans mobilització, 9-N i referèndum inclosos. El triomf ajustat del preacord amb el PSC entre les bases d'ERC indica un canvi de cicle, una nova etapa, que farà que el projecte més rellevant dels últims anys -la consecució del concert econòmic solidari- estigui en mans de dos presidents socialistes: Illa i Sánchez, instal·lat des del 2018 a la Moncloa. El líder socialistes catalans espera ser investit la setmana que ve, després d'afirmar aquest dissabte que es compromet a "complir íntegrament" els acords amb ERC i comuns, pas que li ha permès comunicar al president del Parlament, Josep Rull, que compta amb els suports necessaris.
De girs, al llarg dels últims anys, n'hi ha hagut de rellevants. El més sobtat va ser el de Junqueras després del referèndum. El va fer públic abans d'entrar a la presó, però mentre es discernia si el país s'encaminava cap a la declaració d'independència o les eleccions catalanes per evitar el 155 ja havia donat pistes que el xoc obert no era la seva opció preferida. En el cas de Puigdemont, sí que es va significar a favor dels comicis, però els va descartar per la manca de garanties de Mariano Rajoy. En el fons, els dos capitans del procés eren partidaris de la via dialogada, però les mirades de reüll -i l'immobilisme habitual de Rajoy- van impedir frenar a temps. Que, en el fons, és el que estava dissenyat.
A partir d'aquell moment, amb més o menys intensitat, les dues principals formacions de l'independentisme van anar desprecintant el veto al PSC. Junts va passar de comparar-lo amb un element més de les "nines russes" del 155 -així s'expressava Eduard Pujol, flamant cap de files del partit al Senat, en els mítings de campanya del 2017- a pactar-hi la Diputació de Barcelona només dos anys més tard de la intervenció de l'autonomia. I ERC, que s'havia compromès a no fer president Illa de cap de les maneres en les dues últimes campanyes electorals, li ha acabat desbrossant el camí cap a Palau. De la mateixa manera que abans ho havia fet amb Sánchez, de qui és aliada des del 2019.
Què ha passat per arribar fins aquí? Hi ha múltiples factors. La pèrdua de suports, des de les eleccions europees i municipals de fa cinc anys, ha estat imparable. És, de fet, el motor que ha portat a la pujada del PSC -també l'ha ajudat la presència de Sánchez a la Moncloa, amb mesures per destensar la situació a Catalunya com els indults-, en cicle ascendent i que en una repetició electoral hauria aconseguit més escons, amb tota probabilitat. Aquesta pèrdua de vots de Junts i ERC, tot i que el 2021 encara van tenir una bola extra per continuar governant -per poc temps, perquè els de Puigdemont van acabar deixant l'executiu-, també s'explica per l'enemistat íntima que els ha caracteritzat els últims 12 anys.
L'arribada d'Illa a Palau trencarà, d'aquesta manera, amb més d'una dècada de majories sobiranistes i independentistes, de fórmules de Govern amb suport parlamentari o de coalició, que han protagonitzat la política catalana recent. Tot va començar amb el tàndem entre Artur Mas i Oriol Junqueras, de sintonia efímera, i des de principis del 2016 els màxims responsables han estat l'ara expresident d'ERC -al novembre vol tornar al càrrec- i el líder moral de Junts, que dona per feta la seva tornada a Catalunya per a la investidura d'Illa, amb detenció inclosa, de la qual en fa responsable ERC pel pacte amb el PSC. Es quedarà de cap de l'oposició? Farà de líder executiu de Junts? Si acaba capitanejant el partit, incomplirà la decisió presa d'abandonar la política si no recuperava la presidència de la Generalitat a les urnes.
El cert és que, a diferència dels dies àlgids del procés, l'epicentre fa anys que està instal·lat a Madrid. Ho continuarà estant en els mesos vinents, quan s'hagi de passar dels compromisos a l'acció en matèria de finançament singular. El PSC i el PSOE s'han mantingut en silenci al llarg de tota la setmana sobre els detalls de l'acord per no interferir en la consulta d'ERC, però a partir d'ara es coneixerà la lletra petita de les interpretacions que fa cadascú. De teló de fons, una certesa: l'independentisme ha passat, en set anys, de proclamar la independència a negociar el finançament singular. I ho haurà de fer amb dos presidents socialistes com a principals protagonistes del canvi de model.