La secció sindical de CCOO de la UVic-UCC amb el suport majoritari del comitè d’empresa s’ha adherit a la campanya Amnistia ara, que reclama l’anul·lació de totes les causes judicials obertes arran del procés sobiranista català. És una campanya que busca aconseguir la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats independentistes i l’arxivament definitiu de totes les diligències instruïdes en contra de l’independentisme.
El petit gest que suposa signar un manifest així, com s’està fent a tants llocs del país a partir de la iniciativa d’Òmnium Cultural, té més valor del que sembla. Té valor perquè és dins d’organitzacions d’esquerres i plurals amb dirigents o càrrecs rellevants “no indepes”, on el tema pot generar més incomoditats. I té valor perquè el debat d’un tema incòmode és imprescindible dins la societat catalana. Si l’objectiu que tothom anhela és la convivència, conviure vol dir això: gestionar la incomoditat, en comptes d’evitar-la, de sufocar-la o d’empresonar-la.
Veurem què passa i si m’equivoco o no en el pronòstic. Segons la informació que m’arriba, tot apunta que en el 12è congrés de CCOO a Catalunya, que se celebrarà del 21 al 23 de maig, la posició a favor de la llibertat dels presos rebrà un suport molt ampli, nítid, sobretot si es canalitza des de l’òptica dels drets humans, allunyada de la lògica dels bàndols enfrontats. La bona relació entre Jordi Cuixart i Javier Pacheco, el fet que el secretari general de CCOO de Catalunya empatitzi amb els presos i recolzi la petició d’indult d’UGT per a Dolors Bassa o la feina discreta de contacte amb els afectats, que s’està fent des dels quadres de l’organització per intentar ajudar els represaliats, són senyals de llum que s’albira a l’horitzó.
Malgrat la bona feina, que no dubto que s’està fent entre bastidors (a pas de puça, per cert), és veritat que, en alguns moments, molts hem vist timidesa o tebior per part dels grans sindicats a l’hora de manifestar-se en públic. I, sobretot, quedo desconcertat en llegir, per exemple, una entrevista a l’exsecretari general de CCOO Joan Coscubiela a l'Ara on dona a entendre que els càstigs per desafiar el marc constitucional no desapareixeran mai. En concret, a la pregunta sobre l’eliminació del delicte de sedició, Coscubiela respon això: “L’indult donaria una solució immediata de llibertat i ens donaria més temps per pensar en la reforma del codi penal. El millor seria canviar-ne fins i tot el nom, però això no vol dir que hi hagi possibles comportaments que es quedin sense pena”.
De quins “possibles comportaments” estem parlant? D’una votació?, d’unes urnes que uns voluntaris van anar a comprar a la Xina? Estem parlant d’un debat parlamentari considerat “il·legal” ?, estem parlant d’unes concentracions davant la seu d’Economia de la Generalitat en què dos dirigents socials van demanar en públic que tothom marxés a casa després d’hores de cançons i càntics a favor de la llibertat? Estem parlant d’un procés que el tribunal condemnador diu que va ser només “un señuelo” amb una DUI “simbòlica” de pocs segons, però que així i tot, ha imposat una pena de cent anys de presó?
Si s'objectiva el tema de manera honesta, és obvi que la condemna del Tribunal Suprem atempta contra els drets humans i contra el sentit comú. Si la majoria parlamentària de Catalunya ja no és constitucionalista, quin sentit té que la presó es justifiqui en un marc legal obsolet, aplicat des d’una visió esbiaixada i que ja no té el consens social de la població catalana? El constitucionalisme no es pot imposar a la meitat de Catalunya sense un suport més ampli.
És trist que es ridiculitzi, es menystingui, s’insulti, es criminalitzi o es presenti com un perill terrible la bona fe d’un moviment social amb arrels fondes i que toca el cor de tantíssima gent. Que no ens maregin més els Coscubielas de torn! Tant en l’ànim dels actors principals del procés com en l’esperit de la ciutadania sobiranista no hi ha cap gram de supremacisme ni d’exclusió, ni la més mínima voluntat de ferir a ningú.
El gest d’una secció sindical de Vic, com tants d’altres, només és una petita gota dins l’oceà. És una gota de dignitat que, per incomprensible que sembli, encara avui incomoda o molesta a algú.
El petit gest que suposa signar un manifest així, com s’està fent a tants llocs del país a partir de la iniciativa d’Òmnium Cultural, té més valor del que sembla. Té valor perquè és dins d’organitzacions d’esquerres i plurals amb dirigents o càrrecs rellevants “no indepes”, on el tema pot generar més incomoditats. I té valor perquè el debat d’un tema incòmode és imprescindible dins la societat catalana. Si l’objectiu que tothom anhela és la convivència, conviure vol dir això: gestionar la incomoditat, en comptes d’evitar-la, de sufocar-la o d’empresonar-la.
Veurem què passa i si m’equivoco o no en el pronòstic. Segons la informació que m’arriba, tot apunta que en el 12è congrés de CCOO a Catalunya, que se celebrarà del 21 al 23 de maig, la posició a favor de la llibertat dels presos rebrà un suport molt ampli, nítid, sobretot si es canalitza des de l’òptica dels drets humans, allunyada de la lògica dels bàndols enfrontats. La bona relació entre Jordi Cuixart i Javier Pacheco, el fet que el secretari general de CCOO de Catalunya empatitzi amb els presos i recolzi la petició d’indult d’UGT per a Dolors Bassa o la feina discreta de contacte amb els afectats, que s’està fent des dels quadres de l’organització per intentar ajudar els represaliats, són senyals de llum que s’albira a l’horitzó.
Malgrat la bona feina, que no dubto que s’està fent entre bastidors (a pas de puça, per cert), és veritat que, en alguns moments, molts hem vist timidesa o tebior per part dels grans sindicats a l’hora de manifestar-se en públic. I, sobretot, quedo desconcertat en llegir, per exemple, una entrevista a l’exsecretari general de CCOO Joan Coscubiela a l'Ara on dona a entendre que els càstigs per desafiar el marc constitucional no desapareixeran mai. En concret, a la pregunta sobre l’eliminació del delicte de sedició, Coscubiela respon això: “L’indult donaria una solució immediata de llibertat i ens donaria més temps per pensar en la reforma del codi penal. El millor seria canviar-ne fins i tot el nom, però això no vol dir que hi hagi possibles comportaments que es quedin sense pena”.
De quins “possibles comportaments” estem parlant? D’una votació?, d’unes urnes que uns voluntaris van anar a comprar a la Xina? Estem parlant d’un debat parlamentari considerat “il·legal” ?, estem parlant d’unes concentracions davant la seu d’Economia de la Generalitat en què dos dirigents socials van demanar en públic que tothom marxés a casa després d’hores de cançons i càntics a favor de la llibertat? Estem parlant d’un procés que el tribunal condemnador diu que va ser només “un señuelo” amb una DUI “simbòlica” de pocs segons, però que així i tot, ha imposat una pena de cent anys de presó?
Si s'objectiva el tema de manera honesta, és obvi que la condemna del Tribunal Suprem atempta contra els drets humans i contra el sentit comú. Si la majoria parlamentària de Catalunya ja no és constitucionalista, quin sentit té que la presó es justifiqui en un marc legal obsolet, aplicat des d’una visió esbiaixada i que ja no té el consens social de la població catalana? El constitucionalisme no es pot imposar a la meitat de Catalunya sense un suport més ampli.
És trist que es ridiculitzi, es menystingui, s’insulti, es criminalitzi o es presenti com un perill terrible la bona fe d’un moviment social amb arrels fondes i que toca el cor de tantíssima gent. Que no ens maregin més els Coscubielas de torn! Tant en l’ànim dels actors principals del procés com en l’esperit de la ciutadania sobiranista no hi ha cap gram de supremacisme ni d’exclusió, ni la més mínima voluntat de ferir a ningú.
El gest d’una secció sindical de Vic, com tants d’altres, només és una petita gota dins l’oceà. És una gota de dignitat que, per incomprensible que sembli, encara avui incomoda o molesta a algú.