Ernest Maragall (Barcelona, 1943) s'acomiadarà el 22 de desembre de l'Ajuntament de Barcelona. Va fer pública la decisió en el ple de la setmana passada -per a sorpresa dels regidors del consistori- i, en els darrers dies, transmet sensació d'alliberament. El seu no és un comiat qualsevol. Suposa el final d'una trajectòria política longeva, viscuda amb plenitud en el PSC de l'etapa d'esplendor i culminada com a veu rellevant d'una ERC consolidada a les institucions.
Maragall va portar els republicans a guanyar les eleccions a Barcelona el 2019, però se li va resistir l'alcaldia, a la qual ja no va poder aspirar en la cita del 2023. El seu era un adeu esperat, però per previsible que fos no deixa de posar el partit que representa davant del mirall.
En aquesta entrevista amb Nació al seu despatx de l'Ajuntament, l'encara president del grup municipal d'ERC posa deures a la formació republicana, sense condicionar decisions transcendents, com la tria de nous lideratges a Barcelona i el país. I també deixa entreveure que, després de la investidura de Pedro Sánchez i amb Junts situat en el terreny de la negociació, l'entesa entre Jaume Collboni i Xavier Trias és més que factible.
Té la sensació d'alliberament després del missatge de divendres passat?
Alguna cosa hi ha d'això també, però és més de convicció. Vaig consolidar en positiu la decisió. També a mesura que intento explicar-me, tinc ganes d'explicar-la més. Hi ha un cert exercici d'alliberament. He estat un temps bastant calladet, diguem-ne. Ara m'he adjudicat a mi mateix el dret de parlar.
El moment i el com va decidir anunciar-ho va sorprendre fins i tot l'alcalde. No és habitual fer-ho enmig d'un debat al plenari municipal. Per què va decidir fer-ho així?
Perquè és l'única manera de fer-ho sense donar lloc a un exercici clàssic del nostre petit món polític i mediàtic: les especulacions, les elucubracions prèvies, el soroll i els rumors. Em sembla la manera neta i correcta de fer-ho. Amb naturalitat, directament, sense intermediaris, sense mediació i sense soroll d'acompanyament. El moment és una altra carpeta. Per què ara i no en un altre moment? Aquesta és una qüestió més de criteri polític. És ara quan es donen una suma de circumstàncies que a mi em porten a la conclusió que és el millor moment. És l'evidència del tancament d'una etapa i de l'inici d'una altra en aquest país. Sobretot des del meu punt de vista, l'inici de la nova etapa ha de tenir, pot tenir i convé que tingui desplegament i confirmació absoluta sense cap rèmora del passat i sense cap hipoteca.
"No és bo que el passat condicioni la presa de decisions del futur immediat"
I per prendre decisions de futur també s'ha de tenir en compte el passat, això és molt important saber-ho. Però no és bo que el passat condicioni la presa de decisions del futur immediat. I ara hi ha una quantitat de decisions a prendre, algunes precisament perquè van a un ritme més lent del que podíem haver imaginat, com la governació d'aquesta casa, i també ho aconsellaven. Especialment ara que no hi haurà tanta immediatesa per prendre decisions, sembla.
Les aliances postelectorals han impedit que fos alcalde (2019) i que fos peça rellevant del govern municipal (2023). Al centre de les dues decisions hi havia Ada Colau.
És una dada política i quasi diria que sociològica. És exactament així.
"Ada Colau? Estem presumptament tan a prop que no es pot suportar tanta proximitat"
No és irònic que després, públicament, Colau col·loqui ERC com la força més pròxima?
Potser és que estem presumptament tan a prop que no es pot suportar tanta proximitat. O els comuns van decidir que no podien o no volien compartir-la.
Ernest Maragall durant l'entrevista amb Nació | Foto: Hugo Fernández
Quin record guardarà d'Ada Colau?
La recordaré com un exercici absolutament legítim de reacció, primer, i de transformació, després, que no ha estat reeixit en la profunditat i en l'eficàcia de governació que es podia imaginar. Un moviment que va néixer com a reacció a una crisi social i econòmica profunda. Per tant, sorgia carregada de raó. Però, un cop més, es demostra que no hi ha prou amb tenir raó, amb tenir una ideologia molt explícita i molt definida, per convertir això en un projecte transformador. I, òbviament, s'hauria de poder fer amb una mica més de serenitat el reconeixement de totes les coses bones que també ha portat. Al mateix temps, però, ha d'entendre que no ha funcionat com a projecte global i com a capacitat de manteniment. Fins al punt que les últimes eleccions es van convertir en un referèndum en contra. I en això hi ha una part també de responsabilitat pròpia de la governació sortint.
Vostè va subratllar divendres que ha pres una decisió estricament "personal". Però s’ha sentit empès a deixar pas després de declaracions com les que va fer Elisenda Alamany, número 2 del grup municipal, o les d’Eva Baró, presidenta de la federació de Barcelona?
La reflexió i el plantejament de la qüestió animat per mi mateix ve de bastants setmanes i mesos. Una altra cosa és la tria de la forma i el moment. I aquí hi ha coincidències. Però les raons de fons són aquestes. I el que va dominar a la meva decisió és evitar un excessiu pes del passat sobre el present. I alliberar el present perquè pugui construir el futur.
"En política, els comiats es produeixen i ja està. No tinc dret a exigir res més"
Té la sensació que ha estat ben acomiadat?
En política, els comiats es produeixen i ja està. No tinc dret a exigir res més. Al revés. Només tinc dret a agrair, valorar i expressar l'evidència del privilegi que he tingut de fer el que he fet, i de fer-ho com ho he fet i acompanyat com ho he fet fins a l'últim dia. I no tinc res més a dir.
En els últims dies ha posat l’accent en la necessitat que ERC teixeixi nous lideratges. Es referia estrictament a Barcelona?
Jo em refereixo a l'evidència que, amb coherència a la necessitat del canvi i la nova etapa, que un cop aconseguida l'amnistia i acceptant-la com a hipòtesi, ara el que toca és construir. Hem de passar de la defensa a l'atac. I això demana instruments, actituds, persones i models de relació des de l'organització política nous, enriquits, més potents. I ERC ha de sortir al camp obert i ha de dir amb una actitud més d'autoestima i de confiança en nosaltres mateixos "aquí estem, i venim a ser la gran força progressista d'aquest país".
"El moment demana una ERC amb més gosadia, amb més tranquil·litat i amb més autoconfiança per anar a totes, i governar des d'aquesta convicció"
Per tant, no és només a Barcelona, aquesta necessitat?
No, perquè l'objectiu és global. I no és només un tema de lideratges. És un tema d'actitud proactiva. I quasi és un tema, segons com, al revés. No simplement d'ampliar la base sobre a qui captem o convencem o seduïm, sinó també amb qui interlocutem i amb qui estem en condicions de construir estratègies. L'estratègia del canvi climàtic, o l'estratègia de la qüestió de l'habitatge, o les estratègies metropolitanes sobre mobilitat, o estratègies d'equilibri territorial del que vulgui significar aquesta Catalunya-ciutat que ja tenim. Tot això demana una ERC amb més gosadia, amb més tranquil·litat i amb més autoconfiança per anar a totes, i governar des d'aquesta convicció. I en aquestes eleccions catalanes, que serà la primera prova forta d'això, és el moment de verificar si això són capaços d'abordar-ho així.
Les dues últimes eleccions han estat en clau "a què diem que no?". En el cas de les municipals, al govern sortint. En el cas de les espanyoles, l'arribada de la dreta i l'extrema dreta al govern espanyol. Però ara és el moment d'afrontar les eleccions catalanes decidint no a què diem que no, sinó a què diem que sí. Per tant, decidint quina Catalunya estem construint i quina capacitat de representació sociològica el més ampla possible tenim des d'un partit que es vol central i hegemònic des de l'esquerra i el progressisme.
Maragall al consistori barceloní, un mes abans del comiat definitiu | Foto: Hugo Fernández
I aquesta ERC amb més gosadia l'ha de pilotar Oriol Junqueras?
Ha de pilotar-la qui ERC digui. L'últim que em toca és ni tan sols tenir opinió. Jo assenyalo el que em sembla que és una evidència sociològica i política, i per tant com a repte per a l'organització, pel col·lectiu. ERC acaba de fer congressos a Barcelona fa un mes i, a Catalunya, fa un any. De manera que té més que suficient. És l'únic partit de debò a Catalunya, amb cohesió, autonomia. El PSC és una sucursal. Junts és un desgavell. Els comuns estan cansats o els hi costa molt de trobar l'esma per seguir endavant amb la raó que els va donar origen. ERC està aquí. És l'hora de demostrar-ho tranquil·lament.
"Elisenda Alamany? Falten tres anys i mig fins a les eleccions del 2027. Mireu tot el que queda per davant"
I a Barcelona, la seva número dos dels últims dos cicles electorals, Elisenda Alamany, seria una bona candidata per ERC a les eleccions del 2027?
Passa el mateix. Si jo prenc la decisió que he pres i la prenc ara, i això té a veure amb el moment, és també perquè veig que aquesta qüestió de mirar al futur i construir projecte demana absoluta llibertat i autonomia de l'organització, del grup municipal, de la federació de Barcelona, per abordar tots els aspectes del què. El què és el projecte i el què és Barcelona. Per això vaig dir que la qüestió era Barcelona. A partir d'aquí, quines són les estratègies centrals, amb quins instruments ERC té la gosadia d'entrar-hi i de construir una alternativa creïble, i per tant a continuació amb qui, tot això és el que ha d'anar passant els propers mesos o anys o quan sigui. Falten tres anys i mig fins a les eleccions del 2027. Mireu tot el que queda per davant.
Per tant, la decisió que es prengui en relació al lideratge del grup municipal no necessàriament ha d'implicar el que ha de passar amb la candidatura del 2027?
Totes les decisions tenen sempre efectes en un sentit o en un altre. Siguin les que prens o les que no prens. Per acció i per omissió. Apareixerà un escenari nou i, per tant, també una oportunitat de consolidació de lideratges o de creació de nous lideratges o de noves orientacions. Estaré encantat d'assistir a l'espectacle positivament.
Parlem del rol jugat per ERC a Barcelona. En els darrers anys ha fet suport a grans necessitats del govern de comuns i socialistes, des de pressupostos al tramvia. També ha estirat alguns projectes socials. Tanmateix, creu que ERC va quedar desdibuixada el mandat passat, en vista dels resultats electorals?
Probablement va quedar, no desdibuixada, però sí associada a una determinada actitud positiva respecte a la governació sortint. I com que la qüestió que va acabar sent dominant era una qüestió basada en realitats de l'opinió pública però també promoguda i estimulada mediàticament, econòmicament i social, aquesta associació va acabar sent letal en la mesura en què ERC no era vista com l'alternativa sinó més aviat com la crossa. I això ens apartava de la pregunta central: qui està en condicions de ser el contrari del que és el govern? Aquí hi ha una pulsió conservadora de la ciutat. És la pulsió que ha caigut a tot el país i a tot Europa i que a les municipals es va veure a tot l'estat d'una manera espectacular. A Barcelona va prendre aquesta fesomia i aquest vestit, el vestit anti-polítiques del govern sortint i de la senyora Colau en especial. Nosaltres estàvem a la banda progressista d'això.
A la Generalitat governen i a l’Estat branden fites concretes com la taula de diàleg, els indults, el traspàs de Rodalies. A Barcelona, en canvi, els grans acords que han implicat ERC els ha capitalitzat mediàticament l’anterior govern gairebé de manera esfèrica. Quines polítiques rellevants rebutjaven d’inici els comuns i els socialistes i vostè els va fer virar?
Són elements més de fons, més estructurals, o més del tarannà econòmic general. Però el primer pla està ocupat pel funcionament de la ciutat, i mediàticament això es promou i es multiplica. Per tant, es parlava de com fem fora el govern actual per la congestió del trànsit a l'Eixample, o per la percepció sobre la seguretat i la responsabilitat del govern municipal en aquesta qüestió, o per la neteja dels carrers i places de l'espai públic de la ciutat. Són temes que són la base que hauríem de donar per descomptada: els de funcionament de la ciutat. I les eleccions haurien de ser sobre l'esdevenir, l'evolució econòmica i social de la ciutat i sobre quin rol té. Hem acceptat quasi prescindir de tot això i decidir només en funció d'aquests elements més funcionals i elementals. No es tracta de culpar o responsabilitzar la ciutadania d'això. És així. No hem aconseguit que a la gent li interessés parlar d'economia o de transformació social o de diversitat.
"Hi ha unes altres Barcelones que aguanten fent un esforç de supervivència pel seu compte, no gràcies a la governació de la ciutat"
Quins deures immediats posaria a la ciutat?
Afrontar la complexitat de què vol dir avui cohesió social, l'equilibri intern no només entre grups socials sinó també entre territoris. I també com s'aborden qüestions pendents, com són el Besòs o Ciutat Vella i el centre. Algunes Barcelones s'aguanten, malgrat tot. Però Barcelona no va. La Barcelona central està clarament lluny del que hauríem d'admetre'ns a nosaltres mateixos. Per excés i per defecte. I, especialment, a Ciutat Vella és molt clar. I aquestes altres Barcelones aguanten fent un esforç de supervivència pel seu compte, no gràcies a la governació de la ciutat. Aquí hi ha una corresponsabilitat de ciutat i de país. I, per tant, també del Govern de la Generalitat, que hauria d'estar a primer pla, fins al punt de ser un dels grans temes de les properes eleccions catalanes.
Es referia als pressupostos del 2022 de l'Ajuntament, uns comptes en què ERC va tenir un postura de confrontació clara però després va produir-se un canvi de posició. Vostè ha estat molt crític amb la idea de sucursalitzar Barcelona. Però aquell canvi, que lligava amb els interessos del seu partit a escala nacional, no menystenia la política municipal?
Deixeu-me dir que no només lligaven amb els interessos del partit sinó també del país i, per tant, també de la ciutat. La capital, Barcelona, hi sortia guanyant o perdent en funció de quina fos la decisió, no només el partit de govern a Barcelona o el partit de govern a Catalunya. Les realitats socials, econòmiques i institucionals tenen força. En aquell moment hi havia una actitud explícita de condicionament de la política des d'una institució respecte una altra, des del govern dels comuns a Barcelona respecte el seu vot al Parlament de Catalunya. Podríem negar-lo, qui n'hagués sortit perjudicat? Els ciutadans de Barcelona i els de Catalunya. Quin en va sortir perjudicada? ERC de Barcelona. Molt bé. En aquesta comparació, tornaria a prendre la mateixa decisió.
"L'acord amb Trias? Ara que aquell acord no es pot dur a la pràctica, surt el Junts més previsible, més liberal, més cap a la dreta, que s'entén molt millor amb el PSC"
Per què sembla tan llunyana una entesa entre els partits de Maragall i Trias, més enllà dels marges de Barcelona, quan fa tan sols un mesos vostès es van posar d’acord per governar la capital de Catalunya?
Han passat moltes coses. El canvi d'escenari i de paisatge a Espanya, Catalunya i Barcelona. I això obre la porta a moviments tàctics, especialment de Junts. Ara, pel camí sí que hi ha un evident distanciament dels continguts mateixos d'aquell acord. És normal i legítim. Allò era un acord entre dos que crec que estava molt decantat cap a la visió d'ERC. I ara que aquell acord no es pot dur a la pràctica en termes de governació, surt el Junts més previsible, més liberal, més cap a la dreta, que s'entén molt millor amb el PSC.
Està en disposició d'aparèixer aquesta ànima de Junts?
Es veu dia sí, dia també.
És projectable a la Generalitat l'aliança PSC-Junts?
En part per això dic que convé que ERC tingui aquesta confiança i gosadia per ser el gran partit progressista de Catalunya. Perquè, potser ara sí, hauran desaparegut alguns elements de confusió que hi ha hagut en aquests anys. Junts ho era tot a la vegada i no era massa res. Ara s'està definint en termes més tradicionals. Hi ha una centra-dreta i hi ha un centre-esquerra. Per tant, és la gran oportunitat d'ERC per afirmar-se, en positiu i per contrast. Si aquest país vol ser independent ho serà només si té un centre-esquerra fort i un centre-dreta fort, no si un elimina l'altre.
Maragall tanca la seva segona etapa a l'Ajuntament de Barcelona | Foto: Hugo Fernández
Sobre l'acord amb Trias per governar Barcelona, plantejava reobrir el debat de les llars compartides per acollir turistes, que ara estan restringides. Una via que Junts ha mantingut. Això no era política liberal?
El contingut de l'acord deia reobrir el debat, no concretava una determinada visió, més aviat liberal, com ara plantejaven. El concepte s'ha de discutir, degudament regulat i controlat, té un sentit. Si es converteix en una via d'escapament per passar de la limitació dels pisos turístics a l'explotació massiva i descontrolada, doncs no és el nostre parer. Es tractaria d'entrar en la lletra petita, cosa que no vam fer en aquell moment i que tampoc s'ha fet després.
Amb Trias va dir que hi havia un factor personal que facilitava l’acord. Collboni no va voler reunir-se a tres amb vostè i Colau en cap moment abans de la investidura. També és una qüestió de pell?
Crec que no. És cert que el fet que el senyor Trias i jo ens coneguem des de fa anys va facilitar la relació i la preparació de l'acord. En canvi, l'altra qüestió tenia a veure amb decisions polítiques, amb la lluita descarnada pel poder, sense dissimular. I això va ser una decisió del grup socialista, liderat pel senyor Collboni, i compartit entusiàsticament per la senyora Colau. La decisió definitiva va ser la dels comuns. La temptació del PSC i el PP la vèiem a venir, però crèiem que hi havia una suficient contradicció entre aquesta possibilitat i que s'hi afegissin els comuns. Es va veure que no.
Creu que el futur de Barcelona s'ha decidit en alguna negociació de la investidura de Pedro Sánchez?
No em consta en cap sentit, ni en positiu ni en negatiu. No cal que hi hagi sigut explícitament. Hi és. De fet, ja hi ha sigut, amb alguna mesura. Més enllà d'això, el que sí que fa la investidura és canviar l'escenari, formalitzar el canvi d'etapa. Ara som en una nova situació, amb uns nous actors que arriben a uns determinats acords. Aquí se'n poden derivar efectes en totes les direccions o no, també en aquest. Només cal escoltar les últimes afirmacions del senyor Trias. És una constatació d'aquesta hipòtesi.
"Acord Trias-Collboni? Que ho estan intentant és evident"
Veu l'escenari municipal procliu per a un pacte Trias-Collboni?
Que ho estan intentant és evident. Però tot això ho parlo amb la tranquil·litat que no m'hi haig de posar. I assistiré molt interessat a veure el resultat final de tot plegat. Perquè sembla que això es cou lentament i ja arribarà al punt.
Ada Colau diu públicament que no hi ha hagut cap reunió per formar govern entre PSC i comuns. Però ens consten contactes informals entre líders. Collboni ha estat en contacte informal amb el líder d'ERC en els últims mesos o setmanes?
No.
I ho ha intentat vostè?
No.
Per què?
Perquè qui ho ha d'intentar és qui té la responsabilitat de consolidar un govern presumptament definitiu, que és el que s'hauria de deduir de les seves expressions i declaracions. Ha repetit que estava interessat en un govern progressista, però mai ha semblat trobar el moment per posar-ho a prova.
"Collboni ha repetit que estava interessat en un govern progressista, però mai ha semblat trobar el moment per posar-ho a prova"
Per tant, és plenament descartable un govern progressista?
Deixo d'opinar sobre això. Perquè tot això tindrà el recorregut que hagi de tenir. Ja el tindrà. I ERC, naturalment hi dirà la seva. I ho dirà amb absoluta llibertat, responsabilitat i capacitat.
Coneix profundament el PSC. Veu els socialistes com una força de govern amb capacitat per ser alternativa a Catalunya?
És obvi que ho és i ho està sent. És la primera força al Parlament. Aquest estatus de força amb capacitat per discutir la governació del país no cal que li reconegui jo. Una altra cosa és si això és el que li convé al país. I jo crec sincerament que no. Per una banda, hi ha una renúncia a la representació del catalanisme i del país. I, per una altra banda, hi ha el contingut concret de les seves posicions en els terrenys econòmic i social. I aquí hi ha una deriva clara en el sentit conservador, que lliga amb la tendència conservadora del conjunt de la societat. Els socialistes catalans han decidit situar-se en aquesta òptica, captant el vot de Ciutadans i competint pel vot del PP. Això és precisament el que dona oportunitat a ERC per aparèixer com a gran pol alternatiu de polítiques progressistes amb capacitat d'hegemonia social.
"Al PSC hi ha una deriva clara en el sentit conservador"
Què hauria de passar perquè hi tornés a haver un tripartit a la Generalitat?
No sé si l'objectiu és aquest o Catalunya com a país i la millor capacitat de construcció del país des d'una governació progressista. El que hauria de passar és que ERC fos el gran partit central, amb els suficients suports electorals per exercir aquesta hegemonia i liderar l'alternativa progressista. Si pot fer-ho ajuntant altres forces, com els comuns o eventualment els socialistes, tant de bo. L'etiqueta del tripartit és una etiqueta contra la que vaig combatre i vaig perdre. Encara no s'ha fet la valoració real de l'acció de govern d'aquells executius progressistes en dos mandats successius, i de la profunditat de les transformacions fetes en les polítiques públiques.
Com farà política a partir d'ara, perquè de política mai se'n deixa de fer?
Donant la meva opinió quan me la preguntin, amb aquesta actitud de respecte. Hauré d'actuar més en privat que en públic. Si em demanen l'opinió, la donaré; i si no és així, no, i no passa res. S'ha de desdramatitzar tot això. El que jo he fet és prendre una decisió natural, previsible, esperada per alguns, normal. No passa res. És part del que tocava. I ara es tracta de seguir. De moment, encara puc pensar, llegir, potser escriure. Tant de bo.