Als dirigents de Junts els agrada dir que Carles Puigdemont no ha acabat de marxar mai de Catalunya, perquè sempre ha mantingut un tel d'influència -interna i externa- des que va posar per primera vegada els peus a Bèlgica la tardor del 2017, un cop declarada -però no desplegada- la independència. El retorn de l'expresident de la Generalitat, artífex de l'1-O i cara visible del xoc amb l'Estat en la legislatura del referèndum, tanca aquest dijous 8 d'agost un periple a l'exili que s'ha allargat pràcticament durant set anys. Aquests són els deu moments més destacats d'una etapa en què Puigdemont ha continuat sent un actor indispensable per seguir el dia a dia de la política catalana i estatal.
1. Adeu a Catalunya després de la DUI
El diumenge 29 d'octubre del 2017, després d'una tarda de reunions a casa, Puigdemont va decidir marxar cap a Bèlgica amb cotxe -no dins d'un maleter, com encara s'intentava fixar durant l'última campanya electoral- per fer front a la batalla judicial amb l'Estat. El va acompanyar mig Govern, i la resta es va quedar a Catalunya. Al cap de pocs dies, l'executiu de l'1-O es va dividir entre l'exili i la presó. Pocs dies després de posar els peus a Brussel·les, amb una infraestructura encara molt prima, es va posar a disposició de la justícia belga, que el va deixar en llibertat i en va descartar l'extradició immediata. Ràpidament va decidir presentar-se a les eleccions, tot i que sempre havia descartat ser candidat.
2. El resultat del 21-D
Des d'una habitació d'hotel, Puigdemont es va posar a fer trucades per omplir la primera llista de Junts per Catalunya, que s'encarregaria d'encapçalar. Els drets electorals pertanyien al PDECat, que hi va aportar la logística i els recursos econòmics. La nit electoral, contra pronòstic, l'expresident va superar ERC per dos escons -34 a 32- i es convertia en el candidat independentista més votat. La suma de Junts, els republicans i la CUP sumava 74 escons, però Puigdemont mai va ser investit: Roger Torrent va suspendre el ple per escollir-lo a distància -via prohibida pel Tribunal Constitucional- i ell va descartar tornar pel risc de presó. Van ser dies durs per a l'expresident, que es veia "sacrificat" fins i tot pels seus.
3. Detenció a Alemanya
Quan el magistrat Pablo Llarena va prémer l'accelerador per tornar a empresonar els dirigents de l'1-O, va combinar la maniobra amb una ofensiva per extradir Puigdemont. L'expresident, tornant a Bèlgica des de Finlàndia amb cotxe, va ser detingut a Alemanya poc després de creuar la frontera amb Dinamarca. Va passar quinze dies empresonat a Neümunster i, quan la justícia d'Schleswig-Holstein el va deixar en llibertat a l'espera de resoldre sobre el fons de la qüestió, va establir-se entre Hamburg i Berlín. Des d'allà va monitorar la tria de Quim Torra com a successor al capdavant de la Generalitat, i també va acabar posicionant-se a favor -a contracor- de la moció de censura de Pedro Sánchez.
4. Llarena llença (temporalment) la tovallola
El juliol del 2018, Puigdemont va rebre una de les notícies més positives dels últims anys: la justícia alemanya descartava l'extradició per rebel·lió i només l'acceptava per malversació, una decisió que va fer que Llarena desistís temporalment del retorn forçat de l'expresident. De tornada a Bèlgica va començar a donar forma a la Crida Nacional per la República, una plataforma pensada per englobar tot l'independentisme però per la qual només van mostrar interès Junts -encara no constituït com a partit- i, amb menys entusiasme, el PDECat. Des de l'exili, aquell estiu Puigdemont va prendre el control dels postconvergents, amb la sortida de Marta Pascal i el partit en mans de David Bonvehí.
5. Eurodiputat amb incertesa
Fundada oficialment la Crida, en el nou cicle electoral -eleccions espanyoles, municipals i europees- la marca preponderant tornava a ser Junts. Puigdemont va influir en la tria de tots els candidats -Laura Borràs a Madrid, fent tàndem amb Jordi Sànchez, i Elsa Artadi a Barcelona com a número dos de Quim Forn, empresonat com Sànchez- i va liderar la llista al Parlament Europeu. Va obtenir més d'un milió de vots, però fins a cap d'uns mesos, i gràcies a una decisió de la justícia europea, va poder posar els peus a l'Eurocambra al costat de Toni Comín. Una altra de les fotografies que Puigdemont guarda en l'àlbum de bons moments de l'exili. Ha estat eurodiputat fins aquest mes de juliol.
6. Candidat amb Borràs
Al llarg de tot el 2019 i principis del 2020, davant les turbulències que afectaven la presidència de Quim Torra, bona part de Junts reclamava a l'expresident que tornés a ser candidat. Després de meditar-ho molt, va fer el pas com a número u simbòlic d'una llista que tenia Borràs com a número dos i candidata efectiva. A diferència del 2017 i la campanya de les europees, no es va fer cap promesa en forma de retorn a Catalunya. Puigdemont i l'exconsellera de Cultura van quedar tercers, per darrere del PSC i d'ERC. Junts i els republicans van reeditar la coalició, però només va durar un any i mig. L'expresident va ser un dels qui, internament, van defensar el trencament de l'executiu.
7. Detenció a Sardenya
L'anterior legislatura catalana va patir un sotrac fort quan, el setembre del 2021, Puigdemont va ser detingut a Sardenya per participar en un festival cultural. Va quedar en llibertat al cap d'unes hores, perquè el protegia la immunitat com a eurodiputat, però tots els fantasmes de l'extradició es van fer visibles. L'expresident va poder tornar a Brussel·les amb normalitat amb el pas dels dies, i des d'allà va continuar preparant la batalla legal a la justícia europea contra les euroordres. El Tribunal de Justícia de la Unió Europa (TJUE) no li ha donat la raó del tot, per bé que Llarena no l'ha pogut extradir des que va arrencar l'exili. Cap dels exiliats, de fet, ha estat retornat de manera forçosa a l'Estat.
8. Negociació per l'amnistia
L'avançament electoral a l'Estat del juliol de l'any passat va deixar el futur de Sánchez, contra tot pronòstic, en mans de Puigdemont. El resultat de Junts va ser escàs -set diputats i menys de mig milió de vots-, però suficient per tenir la clau de la legislatura. Després de mesos de negociacions, el partit de l'expresident va acabar investint el líder del PSOE a canvi de l'amnistia i de la posada en marxa d'una mesa de negociació sobre el conflicte. Tanmateix, Puigdemont no està compromès amb la governabilitat: en les últimes setmanes, Junts ha tombat els objectius de dèficit i la reforma de la llei d'estrangeria. "Anem peça per peça", repeteixen al partit. Madrid és l'escenari, també, de la competició amb ERC.
9. L'última campanya a distància
Quan Aragonès va decidir convocar eleccions anticipades, Puigdemont va decidir en qüestió d'hores que seria candidat de Junts. El partit s'hi va bolcar, i va posar en marxa un quarter electoral a Argelers que va ser espai de peregrinació de la militància durant les setmanes que va durar la campanya. La perspectiva del retorn, però, no va servir perquè l'expresident guanyés les eleccions: va quedar segon, amb set escons menys que Illa, i es va perdre la majoria independentista. Ja des d'abans de la campanya, el compromís de Puigdemont era tornar pel debat d'investidura encara que ell no en fos el candidat. Durant el juliol va saber que el Suprem no li aplicaria l'amnistia pel delicte de malversació.
10. Retorn a Catalunya
El retorn es consumarà aquest dijous, coincidint amb la convocatòria de la investidura de Salvador Illa al Parlament, previst per a les 10 del matí. Una hora abans, al passeig Lluís Companys -molt a prop de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i també a tocar de la cambra catalana, s'ha convocat un acte de rebuda a l'expresident de la Generalitat, promogut per Junts i les entitats del sobiranisme civil. En el missatge de vídeo en què detalla que ha "emprès el viatge de retorn des de l'exili", Puigdemont ha justificat la decisió amb l'argument de "confrontar" la "repressió política" que implica no aplicar la llei d'amnistia.