Abans de començar, una bona i una mala notícia. La bona? Que ja és divendres. La dolenta? Que els circs mediàtics que acompanyen els casos enormement complexos no s'acaben mai. S'ha tornat a veure els últims dies amb Noelia Castillo, la jove que ahir a la tarda va rebre l'eutanàsia després d'un periple judicial que ha mesclat múltiples elements: la seva voluntat de deixar de viure, un pare que ho ha volgut impedir a qualsevol preu i la intervenció del col·lectiu Abogados Cristianos, centrat en dilatar el procediment tan com s'ha pogut. Terreny abonat per moralitzar un debat que, per variar, ha estat contaminat pels apòstols de l'extrema dreta. Mai en tenen prou. 

La vida de Castillo no ha estat senzilla. Hi ha episodis que fan posar els pèls de punta i que haurien de permetre, com a mínim, mantenir un mínim d'empatia per qui ha patit tant. La clau de volta és que la seva decisió, adoptada en l'edat adulta i en unes circumstàncies determinades, no és un caprici, ni s'ha adoptat a cegues. Ha estat l'última baula d'un procés desagradable -triar morir implica una certa valentia, en la mesura que és l'únic autènticament irreversible que es pot dur a terme- i que, recordem, sempre ha rebut l'aval de la justícia. L'eutanàsia, debats morals al marge, no és llevar-se i anar a la farmàcia: implica una sèrie de passos que, aquí, s'han seguit amb rigor i sense dreceres. 

A ningú li agrada parlar de casos com aquest, perquè -culturalment- la mort és trista en la mesura que implica un final, però també és cert que per a Castillo pot ser alliberadora. Se la pot jutjar a ella, es pot jutjar el pare, es pot jutjar Abogados Cristianos, es pot estar en contra de l'eutanàsia, es pot considerar un atemptat. Però només ella sap el que ha patit, i només la comissió encarregada de valorar el cas en té tots els detalls. L'enteresa que va mostrar la protagonista en una entrevista a Antena 3 és corprenedora, per la joventut -si tingués 90 anys ningú parlaria- i pel patiment acumulat. Mai és bo veure que algú mor, però el mínim és que, si es tria, es pugui fer amb una mínima dignitat.   

Ens ha agradat

L'intent de desnonament de Txema Escorsa ha centrat bona part de l'actualitat de la setmana. La mobilització ciutadana va contribuir a aturar-lo. El cas d'aquest inquilí de Gràcia ha servit per posar de manifest -una vegada més- la desprotecció que tenen els llogaters en tota la cadena tròfica de l'habitatge. Trobar pis és una gimcana; mantenir-lo mai està assegurat del tot. Per això sorprèn que Jordi Turull, secretari general de Junts, equipari la vulnerabilitat dels inquilins amb la dels propietaris. Sobre el cas, us recomano llegir la Veu de Nació que va publicar dimecres Bernat Surroca, el nostre cap de Política, i el Despertador de Ferran Casas. No ha urgència més gran que la carpeta habitacional. 

No ens ha agradat

La crisi de Rodalies té múltiples capes. Una d'elles és la laboral, i conté elements que encenen els usuaris. És el cas -destapat ahir per La Vanguardia- dels maquinistes de falsifiquen justificants per no anar a treballar amb la complicitat de Renfe. Un frau en tota regla que indica fins a quin punt una empresa que és de tots -a priori- li té por als seus treballadors, i fins a quin punt hi ha episodis que passen dins del l'administració que serien impensables en altres esferes, i que alimenten el populisme sobre el funcionament del sector públic. Els maquinistes, per cert, fan un flac favor als treballadors en general. Encara que, com és sabut i sense reduccionismes, les baixes fraudulentes existeixen. 

Què fem el cap de setmana

Com ja sabeu, a Nació tenim el privilegi de treballar amb Arnau Urgell, un dels periodistes que segueix amb més rigor -i entusiasme- les qüestions climàtiques i d'energia del país. Aquest cap de setmana el tindrem pendent del resultat a La Nou de Berguedà i Vilada en la consulta que ha de decidir sobre la instal·lació de la central hidroelèctrica reversible de la Baells. Dissabte al vespre en sabrem el desenllaç. A banda d'això, Bernat Surroca us està preparant un recull sobre com li han anat, fins ara, les causes judicials a l'independentisme quan han fet el salt a Europa. I Pep Martí ha fet una entrevista que no us deixarà indiferent: Joan Roura, acabat d'aterrar de Teheran. Bon cap de setmana!