[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

El que passi amb Laura Borràs les pròximes setmanes pot determinar la vida útil de l'actual legislatura. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya està a punt d'obrir-li judici oral per fragmentació de contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Els Mossos primer i la Guàrdia Civil després, i també la instrucció han acreditat, a partir de diversos correus que atribueixen a la presidenta del Parlament males pràctiques i de testimonis i documentació diversa, un comportament que es pot considerar corrupció.

Si s'aplica amb rigor el reglament de la cambra que ella presideix, se l'hauria d'apartar del càrrec. És el que diu la norma de funcionament intern al seu article 25.4, però és evident que seria una decisió irreversible quant a la presidència i que no respectaria la seva presumpció d'innocència. Es dona la paradoxa que el seu grup va aprovar aquest article que ara no volen que s'apliqui a la seva líder electoral. ERC i la CUP estan molt incòmodes amb la situació. Els primers encara no han decidit i tenen alguna cosa més que dubtes, estan encallats. Els segons s'ho volen espolsar fent que decideixi la militància.

En tot cas, la decisió sobre Borràs, que arribarà després de constatar la impossibilitat d'avançar en el diàleg amb el govern espanyol -el Catalangate ha acabat, lògicament, de complicar les coses- i sense que l'independentisme hagi estat capaç de bastir un nou acord estratègic quatre anys i mig després de l'1-O, ho pot fer saltar tot pels aires.

Tenint en compte que Borràs no vol deixar el càrrec, que defensa la seva innocència i, fins i tot, que no se la jutja per corrupció i que tot és un muntatge per apartar-la, la decisió condicionarà la relació amb la CUP i, sobretot, amb ERC. No els ho posarà fàcil. El seu futur també incidirà en el que passi a Junts, que celebrarà el seu congrés al juny. El partit de Borràs i de Carles Puigdemont ha de decidir sobre lideratges i també quina és la seva estratègia i presentar una alternativa creïble a la taula de diàleg i de confrontació amb l'Estat mentre governa l'autonomia amb ERC o la Diputació de Barcelona amb el PSC.

Borràs aspira a controlar el partit, més tenint en compte que pot ser el seu refugi polític si, al marge de la suspensió, acaba inhabilitada per la seva gestió a la ILC, cosa gens descartable malgrat les esperances que li transmet la seva defensa. Borràs va guanyar les primàries per ser candidata amb claredat i cuida molt la seva marca personal dins i fora del partit, però no té poder executiu -la presidència del Parlament és merament institucional- i tampoc orgànic. Sovint ho ha lamentat quan ha marcat distàncies amb algunes decisions i per això ara aspira a ocupar la secretaria general de Junts. Un càrrec al que seria una sorpresa que no hi optés també Jordi Turull, que fa mesos que escolta veus que li ho demanen. Alguns dels seus partidaris, com ara l'exconsellera Meritxell Budó, ja l'han instat obertament a fer-ho aquest cap de setmana mentre ell afirma que encara "medita". 

Encara pot passar de tot. L'adeu de Jordi Sànchez, que serà reubicat al capdavant de la fundació del partit, aparentment ha relaxat la pugna interna que condiciona totes les decisions, però no l'ha resolt. Si Puigdemont deixa la presidència i aquesta passa a tenir funcions executives, Borràs i Turull es podrien arribar a repartir els papers i el poder i evitar mesurar suports. El president a l'exili ha traslladat que no té ganes de seguir presidint Junts, però les seves decisions són sempre imprevisibles i rep pressió per no deixar-ho córrer perquè a ell ningú el qüestiona malgrat la seva intermitència en la vida de partit.

Si Puigdemont segueix, caldrà buscar "un encaix" a Borràs o a Turull si es vol evitar la competició i que, de l'actual polifonia i cops de volant en temes com el català a l'escola, es passi a un perill de trencament. L'exconseller és qui, entorn la idea d'endreçar el partit, concentra més suport entre els quadres (també del Govern), dirigents i militants "pota negra" de l'antiga CDC; però Borràs, més emocional, guanya entre els militants de base i els que mai han tingut carnet convergent. Ella està convençuda d'imposar-se en unes primàries internes i per això no vol pactar per no alimentar la imatge d'un acord de despatxos com els que regien l'antiga CiU. La presidenta del Parlament sempre ha intentat desmarcar-se'n. Turull, per motius obvis, no ho fa. 

El trencament o una guerra oberta no seria el millor escenari per al partit, més encara tenint en compte que venen unes municipals que seran complicades a les ciutats, que el que queda de legislatura amb ERC no serà gens fàcil, i que cada cop hi ha més veus a l'entorn polític, mediàtic i activista del partit decebudes amb la seva suposada inacció independentista i que alimenten el "quart espai". El futur orgànic i judicial de Puigdemont, i el de Borràs de forma més immediata, condicionaran moltes coses els pròxims mesos.
 

---

Avui no et perdis

» ERC s'encalla en la decisió que condicionarà la legislatura: el futur de Laura Borràs; per Joan Serra Carné.

» Un president davant la cruïlla de l'espionatge: «Això ho canvia tot»; per Oriol March.

» El «Catalangate» entorpeix el rol del PSC al Parlament; per Sara González.

» Opinió: «Qui dia passa, no sempre any empeny»; per Eduard Voltas.

» Es pot utilitzar en un judici la informació obtinguda amb Pegasus?; per Bernat Surroca.

» Fil directe: «La guerra bruta escala a un altre nivell»; per Germà Capdevila.

» Entrem a la comissió de secrets oficials: de què s'hi parla (i de què no)?; per Oriol March.

» Qui controla els espies als països democràtics?; per Pep Martí.

» Morts a mans de la policia: la cara bruta de la Transició; per Pep Martí.

» Opinió: «Ucraïna i el tabú colonial»; per Aleix Sarri.

» Fil directe: «El treball, encara»; per Ferran Casas.

» Entrevista a Javier Santacruz: «És necessari prolongar la vida de les centrals nuclears»; per Pep Martí.

» Jo competeixo: Oriol, cuidem‑nos; per Modernet.

» Altres Barcelones | La masia secreta de Montjuïc; per Dani Cortijo.

» Entrevista a David Carabén (Mishima): «Als catalans no ens hauria de fer vergonya ser qui som»; per Irene Montagut.

» Entrevista a Sique Rodríguez: «A un president no el poden caricaturitzar com si fos Nobita»; per Albert Vilanova.

» La Pocmoderna surt de mare | Creant records: el Barça femení juga al Camp Nou; per Elisenda Soriguera.
 

---

 El passadís

Un accident va fer que dissabte s'incendiés el cotxe del regidor del PP a Barcelona Josep Bou. No està massa clar si ell va saber-ho o no, però el cas és que va piular donant a entendre que havia estat un acte de vandalisme per la seva filiació política. Malgrat el veredicte dels Mossos ahir al matí ell no va esborrar la piulada (Ada Colau li va demanar que rectifiqués) i ahir al vespre tampoc ho havien fet molts dels polítics unionistes que li van donar suport.

Ramon Espadaler, diputat del PSC, mantenia que havia estat "un intolerable acte de vandalisme"; Inés Arrimadas, líder de Cs, denunciava "la salvatjada" i feia vots perquè els responsables "paguessin pel que han fet"; Cayetana Álvarez de Toledo, diputada del PP, dedicava als suposats agressors un "salvatges"; i finalment l'eurodiputat ultradretà Herman Tertsch, de Vox, va parlar de "tirania" i "canalles separatistes i colpistes" a l'hora d'assenyalar. Només ell va fer-se ressò de la versió dels Mossos, però per posar-la en qüestió en una reacció surrealista. La resta va fer com si sentís ploure. No els calia ni disculpar-se ni esmenar-se, en tenien prou amb esborrar la piulada. Ni això van fer. La veritat, sovint, és accessòria a les xarxes.

Vist i llegit

Divendres es va estrenar Alcarràs, la pel·lícula de Carla Simón guanyadora de l'Ós d'Or a la Berlinale. Milers de persones l'han vista a les sales. El film ha rebut molts elogis, però em quedo amb l'article que, sense floritures, escrivia Josep Martí Blanch a La Vanguardia sobre el paisatge humà i natural que dibuixa. "El drama que planteja Alcarràs no està regat amb el gota a gota de la mentida ja coneguda que qualsevol temps passat fou millor, sinó amb la impossibilitat de mantenir dreta una manera de viure amb els seus clarobscurs", diu.

I compara la pel·lícula amb la compra de Twitter per part del multimilionari Elon Musk. "Ell ens explica que ve a salvar el món i pot ser que fins i tot, en la seva infinita egolatria, s'ho cregui. A l'Alcarràs de Carla Simón els personatges només pretenen salvar-se ells mateixos sense aconseguir-ho. Guanya Musk, perd Alcarràs. I, així i tot, hi ha més veritat i substància en un sol préssec del Segrià o en un gra d'arròs del Delta de l'Ebre que en totes les piulades que s'han escrit o en totes les que encara estan per escriure", conclou de forma precisa. Poc més a afegir. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1808 Madrid s'aixecava contra les tropes imperials franceses, que havien ocupat Espanya i fet abdicar el rei. Els napoleònics van sufocar les protestes amb centenars d'afusellaments però aquestes es van estendre per tota la península i van donar peu a la guerra d'independència. En l'actualitat és el dia de la festa autonòmica de Madrid, que es commemora amb fervor patriòtic. Telemadrid, el canal públic, va emetre aquest documental amb motiu del bicentenari.

 L'aniversari

El dos de maig de 1975, avui fa 47 anys, va nàixer a Londres el futbolista anglès David Beckham, que es va retirar fa ja nou anys dels camps. Beckham era un migcampista elegant, amb gol i ben dotat tàcticament. Va saltar a la fama al Manchester United, des d'on va passar al Reial Madrid dels "galàctics" que va guanyar diversos títols. D'allà a Los Angeles Galaxy, al Milan i al Paris Saint-Germain, on va deixar l'esport d'elit el 2013. Beckham no només ha destacat com a futbolista, també ho ha fet com a model. Guanyava més gràcies a la publicitat que al futbol. A més del seu atractiu hi va ajudar el seu matrimoni amb una altra celebritat, l'Spice Girl Victoria. Aquí algunes de les seves millors jugades sobre la gespa. No apte per a culers, més després d'aquest cap de setmana tan blanc. 
  ​ Fes clic aquí per rebre'l