Qui mira amb prismàtics la política catalana sap que els debats de política general són un d'aquells plats forts del curs, el moment en què el Governha d'explicar al Parlament el projecte de país mentre l'oposició intenta aixecar alternatives i furga en les debilitats, els deures pendents o les incoherències. L'escena és terreny abonat als grans anuncis. I el president Salvador Illa coneix el recurs. L'ha utilitzat durant els dos debats de política general que ha protagonitzat, i l'ha dedicat a una mateixa carpeta: la promesa de construir quantitats ingents de pisos a Catalunya. L'any passat van ser 50.000 nous habitatges de protecció oficial fins al 2030, els desvetllats. Aquesta vegada, la xifra es dispararia fins a les 214.000 llars que es podrien tenir en producció a finals de dècada, argumentava el president.
Com de viable és aquest pla, què comporta construir més de 200.000 pisos els pròxims anys o quin calendari real hi ha sobre la taula són algunes de les preguntes que emergeixen després que l'executiu del PSC hagi plantejat l'objectiu públicament. De moment, el pla d'Illa ha rebut un primer revés polític, amb un Parlament que li va fer caure la votació sobre la mesura. Malgrat això, el Govern continua veient-la amb bons ulls i pot avançar-la igualment. Ara, diferents veus del sector, des de l'empresariat fins a entitats pel dret a l'habitatge, analitzen a Nació cinc dubtes que afloren de l'anunci d'una mesura complexa.
És la solució al problema de l'habitatge?
Fa temps que una part important de la política i l'economia explica que el problema d'accés a l'habitatge -convertit en el principal maldecap de la ciutadania- se soluciona amb més construcció. La idea planteja que si hi ha més oferta, serà més fàcil accedir a una llar, per una mera qüestió d'opcions disponibles. Alguns acadèmics ho discuteixen. És el cas de Jaime Palomera, codirector de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (Idra) i autor del llibre El segrest de l'habitatge: per què és tan difícil tenir casa. Entrevistat a Nació, el titular d'aquella entrevista ressaltava les paraules amb què Palomera indicava que "tots els booms històrics de construcció han generat un augment de preus".
Aquesta relació, comprovable en diversos moments de la història recent a l'estat espanyol, concloia que construir és necessari, però que no pot ser la prioritat absoluta de qui pretengui resoldre l'equació. I que calen noves mesures contra l'especulació. Més enllà de les regulacions del lloguer, una de les vies amb més èxit recent és la que planteja la limitació de compra d'habitatges. Reservar-los, sobretot, per a qui hi resideixi. Un primer informe públic assegura que és jurídicament viable fer-ho.
Mentrestant, els constructors i els contractistes d'obres veuen la gran planificació de nous habitatges com la via més urgent davant la crisi habitacional. Entremig dels seus interessos empresarials i l'anàlisi de la situació, conclouen que no n'hi ha prou amb les alternatives que proposen altres agents. "Pisos buits no n'hi ha tants. Segur que ajuda recuperar-los. Però si ocupéssim tots els pisos buits, i hi suméssim la reconversió de locals per acollir famílies, ens en continuarien faltant, de pisos. Agradi o no agradi, s'han de construir molts més habitatges", exposa el president de l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis (APCE) a Catalunya, Xavier Vilajoana.
D'una manera similar, el màxim representant de la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya (CCOC), Lluís Moreno, reivindica que feia temps que calia planificar almenys 150.000 pisos més al país, més enllà del pla dels 50.000 públics presentats l'any passat. En el seu cas, assegura que hi ha diversos factors que expliquen aquesta necessitat creixent d'habitatges. "Els canvis en matèria relacional també afecten, i ara hi ha molta demanda per separacions també. Hi ha molta gent que ocupa el pis que és una sola persona. Això augmenta la demanda. També hi ha molta gent que ve de fora perquè Barcelona i l'àrea metropolitana són atractives per treballar bé, com els expatriats. I aquesta gent no regateja, aquesta gent paga directament. I després hi ha la immigració que també ve per altres motius laborals. Tot suma", remarca Moreno. De fet, la previsió demogràfica és continuar creixent a Catalunya.
Farà abaixar els preus dels pisos?
Però al marge de si construir és la manera d'assegurar que més gent tingui més accés a una llar digna els pròxims anys, i suposant que s'aconseguís construir 214.000 pisos nous arreu del país, aquesta proposta faria que baixessin els preus? La resposta per part del sector de la construcció és clara. "No. El que faria seria ajudar a esmorteir els creixements, que siguin creixements de preu més raonables. La competència del mateix mercat s'equilibra i no permetria que hi hagués els augments d'ara, però una altra cosa és la conjuntura global, l'augment de costos, etcètera. No crec que baixin els preus perquè no és com si et falta farina i decideixis inundar el mercat amb farina, produir-la, anar-la a buscar, i tenir-ne tanta com calgui fins que baixin els preus. No pots inundar el mercat amb pisos. No és possible", adverteix Vilajoana.
Enric Aragonès Jové, portaveu del Sindicat de Llogateres, hi aprofundeix, apuntant en la mateixa línia exactament que l'exemple de la diferència entre la farina i els pisos. "El problema d'accés a l'habitatge no es pot explicar només amb la qüestió d'oferta i demanda perquè l'habitatge sempre tindrà una oferta limitada", exposa. "A més, la demanda que està inflada perquè la majoria de compres s'estan fent sense ni tan sols demanar hipoteca. I això passa amb pisos en què hem de competir amb una altra gent que està disposada a posar molts més diners perquè compren allò amb l'expectativa de treure'n un benefici", sosté Aragonès Jové, tot afegint que cal posar les atencions en la regulació del lloguer de temporada, el coliving o els pisos turístics.
Seran habitatges protegits?
Sovint es mencionen des de les institucions plans ambiciosos d'habitatge amb termes diferents. De vegades es menciona la necessitat de construir pisos, en general, però en altres ocasions es parla de la urgència per augmentar el parc públic o de la necessitat de tenir més pisos assequibles. En aquesta ocasió, fonts del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica asseguren que només es pot garantir que el pla dels 214.000 pisos tindria almenys un 40% d'habitatges de protecció oficial. No hi ha cap previsió ni cap xifra que es pugui citar actualment de la implicació que hi tindrien les administracions públiques, en aquest pla. Així, el focus principal es dirigeix al sector privat. Tampoc no s'aclareix si els pisos protegits serien de venda o de lloguer.
Aquesta tongada de pisos previstos per la Generalitat tindria més de la meitat del pla dirigit a l'aparició de nous habitatges al mercat lliure. La resta, al voltant del 40%, tindrien la condició de protecció oficial. Això significa que són pisos que tenen un preu màxim establert per la Generalitat en relació al metre quadrat i la zona del país on està situat. Un habitatge protegit pot anar des de més de 700 euros de lloguer mensual a Barcelona fins a menys de 300 euros a una ciutat no metropolitana, per un pis d'uns 80 metres quadrats. També és cert que, en el cas dels habitatges de protecció oficial gestionats per privats -i no per l'administració pública- és més habitual que hi hagi càrregues econòmiques afegides, com l'IBI, la comunitat o altres taxes.
És realista?
Sobre fins a quin punt és possible desplegar aquest pla, que necessitarà la implicació dels promotors i dels ajuntaments a més de la Generalitat, durant la pròxima dècada, l'APCE també expressa dubtes. El Govern no ha ofert calendari concret, però ha mencionat que la idea és tenir activades les promocions en alguna fase del procés urbanístic al voltant del 2030. Això, però, deixa molt de marge.
La gran majoria d'aquests pisos (160.000) anirien a zones amb el planejament pendent, i això implica gestions que tenen a veure no només amb la voluntat de la Generalitat, sinó en la capacitat i desitjos dels ajuntaments. Actualment, s'estan construint a Catalunya uns 15.000 pisos per any. "Arribar a una velocitat de creuer seria posar-se al voltant dels 30.000 o 35.000 habitatges anuals", estableix Vilajoana. Si s'arribés a aquesta xifra, es podrien construir tots els pisos en menys de 10 anys. Ara bé, una part d'aquests pisos es farien a "nous barris" que haurien d'emergir i que haurien de tenir també serveis nous. Més desafiaments. "Tot això dels 214.000 pisos hauria d'estar acompanyat de plans comarcals, o provincials, o nacionals de mobilitat. No em val crear un barri nou i que no hi arribi el metro o el bus", afegeix Lluís Moreno, de CCOC. Aquest garbuix necessari suma anys a la previsió d'arriba dels pisos, esclar.
A més, els 160.000 pisos és un càlcul a l'alça, entre les zones que encara els falta el planejament. Seria el fruit d'aconseguir augmentar "l'edificabilitat i la densitat" d'un territori que ara mateix té previst que s'hi puguin fer 118.562 habitatges. És a dir, es buscaria repensar els càlculs perquè més persones visquin ocupant el mateix sòl, creixent cap amunt o fent pisos més petits.
Si es fes, després, què?
El sector de la construcció immobiliària celebra especialment que la Generalitat hagi presentat finalment aquest "mapeig" o "escàner" dels punts de Catalunya on podrien arribar nous pisos per ampliar l'oferta habitacional. Moreno ho reivindica com una política encertada a "llarg termini" que sentaria les bases d'on i quants habitatges es podrien sumar. Però la pregunta que emergeix llavors és: si es fan tots aquests nous pisos a totes aquestes zones aconseguides arreu del país, després, què? Hi ha més opcions? Quin altres marges existeixen per garantir el dret a l'habitatge?
"En immobiliari només pots créixer en horitzontal o en vertical. Així que, com a habitatge n'haurem de continuar tenim més, haurem de treballar amb l'urbanisme", diu, sobre la necessitat de plantejar poder construir-hi a noves zones que també requeririen "plans d'infraestructures importants".
En un sentit contrari, el Sindicat de Llogateres apunta que aquesta pregunta final evidencia com aquesta no pot ser la solució principal als problemes amb l'habitatge. "Hi ha un sector que hi està molt interessat, que ja s'està fregant les mans, però aquest tipus de política el que vol negar és que aquí hi ha un conflicte d'interessos. En comptes de fer mesures que t'obliguen a haver de calibrar a quins interessos respons, si els dels llogaters o al rendisme, col·loques la idea de la construcció i dius: no patiu, llogaters, que tindreu més pisos. I no patiu rendistes, que tindreu més pisos. Però això esquiva el debat", resol Enric Aragonès Jové.
