[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

I en el mentrestant, què? Doncs intentar mantenir la posició i no enterrar els mecanismes de resolució del conflicte. És el que pensen els presidents de la Generalitat i del govern espanyol, Pere Aragonès i Pedro Sánchez respectivament. Es tracta de mirar d'arribar a pactes en el marc de la taula de diàleg sense pervertir-ne l'esperit. Això és el que pretén l'acord que es treballa sobre el català i que avui us expliquem en exclusiva a NacióDigital, en una informació que hem pogut confirmar amb fonts dels dos executius. En podeu llegir aquí tots els detalls.

La taula de diàleg amb l'Estat ha estat el gran objectiu polític d'Esquerra en els darrers anys, una empresa en què no l'han acompanyada ni la CUP ni Junts, cosa que és més greu tractant-se del soci de Govern. L'eina entre els dos governs és el que donava coherència a l'aposta per una solució negociada al conflicte polític després del fracàs de la via unilateral del 27 d'octubre de 2017. Però tampoc estava reeixint. Els republicans van posar damunt la taula dos propòsits ben clars: autodeterminació i amnistia. Però el PSOE (i també Podem, que en això evita discrepar) continua negant-se a parlar-ne. Ni tan sols ha volgut reformar el delicte de sedició, un dels temes que es va plantejar portar a la taula per tal que en sortissin acords.

En conseqüència, en el mentrestant, uns i altres havien de buscar una solució per mantenir-la viva i no assumir un fracàs que perjudicaria les dues parts: engreixaria el compte de passius d'ERC i d'Aragonès com a president; i complicaria les votacions a Sánchez al Congrés, que ja va quedar clar amb la reforma laboral que no té una majoria alternativa a la de la investidura.

La llengua no és l'autodeterminació i l'amnistia -Junts i la CUP ja hi veuen, com era de preveure, la profecia autocomplerta del fracàs- i caldrà seguir, en el cas que acabi quallant un acord, què conté i implica. És a dir, si es va més enllà de protegir el que semblava consolidat, el model d'immersió lingüística que ara qüestionen els tribunals. Amb la llengua som davant un dels grans objectius de l'actual legislatura atesos els senyals d'alarma, i d'un dels consensos que l'executiu pretén enfortir. La llengua no forma part de l'agenda del reencuentro de Sánchez i tampoc dels assumptes de la relació entre governs que s'han de tractar en l'àmbit de la comissió bilateral Estat-Generalitat i a altres mecanismes previstos a l'Estatut. Uns mecanismes que, per cert, tampoc tenen uns resultats satisfactoris. 

Resoldre la situació del català no tancarà el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat -per fer-ho no hi ha, per ara, cap alternativa millor a un referèndum i si el govern espanyol la té, no l'explica- però, com deia, permet mantenir viva la taula. Uns i altres necessiten acords rellevants, perquè aquesta és la gimnàstica del diàleg.

Això no obstant, seria una temeritat i un engany no admetre les dificultats objectives per avançar cap a l'objectiu, la resolució del conflicte. És cert que sense una predisposició clara exercir una desobediència massiva i organitzada, sobretot des de la societat civil, i a la unilateralitat per part del Govern i el Parlament, difícilment el govern espanyol tindrà en un algun moment incentius necessaris per posar fil a l'agulla. I també ho és que el govern espanyol -aquest, els anteriors i és possible que també els que vinguin a curt o mitjà termini- no estan disposats a acceptar que el marc negociador sigui el del dret a decidir. Ni el PP ni el PSOE acceptaran obrir el debat de la sobirania nacional a canvi d'uns pressupostos o d'una investidura. Calen més eines de pressió.

Davant aquesta circumstància l'independentisme, el 52% que va camí de convertir-se en purament simbòlic, apareix sense els deures fets, fracturat i desmobilitzat. Els uns perquè no estan disposats encara a desafiar de nou l'Estat, els altres perquè encara no han fet ni tan sols la revisió crítica del que va passar el 2017, i els de més enllà perquè no saben ben bé on són. Ningú exhibeix una recepta que generi consens i, sobretot, que incorpori alguna garantia d'èxit. Així les coses, el mentrestant s'imposa com a mal menor i amb equilibris a banda i banda.   
 

---

Avui no et perdis

» La taula de diàleg ultima un primer acord sobre la protecció de la llengua; per Joan Serra i Oriol March.

» Aragonès demana recursos i coordinació en l'acollida de refugiats per ser a la conferència de presidents; per Oriol March i Joan Serra.

» «No comptava amb l'atenció i el respecte del Govern»: deu perles del llibre de Ponsatí; per Oriol March.

» El combat pel gas, l'altre camp de batalla de la guerra d'Ucraïna; per Pep Martí.

» Opinió: «Aigua, sol i guerra a Sebastòpol»; per Aleix Sarri.

» La Unió Europea acorda noves sancions contra Rússia i Bielorússia.

» Per què no és eficaç la recollida de material per Ucraïna? Així és com pots ajudar; per Marta Casas.

» Opinió: «De nou els refugiats en l'agenda política»; per Montserrat Nebrera.

» La nova CCMA rep l'aval del Parlament per «refundar» els mitjans públics; per Oriol March.

» Feijóo exhibeix suports per liderar el PP; per Pep Martí.

» Educació confirma que nou escoles de l'Opus passaran a ser mixtes; per Sergi Baixas.

» Dotze trucs per no passar fred a casa i estalviar amb la calefacció.

» Fil directe: «La pressió del maniquí»; per Sara González.

» Futbolítica: Galatasaray, el club amb nom d'institut que va néixer en una classe de literatura; per Ramon Usall.
 

---

 El passadís

L'exsecretari general del PP català, Daniel Serrano, s'estrenava ahir com a diputat al Parlament. La dimissió d'Eva Parera va fer córrer la llista i Serrano, malgrat que ja no és militant del PP després de l'escàndol per les acusacions d'agressió sexual, no ha volgut renunciar a l'escó. Serrano és diputat no adscrit, però es va asseure al costat dels seus excompanys de partit. La incomoditat d'Alejandro Fernández i Lorena Roldán amb Serrano era manifesta, més encara just l'endemà del 8 de març. En tot el ple just es van intercanviar alguna frase. Serrano ja va ser diputat la passada legislatura, quan va prendre el relleu d'Andrea Levy, ara a l'Ajuntament de Madrid. 

Vist i llegit

Hi ha una generació, la nascuda als anys noranta, que no ha vist altra cosa que crisis. Han passat una crisi financera brutal, la del 2008, que es va fer molt llarga, una pandèmia que no acaba de marxar, i ara una guerra a Europa que pot alentir la recuperació i encarir el preu dels productes bàsics. Tot això, prou que ho hem dit, tindrà costos. Però qui els pagarà, com es repartiran els sacrificis? Sobre això tractava aquesta anàlisi al programa Hoy por hoy, el matinal de la Cadena Ser. El periodista valencià José Luis Sastre és qui el pilota aquests dies -Àngels Barceló té la Covid- hi posava el dit a la nafra alertant del perill d'alimentar l'extrema dreta. Ho podeu recuperar aquí.

 L'efemèride

El Centre Català, una entitat catalanista moderada, va redactar l'anomenat Memorial de Greuges dels catalans i tal dia com avui de l'any 1885 el va lliurar al rei Alfons XII. El document recollia les reivindicacions polítiques i econòmiques del país i lamentava el tracte rebut per part d'Espanya. El gest polític vers el poder central d'un catalanisme que es començava a articular va ser desatès. I fins avui. Al programa 300, de TV3, van parlar dedicar bona part d'un capítol al Memorial de Greuges.

 L'aniversari

El 10 de març de l'any 1906 naixia a Torregrossa, ara al Pla d'Urgell i abans a les Garrigues, Miquel Badia i Capell, que va ser comissari d'Ordre Públic i un dels instigadors de la revolta militar d'octubre de 1934, sufocada per l'exèrcit espanyol i que pretenia proclamar la República Catalana. Badia, independentista insubornable, militava a Estat Català, el partit de Francesc Macià que es va integrar a ERC el 1931. Va participar en el complot del Garraf de 1925 per matar Alfons XIII i va fer carrera política a la vora de Josep Dencàs, conseller de la Generalitat republicana. Com a comissari d'Ordre Públic, Badia era conegut pels seus mètodes expeditius amb els anarquistes. Se'l coneixia amb el malnom de "capità Collons" i els seus detractors li criticaven les simpaties amb moviments feixistes malgrat que sempre havia defensat ideals progressistes. La seva figura encara provoca enceses polèmiques. Quan va tornar de l'exili, i mentre reorganitzava les joventuts d'Estat Català, pistolers de la FAI el van matar a ell i al seu germà Josep l'abril de 1936. El periodista i historiador Jaume Clotet ho explicava en aquest reportatge de Betevé sobre el seu assassinat.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l