La malaltia celíaca és una intolerància permanent al gluten del blat, civada, avena, calmut i triticale que es presenta en individus genèticament predisposats. A Catalunya, afecta unes 500.000 persones i no hi ha alternatives terapèutiques més enllà d’una alimentació lliure de gluten, amb les dificultats que això representa en societats occidentals amb dietes basades en el blat.
En aquest sentit, una recerca liderada per l’Institut de Recerca en Nutrició i Seguretat Alimentària (INSA) de la Universitat de Barcelona, la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la mateixa UB i l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona del Consell Superior d’Investigacions Científiques (IBMB-CSIC) ha dissenyat i provat amb èxit una molècula degradadora del gluten que podria ser una prometedora aliada per al maneig de la celiaquia. La gran novetat és que la molècula és efectiva en concentracions molt baixes i en les condicions que hi ha a l’estómac.
Aquestes dues condicions no s'havien assolit amb cap de les molècules disponibles fins ara, les quals, tot i que es comercialitzen com a suplements nutricionals, no són una alternativa eficaç a les dietes lliures de gluten. Tot plegat s'ha publicat a la revista EMBO Molecular Medicine pocs dies abans del 16 de maig, Dia Internacional de la Malaltia Celíaca.
Contrarestar el disparador de la celiaquia: més a prop
El desencadenant de la celiaquia són les prolamines, unes proteïnes que es troben en la majoria de cereals comuns de la dieta mediterrània, com el gluten de blat. Quan es digereixen a l’estómac, es trenquen en fragments més petits (pèptids), alguns dels quals poden resultar tòxics, com els pèptids immunògens del gluten (GIP, per les sigles en anglès), que són capaços de resistir els àcids gàstrics de l’estómac i arribar a l’intestí prim. Entre ells destaca el 33-mer, un fragment de l’α-gliadina del gluten de blat que és altament immunogen.
Això és un problema per a les persones amb celiaquia, perquè, una vegada a l’intestí prim, el 33-mer i els GIP restants s’uneixen amb molta facilitat a un receptor del sistema immunitari (l’antigen leucocitari humà o HLA), cosa que desencadena la resposta autoimmunitària inflamatòria que origina les manifestacions característiques de la malaltia.
En el nou treball, l’equip ha dissenyat i posat a prova una variant dissenyada a partir de la neprosina. Batejada com a celiacasa, aquesta nova molècula mostra la seva màxima activitat en el pH gàstric de l’estómac, i, en sinergia amb la pepsina del sistema digestiu, aconsegueix trencar els GIP dels cereals i la gliadina del blat abans que no passin al duodè. L’equip ha provat la molècula in vivo amb un model de ratolí desenvolupat per la Universitat de Chicago i que és el que reprodueix millor la celiaquia actualment.
Els resultats mostren que la celiacasa és efectiva en dosis molt baixes i que és capaç d’atenuar les manifestacions de la malaltia en ratolins que rebien gluten, fins i tot en quantitats elevades. "Es va reduir l’atròfia intestinal, la inflamació, la resposta d’anticossos i la disbiosi, és a dir, l’alteració de la composició de la microbiota", comenta Pérez Cano.
