Les relacions socials són una part fonamental del nostre desenvolupament des de les primeres etapes de la vida. Des d'abans de néixer, el cervell es modela a partir de les experiències i dels estímuls de l'entorn i, mentre que algunes vivències poden afavorir la resiliència i el benestar, d'altres, com l'aïllament social, poden tenir conseqüències sobre la salut física i mental i alterar el funcionament del cervell.
Ara bé, els efectes de la soledat són els mateixos en homes i dones? Aquesta és la pregunta que ha intentat respondre un estudi dut a terme amb ratolins al nostre laboratori. Els resultats indiquen que els mascles que van patir un període d'aïllament durant l'adolescència tendien a buscar més contacte social quan arribaven a l'edat adulta que no pas les femelles sotmeses a la mateixa situació.
Aquesta diferència suggereix que els mascles podrien compensar millor els efectes de l'aïllament social. De fet, els investigadors no van detectar altres conseqüències significatives en aquest grup, mentre que les femelles sí que van mostrar alteracions associades a l'experiència de distanciament social. Els resultats apunten, per tant, que la soledat i les respostes davant l'aïllament poden variar segons el gènere.
Veure’s, escoltar-se i olorar-se, però no tocar-se
Arrel de la pandèmia, una nova pregunta ens va venir al cap al nostre grup d'investigació: el distanciament social al que vam estar sotmesos durant el confinament pot haver actuat com un estrès continuat i ha tingut efectes posteriors, especialment en aquells que eren adolescents en aquella època?
Per a donar resposta a aquesta pregunta, al laboratori vam desenvolupar un model de distanciament social que per als ratolins resultara semblant al que teníem al covid. Vam estudiar els dos sexes. Durant l'experiment, els ratolins que vivien en la mateixa caixa podien veure’s, escoltar-se i olorar-se, però no poden mantenir contacte físic, imitant les condicions humanes durant el covid. No estaven aïllats, però sí distanciats físicament.
En aquestes condicions, vam avaluar tres coses: primer, la seua motivació per a treballar. Havien d'apretar una palanca que els feia obtenir un reforçador que els agradava (una beguda dolça). Per altra banda, vam analitzar també si l'aïllament havia canviat la preferència per les coses que els agraden quan no els costen cap esforç. Finalment, vam observar com era la seua interacció social i si evitaven situacions potencialment perilloses. En eixos estudis comparàvem el comportament dels animals que havien sigut distanciats amb els animals que havien crescut en un grup socialment normal, amb diferenciacions per sexe.
Femelles aïllades, sense motivació
Els resultats van ser molt diferents per al grup de mascles i el grup de femelles. De normal, les femelles treballen més dur per a aconseguir aliments que els mascles. Però al ser exposades a distanciament social se mostraven més passives o anèrgiques (falta d'energia mental): per aconseguir la recompensa, s'esforçaven menys que les femelles que havien crescut en grup. L'explicació és que un estímul estressant crònic de baixa intensitat (com és el distanciament social, en aquest cas) feia les femelles més vulnerables que els mascles i amb una pitjor resposta terapèutica.
Dit d'altra manera: l'estrès té efectes en el nostre cervell, especialment quan es tracta d'estrès que es manté en el temps. Un d'aquestos efectes són canvis en la funció que té la dopamina en una regió del cervell, el nucli accumbens. Els nivells de dopamina en aquest nucli augmenten ràpidament quan un esdeveniment intens i potencialment dolent o estressant té lloc, i avisa al nostre cervell que alguna cosa important està passant i que ha de preparar-se per a actuar.
Açò és totalment normal i ens ajuda a respondre de manera eficient i evitar situacions potencialment perilloses o nocives. Però quan l'estrès es manté constant i no podem evitar-lo (com en el cas del distanciament social prolongat), la resposta de la dopamina és la contraria; els nivells basals disminueixen i li indiquen al cervell que no hi ha una resposta ràpida que produir i que és millor quedar-se quiet esperant a que passe: es redueix la motivació, els individus estan menys predisposats a esforçar-se per a aconseguir coses que els agraden o per a evitar situacions negatives que els puguin resultar nocives. En resum, les rosegadores femelles es fan més passives del que eren abans. I això és el que els va passar quan van ser aïllades socialment.
Tractaments per a la depressió
La cosa va més enllà, ja que les femelles distanciades i amb pèrdua de motivació no responien al tractament que els vam proporcionar, un fàrmac (bupropion) que augmenta els nivells de dopamina. En estudis anteriors havíem vist que les femelles sí s'esforcen per escapar dels perills curts i intensos quan se'ls dona un fàrmac com la fluoxetina (el Prozac) que augmenta els nivells d'un altre neurotransmisor, la serotonina.
Tots aquestos resultats indiquen que, en les femelles, els factors estressants com el distanciament social tenen efectes que van més enllà del sistema dopaminèrgic i també inclouen possibles alteracions dels sistema serotonèrgic. Açò implica que els tractaments farmacològics deuen tenir en conter factors com el sexe. En particular, en ser la anergia un dels símptomes principals de la depressió, seria convenient tindre una bateria de fàrmacs terapéutics amb diferents mecanismes d'acció (dopaminérgics, serotonérgics, o combinats) per a aplicar segons els condicionants individuals.
La importància d'analitzar la conducta segons el entorn
Estudis com el present posen de manifest la importància d'analitzar la conducta i les seues alteracions d'una manera més individualitzada, tenint en compte condicions com el sexe, però també l'edat o les condicions vitals, com el suport social, així com l'enriquiment ambiental en el que ens desenvolupem.
Encara que aquest estudi està fet en ratolins, al ser estos una espècie social, aporta informació important, per exemple, per a entendre avui la conducta motivada dels que eren adolescents en el moment de la pandèmia. El nostre equip continua aprofundint en l'estudi de les bases cerebrals que afecten a la motivació de les persones amb el fi de proposar noves estratègies terapèutiques que ajuden a tractar a cada persona de manera individualitzada.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
