Un dels principals motors de la desafecció política és el cementiri de promeses incomplertes que, sovint, la contempla. Que s’aprovin lleis com ara la d’amnistia i que l’alta judicatura les boicotegi bandejant la voluntat popular, o que s’aprovin pressupostos —també són llei— i s’incompleixin de forma sistemàtica dona ales als que prometen solucions fàcils i contundents amb discursos contra els polítics “de sempre” i la seva ineficàcia o manca de realisme en les previsions.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

En el cas dels pressupostos generals de l'Estat, que aquest cap de setmana vam saber que al primer semestre de l’any passat només van executar un ínfim 20% del que previst a Catalunya, plou, a més, sobre mullat. Només en la carpeta dels trens, l’assumpte que més cou atès el caos de Rodalies fruit de la deficient gestió de Renfe i Adif, en els darrers nou anys amb xifres liquidades s’han deixat d’invertir 4.500 milions d’euros promesos a Catalunya.

Les dades arriben amb comptagotes perquè l’Estat evita difondre-les i es limita a enviar-les als grups parlamentaris, que lògicament les fan arribar als mitjans. L’Estat no compleix i tampoc és capaç d’explicar de forma convincent perquè no ho fa o d’establir mecanismes de rescabalament als territoris i a les administracions afectades. Perquè darrere seu hi ha escoles amb problemes, llistes d’espera a la sanitat pública, joves sense casa, o trens que no van.

Amb l’execució pressupostària, que és un mal endèmic, s’ha provat gairebé tot i res ha funcionat. Des de comissions de seguiment a encomanes de gestió, però tot es perd en els ritmes lents de l’administració, en les dificultats legals i en la deixadesa política mentre la pilota del dèficit històric es va fent gran. Els partits que, ara i abans, pacten a Madrid se senten impotents i els que han de defensar els ministres, com li passa al PSC, han de recórrer a excuses com que les dades que dona el mateix Estat (no n’hi ha d’alternatives ni cap mètode de contrast) són discutibles. És el que feia ahir en declaracions a aquest diari Lluïsa Moret afirmant que, ara sí, les coses estan canviant. 

Potser ha arribat el moment de posar damunt la taula que, senzillament, si una inversió està consignada als pressupostos i no s’executa en un determinat territori es transfereixi al govern autonòmic de torn perquè pugui fer allò que l'Estat havia previst. No és una solució senzilla, és segur, però el govern espanyol seria més curós a l’hora de complir i la política seria més confiable.

Avui no et perdis

• Investigació: Les cares que tiben l'Església catalana cap a la dreta; per Pep Martí i Vallverdú.
• Avançament: El PSC treu ferro al 20% d'execució i protegeix Sánchez: «Les inversions es faran»; per Ferran Casas i Bernat Surroca.
• Les pressions del tàndem Rajoy-Montoro i altres capítols de la trama andorrana de l'Operació Catalunya; per Bernat Surroca Albet.
• El canvi climàtic s'acarnissa a Europa amb rècords de calor i inundacions; per Arnau Urgell Vidal.
• Mediapro contraataca i respon Tebas per la pèrdua de drets de la Lliga: «La decisió no és justa ni objectiva»; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Pare nostre, la pel·lícula escrita per Toni Soler i dirigida per Manel Huerga sobre la confessió de Jordi Pujol de què tenia diners a l’estranger sense declarar a Hisenda, no ha agradat a la família de l’expresident. Tant el patriarca com els fills treballen per rehabilitar la seva figura després d’anys d’ostracisme i de que el seu espai polític se n’apartés. La pel·lícula ha estat criticada també per personalitats de Junts com ara Josep Lluís Alay i no ha estalviat els comentaris crítics Josep Pujol, un dels fills, que l’ha titllada “d’Ubu President [la sàtira dels Joglars] del segle XXI amb tocs de Polònia”.

“La Generalitat d’ERC finança una pel·lícula per enriquir Toni Soler i erosionar la recuperació d’imatge que ha fet el MHP Pujol? Sembla que sí. He vist la pel·lícula gràcies a un talp de Minoria Absoluta. Sap greu, però és dolenta i pagada amb diners públics. Pena”, escrivia ahir en resposta al director de l’oficina de Carles Puigdemont en un embolica que fa fort. La família no ha volgut participar de la pel·lícula perquè només ho fa en formats que pot controlar. La seva idea és que col·laborar valida el resultat final.

Vist i llegit

Aquests dies informem sobre qui són i com s’organitzen els grups ultraconservadors a l’Església catalana, que ahir va rebre la bona notícia dels avenços en la possible canonització d'Antoni Gaudí. Tot plegat passa en un context en el qual el Vaticà ha d’evitar que proliferin pràctiques radicals, sectàries i corruptes. Fins al punt que, per primer cop, el papa Francesc s’ha vist obligat a dissoldre una comunitat. Es tracta de Sodalicio de Vida Cristiana, liderada, entre d’altres, per un periodista peruà inspirador d’Hazte Oír. Francesc l’ha clausurada en considerar-la una “secta abusiva” on es practicaven càstigs, abusos sexuals i sadisme. En la decisió de la Santa Seu ha estat clau un religiós català, el prelat i capellà tortosí Jordi Bertomeu. La informació la va avançar Sergi Ambudio a El Món a Rac1 i la podeu llegir aquí. 

El nom propi

Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936) és un dels millors i més prolífics escriptors contemporanis en llengua castellana. Va morir ahir a Lima, la capital del seu país, després d’haver tingut milions de lectors i rebut nombrosos reconeixements, entre ells el Premi Nobel de Literatura gràcies a grans obres com ara Conversación en la catedral o La fiesta del chivo. Però Vargas Llosa també va ser molt actiu políticament participant en eleccions i a través de l'articulisme i l'opinió. En els darrers anys va abraçar posicions molt conservadores que el van situar a la vora de personatges com José María Aznar o els dirigents de la dreta llatinoamericana i va ser tremendament corrosiu amb el procés independentista. Sobre Vargas Llosa i el paper dels intel·lectuals en el debat públic us aconsello l’opinió d’Oriol March.

[Si t'ha agradat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]