Pedro Sánchez va intentar ahir recuperar la iniciativa perquè ni vol marxar ni pensa amagar-se a la Moncloa. Veurem si la magnitud de l’incendi (que ha provocat alguna cosa més que dubtes en dirigents i entorns del PSOE) li permet sobreviure. Tal com explica Bernat Surroca, el president espanyol prova de confinar la crisi a la secretaria d’organització, ataca al PP i a Vox, i allarga la mà als socis per reiniciar la legislatura. Yolanda Díaz s’hi va reunir ahir i Junts i ERC passaran avui per la Moncloa (els republicans mediten en aquestes hores el to de les seves demandes). Ningú vol que caigui, però la debilitat de Sánchez ha de permetre fer les coses d’una altra manera.
Entre els assumptes que Sánchez vol plantejar als seus socis hi ha la lluita contra la corrupció. Més enllà de la credibilitat del PSOE, per la qual es pregunta Oriol March al seu article d'opinió, en aquest assumpte (els dos últims secretaris d’organització apartats pel suposat cobrament de comissions il·legals no són la millor credencial), els casos de Santos Cerdán i José Luis Ábalos projecten ombres sobre el finançament dels grans partits espanyols i sobre el funcionament de les adjudicacions d’obra pública.
I, de nou, es parla només dels corruptes. Perquè són els més coneguts, perquè han traït la confiança dels votants i dels companys, perquè el soroll interessa als adversaris polítics i perquè, quan cauen, no tenen qui els defensi. Però es parla poc (molt poc) dels corruptors, actors necessaris en tot plegat. I és tan culpable i està tan brut qui accepta els diners per una adjudicació com qui paga per aconseguir-la alterant les regles del joc.
Els casos de corrupció de dirigents del PSOE (i veurem si també del partit) i les mesures de regeneració per marcar distàncies amb el PP són una bona ocasió per fer alguna cosa més. Si un polític condemnat per delictes relacionats amb la corrupció és inhabilitat per a càrrec públic, per fer de funcionari o per formar part dels organismes d’una fundació (és el cas de Laura Borràs, que no podrà presidir la fundació de Junts tal com va pactar quan la van desplaçar de la presidència del partit), quin càstig ha de rebre una empresa que paga comissions il·legals?
Ahir mateix Acciona, presumpta pagadora de comissions a Cerdán i Ábalos, va acomiadar Justo Vicente Pelegrini, el seu director de construcció a Espanya amb 33 anys de trajectòria a la companyia i que apareix a l’informe policial. Però n’hi ha prou? Pot una empresa amb directius que paguen comissions il·legals continuar participant del pastís de l’obra pública com si res? Quan els diners arriben al corrupte poden ser difícils de rastrejar si van a la seva butxaca i no al partit, però els de les empreses (que no posa el Vicente de torn) es poden pagar sense que ho sàpiguen els seus caps i la propietat?
Acciona ha actuat per poder explicar que ja ha fet net, però, tal com demostra cada escàndol, aquestes males pràctiques (l’ocasió fa el lladre) estan massa esteses en aquestes empreses. Només en l’informe policial que ha fet caure Cerdán se citen, a més d’Acciona, set petites constructores més i dues de grans: Sacyr i Ferrovial. Aquesta darrera, per cert, va tenir molt protagonisme en el cas Palau perquè usava la institució cultural que presidia Fèlix Millet per finançar irregularment Convergència, que també es valia de l’anomenat 3% que pagaven constructores catalanes i espanyoles. Ni Ferrovial ni els seus directius van ser condemnats en la sentència del Palau (havia prescrit i no es va demostrar l’administració deslleial) malgrat que va quedar acreditat judicialment el pagament de 6,6 milions d’euros per finançar il·legalment CDC en els anys de Jordi Pujol i Artur Mas.
Les constructores (fins a una vintena) també pagaven en negre al PP i a Luis Bárcenas perquè s'enriquís, fes obres a la seu o repartís sobres entre la direcció del PP. Algunes van ser condemnades, però han continuat fent obra pública fins i tot a municipis madrilenys on es va constatar que havien corromput polítics. I fa unes setmanes l’Audiència Nacional va condemnar, després que acceptés els delictes, el constructor Fernando Martín, expresident de Martinsa i del Reial Madrid. El va condemnar a només tres anys i quatre mesos per la seva implicació a la Gürtel malgrat que es va provar el pagament de comissions de 25 milions d’euros al líder de la trama, Francisco Correa.
Més enllà de si són prou dures les penes als directius, cal preguntar-se si empreses corruptores no haurien de ser apartades (si més no de forma temporal) dels concursos d’obra pública o obligades a pagar multes milionàries per rescabalar el dany social causat. Per fer net, no n’hi ha prou amb perseguir els polítics.
Avui no et perdis
- Sánchez confina la crisi al PSOE i desafia la dreta a presentar una moció de censura; per Bernat Surroca.
- ERC medita les seves prioritats davant l'oferiment de Sánchez de rellançar la legislatura; per Sara Escalera.
- L’hora de la veritat per a Collboni: del tramvia a la seguretat; per David Cobo.
- Israel contra l'Iran: per què ara i què hi ha en joc?; per Pep Martí i Vallverdú.
- Catalunya ja planteja la reintroducció de la foca monjo; per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
Indra, l’empresa participada i controlada per l’Estat i dedicada al sector de les telecomunicacions i la informació, fa anys que està focalitzant-se en la indústria armamentística. El context de guerra a Ucraïna i la voluntat dels països de l’OTAN d’invertir més davant la voluntat dels EUA de tenir menys protagonisme ha fet que les seves accions s’enfilin i que la seva aposta tingui sentit. L’empresa, que fins fa uns mesos presidia Marc Murtra, ara al capdavant de Telefónica, acaba de fer públic que busca incorporar 2.400 professionals tecnològics al conjunt de l’Estat per centrar-los en la branca de defensa en àmbits com la vigilància electrònica, els radars o la ciberdefensa. D’aquests llocs de feina a Indra, 175 s’haurien de cobrir a Catalunya. Illa i Junts han manifestat obertament que si hi ha una aposta per reforçar aquesta indústria, el nostre país no pot quedar-ne al marge.
Vist i llegit
Quieto todo el mundo, el pòdcast amb públic que cada setmana graven en un teatre de Madrid els còmics Facu Díaz i Miguel Maldonado, és una cita ineludible per prendre’s l’actualitat amb humor. I el d’aquesta setmana sobre Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García és especialment ocurrent, incloses les bromes de Díaz al seu company per la seva vinculació amb la Cadena Ser. El podeu escoltar aquí.
El nom propi
Pepe Serra (Barcelona, 1969) és director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i un dels membres del patronat que ha decidit sobre el futur de les obres. El Museu al·legarà al Suprem "incapacitat tècnica" per traslladar les pintures murals cap a Sixena. Això dona compliment al que Serra havia advertit públicament, igual que els informes dels experts: el trasllat cap al monestir aragonès posa en perill la integritat de les obres. El director del MNAC ha defensat la conservació "extraordinària" de les obres i ha defensat que, la "projecció internacional" que dona el museu català, ha estat clau perquè arribin a milions de persones al món. Serra dirigeix el museu des de 2011, quan va guanyar un concurs, i abans havia passat pel MACBA i pel departament de Cultura.
