Ahir escrivia de les cartes marcades al TC i de la sentència del 2010 amputant l’Estatut —que, prèviament, ja havia retallat el pacte polític entre Mas i Zapatero— i avui, si m’ho permet l’amable lector, el duré altre cop a visitar l’hemeroteca. "No és un problema de les clavegueres de l'Estat; l'Estat és una claveguera". La frase, rodona i contundent, no és de cap dirigent de la CUP o de Bildu. Ni tan sols d’ERC o de Junts. La va pronunciar, al míting de final de la campanya de CiU del 2012 al Palau Sant Jordi, Josep Antoni Duran i Lleida després que suposats informes policials publicats per l’"equip d’investigació" d’El Mundo vinculessin Artur Mas i Jordi Pujol a comptes corrents a Suïssa on s’haurien ingressat diners dels casos de corrupció dels nacionalistes.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Fa anys que hi ha més que indicis del funcionament partidista i irregular dels aparells de l’Estat (alts funcionaris, policies i personal de l’administració de Justícia) i també d’empreses i mitjans que hi col·laboren a l’hora de fabricar o de difondre informacions falses per incidir en processos electorals o en la vida política. Encara és hora que algun dirigent del PP, responsable del ministeri de l’Interior o funcionari o periodista corrupte doni alguna explicació o assumeixi alguna responsabilitat política o penal pel que ha passat els darrers anys. La comoditat i la normalitat amb què es va moure el comissari Villarejo fins que es va interposar en les batalles internes del PP és una bona prova d'aquesta impunitat.  

I l’anomenat bloc de la investidura no ha estat, per les pors del PSOE a encarar-s’hi obertament, capaç d’escometre les reformes legals i les depuracions a la Justícia i a la Policia per impedir que torni a passar. Al Congrés hi ha una comissió d’investigació en marxa que està deixant al descobert algunes maniobres. Fa uns dies va declarar el líder d’ERC, Oriol Junqueras, que va instar a presentar les conclusions que s’hi aprovin a la Fiscalia. Veurem si ho fan i quin recorregut té tot plegat.

El cas és que la inacció socialista ha estat aprofitada pel PP i les seves terminals per endurir l’ofensiva contra Pedro Sánchez. No el faran caure, però el desgasten i alimenten el frame del final de cicle a la Moncloa. Qualsevol assumpte, fins i tot els que són més indiciaris, dubtosos o un recull de retalls de pseudomitjans, es converteixen, en boca de Feijóo i de la premsa afí, en un gran escàndol. El cas Koldo, el de la dona i el germà de Sánchez, el del fiscal general, o les suposades comissions cobrades per Santos Cerdán són només els més recents. El PP parla de “màfia” i ara, amb el cas de Leire Díez, de claveguera socialista. Aquesta crònica de Tania Tapia de Madrid us ajudarà a entendre la polèmica sense submergir-nos en el soroll i el frontisme del DF, on fins i tot ja es qüestiona la netedat del vot per correu. 

Passa, però, que la missió de la fins ara militant del PSOE no era fer de claveguera sinó fer emergir com treballaven determinats comissaris i agents de policia, com l'UCO. I ho feia de bracet dels qui, com l’empresari Javier Pérez Dolset i altres personalitats de l’esfera política o empresarial, se n’havien sentit víctimes. La por de Sánchez a confrontar la claveguera amb les eines del consell de ministres i la majoria absoluta al Congrés que té a l’abast ha fet que, per encàrrec socialista o fent justícia pel seu compte, actuïn guerrilles que ara la dreta desarticula amb facilitat i gira contra el president. Avui al matí Leire Díez s’explicarà. Segurament és exagerat dir, com va fer Duran, que l’Estat és tot ell “una claveguera”. Però és segur que les clavegueres existeixen, que han estat eficaces, que s’han enfortit amb estructures complexes i ben greixades i interconnectades, que uns i altres han mirat d’utilitzar-les quan han governat, i que, fins ara, el PSOE (ja no cal dir el PP) no ha fet el que tocava per desmuntar-les i garantir el joc net. Ara en pagarà les conseqüències.

Avui no et perdis

• Qui és Leire Díez, la ja exmilitant del PSOE que porta problemes a Pedro Sánchez?; per Tania Tapia.
• El MNAC, entre l'espasa i la paret: com protegir les pintures de Sixena sota la lupa del Suprem; per Sara Escalera.
• «Recuperar» la Transició per refer ponts entre PSOE i PP: el lobby de Foment a Madrid; per Pep Martí i Vallverdú.
• «Estem en un moment de canvi»: el 3Cat es prepara per competir millor amb totes les plataformes; per Víctor Rodrigo.
• La Fundació .cat canvia d'estratègia i de nom: ara és Accent Obert; per Laura Vilalta.

El passadís

El govern de l’Aragó està decidit, després de la sentència del Tribunal Suprem, a recuperar per al monestir de Sixena els frescos romànics que la Generalitat de Catalunya va salvar i obtenir en dipòsit i que fa vuitanta anys que són al MNAC. El govern de Jorge Azcón difon aquests dies informes sobre les condicions que compleix el monestir després de les últimes reformes que han permès obrir al públic les seves col·leccions i garanteix, malgrat que no ho ha comprovat, que les pintures es poden traslladar sense problemes, tal com s’havia fet fa anys. Passa, però, que la seva certesa en el trasllat sense dificultats parteix d’un desig i no pas d’una certesa. Cap tècnic aragonès ha visitat els frescos de la sala capitular de Sixena per certificar-ho. Les pintures són, efectivament, el de menys. El que importa és que no siguin a Catalunya, tal com va passar amb l’art de les parròquies de la Franja que era al Museu de Lleida. 

Vist i llegit

Al diari Catorze publicaven una entrevista amb un títol ben provocador: “Es diagnostiquen depressions a persones que només estan tristes”, deia el titular de l’entrevista de Gemma Ventura Farré. L’entrevistat era l’eminent psiquiatra i divulgador José Luis Marín i deixava anar dues sentències qüestionant la praxi d’alguns dels seus col·legues i alguns constructes.

La primera: “El famós "tu pots" ha fet que la gent tingui reptes superficials, neuròtics, inassumibles, i llavors es frustren i estan tristos. I la por, la ràbia continguda i la tristesa es psiquiatritzen. Ara en comptes de dir que tenim por ens diuen que tenim un trastorn d'ansietat”. La segona: “No hi ha adults responsables, sinó adults infantilitzats que tenen fills. Els nens no tenen pares adults, sinó pares nens. Els trastorns infantils tenen a veure amb aquesta incapacitat dels adults per ser adults. I compte amb això, no els estic menystenint, només explico que hem fet una cultura infantilitzadora”. El podeu llegir aquí.

El nom propi

Susana Guasch (Barcelona, 1979) està dolguda amb Luis Enrique. L'entrenador del PSG li va recordar en directe les tensions de fa una dècada, quan entrenava al Barça, i no ho ha encaixat bé. La periodista catalana acusa el tècnic asturià d'haver preparat un "escarni públic" contra ella i ha continuat amb les provocacions: "Jo preguntava i ell perdia", ha dit sobre l'etapa de Luis Enrique al Barça. La relació entre els esportistes i els periodistes no és mai fàcil, però Susana Guasch, com també fa el seu pare, Tomàs Guasch, han aprofitat qualsevol debilitat del Barça o dels seus ídols per atacar-los.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]