[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

ERC ha resolt aquesta setmana el debat, soterrat i també incipient, de qui havia de ser el seu candidat a la Generalitat i ha operat canvis al partit pensant en l'any electoral que vindrà. Oriol Junqueras havia evitat descartar-se malgrat que no es plantejava una guerra amb Pere Aragonès —decidit a repetir— i que els temps de l'amnistia no li garantien, ni de bon tros, ser cap de llista. El president d'Esquerra té cura que ningú —especialment els càrrecs del Govern, que des del cop de porta de Junts són legió— l'arraconi políticament mentre fortifica posicions al partit.

Ell i Marta Rovira han apostat per renovar la confiança en Aragonès, i tots plegats emeten un missatge d'estabilitat, unitat i enfortiment de la figura presidencial. Aragonès no ha comès, malgrat les adversitats, grans errors. Però tampoc ha tret, si més no a les enquestes, el suc previst del pas per Palau.

Desgasta més l'oposició que l'executiu, és clar; però exercir-lo també ho fa en l'actual context. Sobretot si, com és el cas d'Aragonès, es gestiona la frustració de l'espai sobiranista —la mala maror del postprocés pot generar monstres com l'extrema dreta que angoixa Junts—, el cicle electoral d'ERC és baixista, s'opera en un marc de debilitat parlamentària i amb un autogovern limitat, i la dificultat per il·lusionar és evident. En aquest últim punt és on el president podria posar més de la seva banda fins a les eleccions, afegint emocionalitat i un posicionament polític fort i identificable a la seva proposta. Seria raonable que el partit l'hi empenyés i el complementés.

Aragonès ha recuperat la institucionalitat absent en Quim Torra, però no ha aconseguit que es visualitzin i valorin encara prou els fruits de l'aposta pel diàleg amb l'Estat i de la gestió. L'aprovació per primer cop de l'obra de govern al CEO va ser llegida pel seu equip com un brot verd. La proposta per sortir de l'atzucac polític —el pacte de claredat— no sembla en condicions de generar complicitats de la resta de partits, que ja pensen també en les eleccions. Les dificultats fruit de la situació econòmica i social i d'anys de deixadesa en alguns àmbits es manifesten en la sequera (la feina dels darrers anys no resol la gravetat del moment, que castiga la pagesia i la indústria), l'educació, el malestar dels treballadors públics o les pors que provoca la immigració. En la llengua, la seguretat, la dependència, les polítiques d'igualtat, la reindustrialització o el model energètic es percep redreçament.  

Un país amb 22.000 milions de dèficit fiscal (més de la meitat del pressupost de la Generalitat) ho té complicat per tirar endavant. Fins i tot és sorprenent que ho faci. Però encara ho és més que, per temor al fet que embarranqui l'amnistia o uns pressupostos i com si Pedro Sánchez no els necessités també a ells, ni ERC ni Junts interpel·lin constantment els socialistes d'aquí i d'allà sobre aquesta situació insostenible. Per ara, Salvador Illa i Sánchez passen sota del radar sense comprometre's ni tan sols a complir amb el principi d'ordinalitat que consta a l'Estatut de 2006, una llei orgànica espanyola. Els desgasta el soroll de l'amnistia entre els seus votants espanyolistes i, per poca traça independentista, no ho fa tant l'infrafinançament o la mala gestió de Rodalies entre la resta.

Aragonès va ser president pràcticament per decantació. Va fer una companya sense cops de volant i en el moment decisiu es va beneficiar de les incerteses que generava Laura Borràs, de l'empenta de Junqueras —ara més desgastat— fent campanya gràcies a un permís penitenciari, de l'anhel de canvi de la CUP, i del fet que Illa —el guanyador— generava encara rebuig entre la base independentista. Ara, serà diferent i els pactes estaran més oberts malgrat que el socialista ha de combinar els seus interessos amb els de Sánchez i guanyar tampoc serà garantia de governar, com bé saben Xavier Trias o Alberto Núñez Feijóo. Fa tres anys, la fortalesa d'Aragonès era la debilitat dels seus adversaris.

Ara, els rivals busquen amplificar-ne les debilitats. A l'entrevista que ens concedeix, Illa no estalvia retrets al president, però evita assumir més compromisos dels signats per Sánchez i demana a ERC que desnaturalitzi la seva posició en el model econòmic o ambiental, que estan íntimament lligats. Si no ho fa, diu, els retirarà la mà estesa que fa un any que li neguen —i fins després de les eleccions serà així— els exsocis de Junts, que tenen una situació interna que els aconsella minimitzar els riscos. Ells marquen perfil liberal, miren d'explicar que a Madrid són, malgrat els fets, diferents d'ERC, posen espelmes perquè Sánchez compleixi, i esbronquen l'ANC, fins fa poc elogiada com a punta de llança del moviment social crític amb els republicans i ara amonestada per "dividir" l'independentisme amb la "llista cívica".

ERC té candidat, el PSC i els comuns també, la CUP i el PP es repensen, i l'ANC i els altres actors del "quart espai" es preparen per seduir la bossa de votants de Junts i l'abstencionisme sobiranista. El partit de Puigdemont evita el debat dels candidats (Josep Rull, Jordi Turull, Laura Borràs o Jaume Giró farien el pas si poguessin o se'ls ho demanés) a l'espera que el president a l'exili accepti encapçalar-los per tercer cop consecutiu. Ara, però, hauria de ser amb predisposició real a tornar i de posar-se, de nou, al capdavant de la Generalitat se suposa que per acabar el que va deixar a mitges. D'aquí els dubtes que, per començar, són personals després d'anys de desgast i segur com està d'obtenir un ampli suport a les europees de juny. El previsible èxit, però, incrementarà la pressió a l'expresident perquè sigui cap de cartell a les catalanes.

Davant de tot plegat, Aragonès pot optar per una estratègia conservadora quant a l'acció de l'executiu i per una relació que defugi el conflicte amb juntaires i socialistes, també a Madrid. També pot formular i contraposar idees, exigències i models de país en un moment que no és d'eufòria, però sí d'expectativa perquè, ara sí, ja s'ha canviat de rasant. Amb gestió, endreça i buscant consensos impossibles difícilment en tindrà prou per continuar. El pilot d'ERC ha de triar si acaba el mandat a boxes o lluita per sortir des de la pole position.
 

---

Avui no et perdis

» Aragonès obre el ball de candidats amb la incògnita de Puigdemont; per Oriol March.

» Entrevista a Salvador Illa: «No s'ha d'aprofitar la sequera per imposar el decreixement»; per Joan Serra Carné i Oriol March.   

» Opinió: «​Sequera i decreixement»; per Jordi Mir.

» Dades: Parlen les dades: realment els immigrants reincideixen més; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «La immigració, més enllà del populisme»; per Ferran Mascarell.

» ERC intensifica el debat intern per convertir-se en soci de Collboni; per Joan Serra Carné i Carme Rocamora.

» Opinió: «​Avui com fa cent anys»; per Eduard Voltas.

» Entrevista a Belén Barreiro: «L'amnistia ja no passa factura al PSOE»; per Pep Martí.

» Per quins delictes s'hauria de jutjar Rajoy i Fernández Díaz per l'operació Catalunya?; per Bernat Surroca.

» Jo competeixo: Operació Catalunya, l'última preocupació dels catalans; per Modernet.

» Ayuso dona per fet que Madrid li prendrà a Catalunya el Gran Premi de Fórmula 1 el 2026.

» Barcelona es prepara per treure més cotxes de la ciutat: tres claus del futur immediat; per David Cobo.

» Troballa insòlita: descobreix que és rebesnet dels amos de fàbrica més antiga de Catalunya; per Pere Fontanals.

» Sau, el termòmetre de la sequera; per Arnau Urgell Vidal.

» Opinió: «Barça, coi, contracta un creador en català!»; per Arnau Rius.

» Entrevista Víctor Pàmies: «Hem deixat de banda la creativitat de la llengua»; per Mar Riera.

» Cent anys sense Lenin, el revolucionari que va inaugurar el segle; per Pep Martí.

» Crítica: Per què Hollywood mira al «fanfiction» per inspirar‑se?; per Marta Ferrer.
 

---

 El passadís

Fa uns dies el secretari general de Junts, Jordi Turull, va cometre l'error de relacionar immigració amb delinqüència quan, en la línia dels seus alcaldes del Maresme, afirmava que una motivació per assumir les competències en aquest àmbit era poder expulsar els multireincidents. Aquesta setmana la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, anava més enllà i, directament i sense rectificar, vinculava l'arribada d'un contingent d'immigrants procedents de les Canàries a Alcalà d'Henares a l'augment d'agressions sexuals.

El govern de Madrid es queixa, però, d'una cosa certa: el govern espanyol no informa ni les comunitats ni els ens locals dels contingents que els arriben. En el cas català això està, a més, reconegut a l'article 138 de l'Estatut encara que fos intepretat a la baixa per la sentència del Constitucional. Una dada: l'any passat, a Catalunya van arribar-hi 2.319 joves migrants sols. L'Estat només va "coordinar" l'arribada de 33 d'ells (un 1,4% del total) i va transferir per a la seva atenció 2 milions d'euros. Demanar les competències té tot el sentit.  

Vist i llegit

"El planeta s'enfronta als paradisos fiscals, els crims ambientals, la corrupció i els ciberatacs, que no paren de créixer. Les seves conseqüències són enormes: eleven la desigualtat i es cobren vides". És la tesi del dossier que, al suplement "Negocis" d'El País, publicava Miguel Ángel García Vega. I posava preu als delictes fiscals globals: 3,2 bilions d'euros. Fa una dècada que les grans multinacionals van començar a recórrer massivament als paradisos fiscals per estalviar-se l'impost de societats i ja es perd el 10% de la recaptació mundial. El 2009 les companyies de l'Ibex-35 espanyol tenien 273 filials en "jurisdiccions de baixa tributació". Actualment, en tenen 744 amb el Banc de Santander liderant el rànquing amb 192. I una última dada: les institucions financeres destinen, a escala global, 196.000 milions d'euros a combatre ciberatacs de tota mena.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1977 el president dels Estats Units, el demòcrata Jimmy Carter, complia amb el seu compromís electoral d'amnistiar els joves que es van negar a anar a combatre a la guerra del Vietnam. La mesura, de la qual van quedar fora els desertors, va tenir una forta contestació dels sectors més dretans però era un intent de passar pàgina d'un conflicte que va durar fins a l'any 1975 i que va tenir un cost enorme en tots els sentits per la superpotència. Precisament sobre les mentides del Vietnam i el paper de la premsa per donar a conèixer una de les pàgines més negres de les administracions americanes i el seu intervencionisme va la pel·lícula Els papers del Pentàgon, que us aconsello veure.

 L'aniversari

L'escriptor i periodista Vicenç Villatoro fa avui 67 anys. Va néixer a Terrassa i és un dels intel·lectuals més destacats, i amb més presència pública a través de l'articulisme, en el camp nacionalista els darrers anys. La seva darrera responsabilitat va ser dirigir el Memorial Democràtic a proposta de Junts. Anteriorment, havia estat al capdavant del CCCB, de l'Institut Ramon Llull i de la CCMA a proposta de CiU, i va ser director de l'Avui. També va ser diputat al Parlament. Com a escriptor ha guanyat diversos premis literaris. Acaba de publicar a Proa Urgell. La febre d'aigua, que a partir de la frustració del present recrea l'epopeia de portar el reg a les comarques seques de Catalunya i revolucionar-ne l'agricultura i, per tant, l'economia. Divendres, Xavier Graset el va entrevistar per presentar el llibre. Ho podeu recuperar aquí.   

​ Fes clic aquí per rebre'l