Tant si som creients i practicants com si no en som, la nostra cultura, història i identitat no s’expliquen sense l’empremta de l’Església catòlica. Som en plena Setmana Santa i la fe es farà present als carrers, als informatius i, per costum o per convicció, en la rutina de molts de nosaltres. A la Catalunya del 2025 el fet religiós (el catòlic, però ara també l’evangèlic o el musulmà) està normalitzat. El nostre país i els seus governs s’han definit, sobre el paper, com a aconfessionals i no com a laics, però la societat està cada cop més secularitzada, sobretot entre els joves i les famílies de tradició catòlica.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació cliqueu aquí]

L’Església juga encara un paper important en la nostra societat que, segurament, n’explica també alguns privilegis. No només perquè el papa de Roma i els bisbes i capellans catalans són líders espirituals d’una comunitat de creients, sinó perquè encara participa de forma activa del debat públic. També se li confien, amb diners públics, l’educació de molts estudiants a través de l’ensenyament concertat i moltes altres activitats vinculades a la sanitat o al tercer sector. 

En els pròxims dies, i fins als festius de Setmana Santa, a Nació publicarem una aprofundida investigació de Pep Martí, que acabarem amb un especial del nostre pòdcast, l’Snooker, per debatre-ho, sobre com es transforma l’Església. Us hem explicat amb dades com han canviat els creients i els practicants i també que, dins el Bisbat de Barcelona, el més important del nostre país, hi ha un grup de capellans, cada cop més nombrós i amb predicament entre els seminaristes i molts fidels, d’idees ultraconservadores i discursos molt intransigents. Ho són sense amagar-se’n, donen la batalla contra el cardenal Omella i el papa Francesc, als que consideren massa progressistes, i converteixen en tous els tradicionalment més conservadors, com ara l’Opus Dei.

En les darreres dècades, a casa nostra l’Església s’ha fet menys extensa i, en canvi, s’ha convertit en més intensa. Això s’ha traduït en menys escrutini per part dels grans mitjans, però al diari hem volgut atansar-nos-hi amb una radiografia feta des del respecte però sense amagar res. I es constata que, davant el silenci o la impotència de la resta per la falta de relleu o alternativa, cada cop més dels que hi estan més implicats, com a religiosos o com a fidels, estan en posicions retrògrades sobre la dona, les relacions prematrimonials, l’homosexualitat, la resposta davant els abusos, o el culte.

Es pot dir que els sectors més progressistes (i en molts entorns metropolitans també els més catalanistes) han deixat l’Església, o si més no la pràctica sovintejada i només s'atansen a la parròquia per les celebracions. En aquest punt el dubte —raonable— és preguntar-se qui va deixar primer a qui, si bé la institució a una part de la societat o bé una part de la societat a la institució.

El nostre país no és una illa. Afrontem un creixement dels populismes, dels radicalismes i dels discursos d’odi que tenen nefastes conseqüències polítiques, socials i econòmiques. Aquí i arreu, l’Església catòlica, com també altres religions, algunes amb preocupants derivades violentes com ara el gihadisme, ha de triar entre ser un factor moderador, de diàleg i de concòrdia, o ser-ho d’acceleració cap a societats cada cop més fragmentades i menys tolerants.        

Avui no et perdis

• Investigació: Els ultres de Déu: els grups ultracatòlics de Barcelona guanyen posicions; per Pep Martí i Vallverdú.
• El nou pinyol de Junts; per Oriol March.
• La via Illa per a una «nova era» de guerra comercial: mobilització de recursos i de bracet de Sánchez; per Bernat Surroca Albet.
• Primícia: El nou decret de càmpings reduirà al màxim la possibilitat de tancaments; per Arnau Urgell Vidal.
• Quines sèries d'estrena has de veure aquesta primavera?; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Aliança Catalana afirma que ells no són d’extrema dreta i els que els tracten amb indulgència o complicitat diuen que res tenen, a veure, per exemple amb Vox. De fet, cap partit dels que n’és es reconeix com a tal. Vox, per exemple, diu que ells són d’"extrema necessitat”. La formació de Sílvia Orriols centra el seu discurs en el missatge xenòfob i la darrera campanya que ha posat en marxa és per exigir la deportació dels immigrants que hagin comès algun delicte. Van fer-ho amb un bitllet de tornada gegant que exhibien a les escales del Parlament. Passa, però, que la idea no és nova. La va usar Vox a Catalunya a les darreres eleccions al Parlament i també ho van fer els neonazis d’AfD a Alemanya. De fet, la policia de Karlsruhe els investiga per delicte d’odi. Les banderes són diferents, però les idees són les mateixes tal com ja es va posar de manifest aquella nit a Berlín.

Vist i llegit

La Xina és la segona economia del món i un soci comercial de present i de futur. Ara, és més fiable que els Estats Units. Entre altres coses perquè és una dictadura, cosa que els permet gestionar l’estat com una empresa sense contrapesos interns. Pedro Sánchez hi ha fet un viatge rellevant i aquest cap de setmana entrevistàvem Pedro Nueno, professor de l’IESE i ambaixador informal d’aquell país a casa nostra.

Us aconsello l’article que, a La Vanguardia, escrivia Ramon Aymerich preguntant-se fins a quin punt la Xina és “de fiar” i fins on poden arribar les relacions de la UE amb Pequín. “Els europeus ens hem acostumat a mirar la Xina com a una perifèria del centre, sempre a Occident. Però és obvi que això ja s’ha acabat. La Xina és una superpotència i el centre del món és més a prop d’ells que no pas de nosaltres”, escriu no sense obviar els inconvenients ètics de l’acostament.

El nom propi

Segueixen les compareixes a la comissió d’investigació de l’Operació Catalunya al Congrés. Avui és el torn de Cristóbal Montoro (Jaén, 1950), que va ser ministre d’Hisenda primer als governs de José María Aznar i després als de Mariano Rajoy. Ell haurà d’explicar si va ordenar a l’Agència Tributària que fes investigacions prospectives o anant més enllà del que és exigible a líders polítics catalans per vincular-los a casos de corrupció.

En ple judici del Suprem, Montoro, que va intervenir les finances catalanes durant el procés, va assegurar que no s’havia malversat diners públics per l’1-O. Al Suprem, que tampoc va ser capaç d’acreditar-ho, li va ser i li és igual. La setmana passada va negar l’amnistia als exiliats de Junts per aquest motiu negant-se, de nou, a aplicar la llei aprovada per majoria absoluta del Congrés. 

[Si t'ha agradat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]