Més enllà dels mestres cremats

El nostre sector públic fa temps que se sent estressat. Les condicions laborals no són les millors, hi ha fatiga pandèmica en molts àmbits, encara no s'ha recuperat per complet de les retallades que van començar el 2010 i sovint s'acusa falta de rumb i projectes. El prestigi social de metges, policies o mestres ja no és tan elevat com fa uns anys malgrat que la valoració encara és positiva. 

El sector de l'ensenyament és un dels més afectats per aquest context. Els resultats de l'informe Pisa a Catalunya van ser especialment dolents i les darreres dades que hem conegut no són per tirar coets. L'escola catalana ha estat els darrers anys víctima de la manca d'inversió, d'una gestió erràtica del Govern, de vagues que fan perdre la paciència a molts pares, de dificultats per gestionar alumnes nouvinguts i la seva complexitat, d'una segregació escolar que no dobleguem, i de l'ofensiva judicial de l'espanyolisme contra la immersió.

S'hi han invertit més diners, hi ha més mestres que mai i s'han reduït les ràtios, però no ha estat suficient per capgirar la situació a l'escola pública i per posar-la on volem. I això malgrat que alguns centres ens donen, però, alegries, com ara el Pau Palomar o l'Èric Mateu, dos estudiants de la pública que van obtenir les millors notes a les proves d'accés la universitat.  

Avui us oferim en exclusiva unes dades que, per la seva dimensió, haurien de servir per obrir una reflexió serena però imprescindible sobre la funció pública i, especialment, sobre l'escola i el nivell de benestar laboral i d'implicació dels nostres mestres, que als centres públics ja superen els 80.000 (els darrers cinc anys se n'han guanyat 10.000). En quatre anys, la Generalitat -és a dir, tots els ciutadans- hem assumit un sobrecost de 1.121 milions per les baixes laborals fruit de 240.343 les substitucions. Les xifres inclouen els cursos en pandèmia, amb incidència major òbviament, però l'any 2023, el darrer amb dades, ens expliquen que un de cada quatre docents era un substitut a les aules catalanes.

Si un mestre està de baixa és perquè hi ha un metge que li concedeix, com passa amb qualsevol altre treballador del sector públic o del privat. Però és evident que això té una clara afectació en la qualitat de l'ensenyament i en les rutines a l'aula a l'hora de planificar o gestionar els grups. El problema és de fons quan, malgrat el que s'hi inverteix, hi ha tants mestres descontents, cremats o desmotivats.

Cal enfortir el sector públic per lluitar per la igualtat d'oportunitats, és clar, i tenir en compte que les condicions d'alguns dels que hi treballen són precàries. Però sembla difícil sortir-se'n i canviar dinàmiques si no hi ha més compromís (vocació si ho voleu), exigència, avaluació continuada, i estàndards més alts d'accés a la carrera. L'oposició i la plaça de funcionari garanteixen estabilitat i llibertat de càtedra, i això és positiu. Però no es pot convertir en el privilegi d'alguns que ho faci cada cop més difícil de defensar i que perjudiqui el conjunt del col·lectiu. 

El passadís

L'empresariat català torna a donar el contrapunt a l'elit política madrilenya. Pocs dies després que el president argentí, Javier Milei, rebés de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso la Medalla Internacional de Madrid i que, el maig passat, es reunís amb un grup de l'alta empresa amb el president de la CEOE, Antonio Garamendi, al davant, aquest dilluns les patronals catalanes protagonitzen dos actes de signe diferent. Foment del Treball organitza una jornada amb entitats del tercer sector sota el títol "Compromesos. Més consciència social, més valor empresarial", amb representants de Càritas, Mans Unides i Creu Roja, entre d'altres. Ja fa temps que en sectors de l'empresariat català hi ha preocupació per la fractura social. L'organització que presideix Josep Sánchez Llibre manté un lligam estret amb la Fundació Roure, que dirigeix la monja Llum Delàs, ben connectada amb l'arquebisbat de Barcelona.

El nom propi

D'altra banda, Pimec celebra aquest dilluns, al Palau Sant Jordi, la 37 edició dels Premis Pimec, amb assistència de Pedro Sánchez. No és el primer cop que participa en un acte similar de la patronal de les pimes. La seva esposa, Begoña Gómez, ara sota el foc de la dreta espanyola, va assessorar en el naixement de Conpymes, la confederació de petites i mitjanes empreses creada sota l'impuls de Pimec. Antoni Cañetetornarà a aparèixer així al costat de Sánchez, per irritació d'un sector dels cercles polítics i mediàtics madrilenys que l'assenyalen com una patronal sobiranista i pròxima al govern de coalició. El finançament singular, una reivindicació que Cañete, crític amb l'establishment empresarial, havia acompanyat serà present al seu discurs i al de Sánchez, que busca els vots independentistes, singularment d'ERC, per fer president Illa i seguir a la Moncloa.

Vist i llegit

La manosfera és la misogínia a les xarxes. Quan es barreja amb les mentides i la desinformació el resultat pot ser entre surrealista i ridícul. És el que li va passar a l'Abc i a altres mitjans conservadors manipulant la història d'una dona suïssa que no havia tingut fills. "A un grup de WhatsApp arriba una notícia sobre una solterona de llibre: una dona trista, sense fills i amb gats, que se'n penedeix tard de no haver estat mare. Comentaris burletes, emojis divertits i a un altre tema. Però la dona existeix. I ara viu amb frustració com s'ha manipulat el seu dolor: “Em desespera”. És desinformació en estat pur, amb tota una xarxa de complexitats al seu interior. Per començar, la solterona fa anys que està casada", arrenca el reportatge de Javier Salas a El País amb diverses veus.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.