Aquest Sant Jordi una bona colla d’entitats ha recuperat la manifestació reivindicativa per la llengua. El moment s’ho val perquè el català és una llengua viva, que té suport institucional i una comunitat de parlants implicats. Però també és cert que la globalització i la digitalització, l’arribada d’estrangers de tota condició a Catalunya, la força del castellà i de l’anglès, i la manca d’eines legals per convertir en obligatori el català en molts àmbits laborals o administratius és un llast.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Ahir mateix vam rebre dues males notícies. El TSJC va recordar a la Generalitat, de nou i en el marc de la seva ofensiva contra la vehicularitat del català a l'escola, que el castellà també ha de tenir la consideració de llengua habitual als centres. Tant els fan les lleis educatives i el seu esperit o una realitat lingüística adversa en moltes escoles per una de les dues llengües oficials al nostre país. L’altra notícia era que el 21% dels professionals de la salut que, voluntàriament, s’havien presentat a proves per reforçar les competències lingüístiques l’havien suspès. 

Que els metges i infermers no siguin competents lingüísticament (o que, directament, es neguin a aprendre’l) no només els perjudica a ells. Qüestiona el dret de qualsevol pacient a ser, com a mínim, entès en la seva llengua. En l’àmbit de la salut s’han pres iniciatives als centres públics i també a alguns privats, com ara la Fundació Puigvert, que ha acordat i posat en marxa un ambiciós pla de gestió lingüística.

Catalunya no té eines per fer obligatori el coneixement del català entre el personal de l’administració perifèrica de l’Estat (jutges, fiscals, policies, funcionaris de l’Agència Tributària, de Renfe o de Correus…) i té autèntiques dificultats per fer-ho entre el que depèn de la Generalitat. Els que no tenen plaça de funcionari se’n poden escapar i els requisits per als que la tenen són sovint poc exigents. 

El problema és estructural i s’ha d’atacar també des de l’arrel. En aquest punt és, segurament, necessari qüestionar-se algunes coses. Catalunya té un dèficit de personal sanitari. Molts dels que es formen a les nostres universitats no exerceixen al nostre país. Bé perquè tornen als seus territoris d’origen quan acaben la formació o bé perquè marxen a l’estranger a exercir per sumar una experiència o cobrar més diners. Això obliga el sistema a recórrer a personal de fora, que sovint no té els estàndards formatius de les universitats catalanes i que no té cap coneixement de la nostra llengua.

El districte únic provoca, per exemple, que aquest curs només 3 de cada 10 estudiants matriculats al primer curs de medicina de la Universitat de Lleida siguin catalans segons dades del Departament. L’Estatut vigent contempla, a l’article 162.d, que la Generalitat tingui competències en la formació sanitària especialitzada, el MIR, que ara gestiona l’Estat també amb districte únic, fet que provoca que molts metges d’altres territoris vinguin i es quedin al nostre país per exercir. L’anterior Govern va reclamar al del PSOE que fes efectiu aquest traspàs, però el ministeri se’n va escapar. Si es vol posar solució a la feblesa del català en l’àmbit de l’atenció sanitària, cal revisar les regles del joc.

Avui no et perdis

Anàlisi: Jordi Pujol i un judici que ja s'ha fet; per Oriol March.

S'estreny el cèrcol sobre Mazón: els caps per lligar sobre la gestió de la dana; per Marc Orts.

Reportatge: La coalició de Francesc: progressistes i catalanistes contra el desarrelament de l'Església; per Pep Martí.

Educació referma els canvis al batxillerat: la fusió de ciències es podrà compensar amb optatives; per David Cobo.

Reportatge: «Cura i paciència», el secret per fer la millor mona de Pasqua tradicional; per Paula Rovira.

El passadís

La Fundació Campalans és el think tank del PSC. En els darrers temps, a la fundació hi ha hagut canvis que el partit ha preferit mantenir en un perfil comunicatiu més aviat baix. El patronat el presideix l'expresident José Montilla. Pau Solanilla, que ara treballa per Harmon, dedicada al pròsper sector dels assumptes públics, n’era el director i ara és vicepresident del patronat. El seu lloc al capdavant de l'equip tècnic l’ha ocupat Víctor Francos, advocat de formació i que torna així a la política catalana després d’un pas per Madrid que va tenir un final accidentat. Francos, que havia liderat les joventuts del partit i treballat a comunicació del Consorci de la Zona Franca, va acompanyar el 2020 a Salvador Illa com a cap de gabinet al ministeri de Sanitat durant la pandèmia.

Va codirigir la campanya catalana del 2021 d'Illa i va passar a treballar per l'altre ministre català, Miquel Iceta, com a secretari d'Estat de Política Territorial. Quan Iceta va canviar de ministeri ell també, primer com a secretari general de Cultura i Esports i després com a president del Consell Superior d’Esports, on se’l va ratificar amb la nova legislatura i malgrat que l'exlíder del PSC va marxar d’ambaixador a la Unesco. De la seva etapa al primer ministeri li van buscar les pessigolles amb la trama del cas Koldo i al segon va haver de gestionar l’enverinat cas Rubiales. Va acabar dimitint per reorientar la seva carrera. Ara, discretament, torna a tenir un paper al PSC. En uns dies desgranarà els resultats del darrer baròmetre de l’ICPS amb el politòleg Oriol Bartomeus.  

Vist i llegit

No és un cigne negre. És un cigne taronja, que se sap que pretén, però que ho gestiona de forma caòtica i rampelluda. Trump intenta amb la guerra dels aranzels dotar-se d'unes regles més favorables que no li facin perdre suports. "Segons la doctrina del xoc, que inspira tot aquest moviment, el capitalisme acostuma a aprofitar les catàstrofes per desfer-se de velles construccions socials, i aquesta vegada li toca el torn a l’ordre geoeconòmic internacional, que està en camí de ser destruït per la guerra comercial", escrivia ahir a El País el director adjunt, Claudi Pérez. 

El nom propi

Amb Carlos Mazón (Alacant, 1974) ja s’hi atreveix tothom. L’exconsellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, que el president va destituir després de la Dana per intentar recuperar crèdit, ha acreditat que va estar il·localitzable durant més d’una hora en el moment més crític. Alberto Núñez Feijóo l’evita i creixen les veus dins i fora del PP que el qüestionen. Només Vox està, per afinitat i perquè espera que això desgasti encara més els conservadors, disposada a donar-li oxigen per seguir al capdavant de la institució.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]