De veritat tornen els pactes d'estat?

Ha hagut de tancar-se un cicle electoral. Alberto Núñez Feijóo ha hagut de tenir la seguretat que no l'apartaran del pont de comandament del PP i que ell no podrà fer caure a Pedro Sánchez. I ha calgut una mediació europea després de més de cinc anys amb un Consell General del Poder Judicial "en funcions" per la negativa de la dreta a renovar-lo i a perdre'n un control que les urnes no li havien donat.

En aquest temps, però, el bloc conservador, que ha actuat com una piconadora, no s'ha estat quiet esperant el moment de ser "renovat" per no pervertir el mandat constitucional o forçar el relleu. Ha aprovat informes que no eren preceptius contra la llei d'amnistia, ha posat bastons a les rodes a la llei del només sí és sí, ha tirat endavant -fins que el van fenar- nomenaments al Suprem i als Tribunals Superiors, i ha permès la impunitat de jutges fent de franctiradors patriòtics contra tots els qui consideren enemics d'Espanya.

Ahir, a Brussel·les, populars i socialistes van segellar un acord. És el primer gran "pacte d'estat" amb trellat polític des de 2017. El 155 i la repressió, per la via judicial, al procés independentista va ser la seva darrera gran entesa. La política espanyola feia set anys que estava instal·lada en la crispació i en l'enfrontament per l'ansietat del PP per tornar al poder amb la dreta judicial com a palanca, per l'auge de l'extrema dreta, i pels pactes de Sánchez amb els independentistes per mantenir-se a la Moncloa.

Just ahir un dels acords més emblemàtics amb Junts i ERC, la llei d'amnistia, començava a donar fruits. L'exconseller Miquel Buch i el mosso Lluís Escolà, que havien rebut dures condemnes per prestar escorta a Carles Puigdemont, van ser amnistiats juntament amb diversos activistes. En vindran més i és una victòria en tota regla. No està previst que la renovació del CGPJ tingui impacte en l'aplicació de la norma, però si en té, difícilment serà negatiu.

La reforma, que Sánchez ha tancat sense tenir en compte els independentistes ni els seus socis de Sumar i Podem malgrat que els necessita si vol combatre la "màquina de fang" que, segons ell, controla el PP en l'àmbit judicial, polític i mediàtic, té elements que aparentment són positius. Posar distància entre l'exercici de la política institucional i el màxim òrgan de govern dels jutges és bo. Caldrà veure en què es concreten mesures per fer més àgil la justícia o millorar el funcionament de la Fiscalia. 

També és positiu que es desbloquegin els nomenaments malgrat que les minories (que són representatives i condicionen de valent) n'hagin quedat a banda i que a l'alta judicatura es reforcin els consensos la prevalença dels mèrits per reduir els amiguismes i els comportaments endogàmics. Però és, sens dubte, qüestionable que es prevegi donar en futur més protagonisme als mateixos jutges en els nomenaments. El poder judicial no pot estar bunqueritzat i pretendre ser aliè a la resta de poders, sobretot al legislatiu, que emana directament de la representació popular. 

A Espanya, la vocació, la tradició i l'accés a la carrera judicial, que arriba després d'una llarga preparació i oposició, marca un biaix de classe que explica que els perfils dretans siguin àmpliament majoritaris a la carrera. Les dades de representativitat de les associacions de jutges i fiscals deixen poc lloc al dubte: les majoritàries (i no pas per poc marge) són les conservadores que en els darrers anys han acompanyat sense manies l'estratègia d'oposició de PP. Més del 85% del 56% dels jutges associats s’enquadren en les de tendència dretana o més enllà. 

El PSOE estava ahir satisfet perquè havia fet claudicar els conservadors i els havien acceptat que, amb majories diferents, cal un CGPJ diferent, i el PP ho estava perquè considera que "allunyant-lo" de la política fa el govern dels jutges més "independent". Els primers accepten un mal menor i la solució possible. Els segons ho fien tot a l'empoderament dels jutges per garantir un poder que sigui perennement conservador mentre Feijóo apareix com una mica més autònom davant la dreta dura, la de dins i la de fora del PP.

Si algú pensava en un nou Sánchez després dels seus cinc dies de reflexió i la denúncia de la "màquina del fang" (s'havia apuntat a una reforma de la llei orgànica del Poder Judicial per resoldre el tema amb els vots del PSOE i dels socis habituals) haurà d'esperar. Veurem si el "pacte d'estat" busca obrir una nova etapa de relacions amb la dreta i, per tant, en vindran més en temes com ara el finançament autonòmic debilitant així la posició dels independentistes o si, senzillament, s'ha fet valer l'oportunitat política per no tibar més la situació. Per ara, una de freda i una de calenta. Dubtar és raonable.

El passadís

PIMEC celebrava ahir la 37 edició dels seus premis anuals -que coincideixen amb els seus 50 anys de vida- assaborint la victòria assolida amb la representativitat empresarial. La patronal de la petita i la mitjana empresa serà al Consell Econòmic i Social i Conpymes, la confederació que va ajudar a crear a l'Estat, serà a la mesa estatal de les pimes, decisió comunicada aquest dilluns per l'executiu central. Una celebració, per tant, molt política, que havia de coronar la presència de Pedro Sánchez. Fins i tot les sorpreses climatològiques estaven controlades i s'havia triat el Palau Sant Jordi per una festa que va ser nodrida. Fa dos anys, el mateix acte es va fer al Camp Nou i la pluja va estar a punt d'aigualir la trobada. Però el que no controlava PIMEC era l'agenda de PSOE i PP, que van tancar la renovació del CGPJ. Això va provocar l'absència de Sánchez i obligar a refer la taula presidencial. Jordi Hereu, amb bona interlocució amb el món empresarial, va parlar en lloc de Sánchez. A la taula, en un lloc destacat, Josep Oliu, notícia per l'opa hostil al Sabadell, envoltat del president Aragonès, Jaume Collboni i Hereu. A pocs metres, la taula del BBVA.

Vist i llegit

Sebastià Serra és un dels clàssics del nacionalisme mallorquí. És un dels fundadors del PSM, ara integrat a MES, en va ser diputat i fa poc s'ha jubilat com a catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears. Aquesta setmana Miquel Payeras l'entrevista al setmanari El Temps i ens deixa algunes reflexions interessants sobre la seva trajectòria, l'extrema dreta i la salut del català. El podeu llegir aquí. 

El nom propi

Julien Assange ha estat dotze anys empresonat per difondre informació crítica. Va aconseguir, a través de diverses fonts i fent de periodista, informació oficial del govern dels Estats Units (cables diplomàtics) que documentaven crims de guerra i contra la humanitat a l'Iraq i a l'Afganistan. Molts mitjans se'n van fer ressò i el van convertir en un referent de la llibertat d'expressió. Els EUA, però, el van començar a perseguir per haver violat la seva llei d'espionatge. Això li ha suposat un calvari de set anys de reclusió a l'ambaixada de l'Equador a Londres i cinc de presó a l'espera de ser extradit.

Finalment, però, s'ha imposat el seny, ha pactat amb la justícia americana i tornarà, ja lliure, al seu país, Austràlia. No sense abans declarar-se, a contracor, culpable. Assange ha pagat i ha quedat establert que la seva conducta és punible. Això és una mala notícia per a la llibertat de premsa i crea un precedent perillós. I planteja dues preguntes, una global i una local, que trobo pertinents acceptant tots els matisos: ¿Què haurien dit alguns governs si Assange hagués aconseguit cables russos i el totalitari Putin l'hagués volgut extradir i jutjar com han fet els Estats Units? ¿I no és contradictori que els qui, a casa nostra, titllaven de "rendició" els indults als presos polítics que no s'havien declarat culpables de res i fins i tot l'amnistia ahir celebressin com un gran triomf el seu alliberament? Us aconsello també llegir l'opinió de Pep Martí.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.