Pep Canadell (Sabadell, 1961) és segurament el científic català més influent al món en canvi climàtic. Doctor en Ecologia Terrestre, s'ha especialitzat en biogeoquímica. Forma part de l'IPCC i, des del 2001, dirigeix el Global Carbon Project, la xarxa científica que audita el pressupost de carboni mundial. Establert a Camberra (Austràlia), no defuig el contacte i el compromís amb Catalunya: forma part de Renovem-nos i és un dels impulsors de la carta “La legislatura del no retorn”. Ens atén a la Universitat Autònoma de Barcelona, centre d'on va ser estudiant i professor, que l'ha convidat per analitzar per què s'està accelerant el canvi climàtic.
Ser el científic català més influent en canvi climàtic suposa una responsabilitat o una pressió?
Al contrari, tinc un compromís personal i professional amb un àmbit que s'ha convertit en el repte més important d'aquest segle. De fet, he vingut a Catalunya de vacances, però estic treballant per fer trobades i compartir el coneixement que desenvolupem a les nostres xarxes internacionals.
Fruit d'aquest compromís signa la carta “La legislatura del no retorn”. Els científics acostumen a estar massa “amagats” a l'acadèmia?
És importantíssim que els científics ens posicionem. La societat està formada per molts actors, un dels quals és la comunitat científica: tenim moltes coses a dir en canvi climàtic, perquè requereix un estudi especialitzat que després s'ha de transmetre. A més, el nostre finançament és fruit dels impostos i això ens obliga, a banda de contribuir al coneixement científic, a retornar-ho a la societat.
Vostè coordina el Global Carbon Project. Per què és tant important el concepte pressupost de carboni?
El pressupost de carboni ens diu les quantitats d'emissions que ens resten abans d'arribar a un nivell de temperatura global -per exemple, l'escalfament d'1,5 ºC-. És un exercici que fem a escala global, però que cada govern pot fer en l'àmbit estatal. Entendre quin tall del pastís d'emissions et queda per menjar i com t'organitzaràs a partir del moment que s'acabi.
“No podem estar gens satisfets. Ja hauríem hagut de fer el pic d'emissions i estar baixant molt ràpidament”
En el darrer informe apuntaven que a l'escalfament d'1,5 ºC s'hi podia arribar ja de manera estable al 2030. Això és irreversible?
Ens queden set anys al ritme de les emissions del 2023, que va ser un nou rècord i no sembla que comencem a baixar.
Així l'any passat encara no es va assolir el pic d'emissions global?
Hi estem arribant. L'augment d'emissions per l'ús de combustibles fòssils s'està desaccelerant, però no sabem el temps que tardarà a començar a decréixer. Hi ha veus que apunten que enguany serà el primer que baixen sense tenir crisis com la financera o la de la Covid, però tampoc és clar. De fet, no podem estar gens satisfets perquè ja hauríem hagut de fer el pic i estar baixant molt ràpidament.
Científics com vostè tenen clar que l'1,5 és impossible. Ara bé, l'objectiu s'ha de mantenir “per què cada dècima compta” o començar a pensar en altres llindars més realistes?
No, s'ha de mantenir. No ens hi podrem aturar i una vegada superat serà molt difícil anar enrere fins aquest llindar. Ara bé, ha de continuar sent la referència. Amb l'actual escalfament -+1,2 ºC de mitjana en l'última dècada- ja patim molts impactes: no podem acceptar objectius més enllà de l'1,5. Seria un error.
S'està accelerant l'escalfament?
Sí, en la darrera dècada ens estem escalfant més ràpidament que les anteriors quatre, però això no vol dir que sigui permanent -al voltant del 2000, per exemple, es va viure un petit període de frenada, conegut com a global warming hiatus-. Caldrà veure si aquesta acceleració dels darrers tres anys si es manté o ara tindrem un petit període no tan extremadament càlid. Sigui com sigui, les tendències s'han d'avaluar a 10, 20 o 30 anys, i ara mateix estem tenint les temperatures que els models ens indicaven fa dues dècades.
“No podem acceptar objectius més enllà de l'escalfament d'1,5 ºC. Seria un error”
Tenim la sort que quasi el 50% dels gasos d'efecte hivernacle queden retinguts pels embornals: els oceans i els boscos. Això es mantindrà sempre així?
Hi ha moltes incertes, però tenim clar que no es mantindrà. Si ens continuem escalfant molt, boscos com l'Amazònia reduiran el rendiment perquè es reduirà la fotosíntesi. A més, quan reduïm les emissions, també canviaran les concentracions dels embornals. No tenim l'experiència de com es comportarà en un escenari de rebaixar el CO2 emès.
Es parla molt dels tipping points. Però vostè assegura que el desgel del permafrost o el col·lapse de l'AMOC no el fa perdre la son...
El que em fa perdre la son realment és el que faran els humans, les quasi 40 GT de CO2 que emetem anualment. Per comparar-ho: si el permafrost es desfés de cop, se n'alliberarien 0,95. I en el cas del col·lapse de l'AMOC, sovint la gent no es llegeix els articles científics. I molts dels estudis recents es fan amb modelitzacions molt extremes: escalfaments molt superiors als que podem arribar -per exemple +5 ºC- o a 200-300 anys vista. El que està al nostre abast és baixar aquests 40.000 milions de tones de CO2.
Ara mateix els sistemes artificials de captura de carboni són marginals. Acabaran jugant un paper important o és ciència-ficció?
No és ciència-ficció i acabaran jugant un paper. Ara mateix, grans empreses com Google o Microsoft han començat a pagar crèdits per a quan aquestes màquines estiguin disponibles a preus que s'estimen entre els 500 i els 800 dòlars per tona de CO2. Els millors experts apunten que en el millor dels escenaris es podria rebaixar a 100 dòlars. Amb aquest cost, que és altíssim, una empresa sempre preferirà invertir-los a canviar el seu propi procés productiu.
Fa molts anys que viu i treballa a Austràlia. Des de la distància, com veu la resposta a l'emergència climàtica des de Catalunya? Som prou conscients de formar part d'una de les zones zero del canvi climàtic?
No. Estic molt decebut amb la resposta de Catalunya. Sent més rica que altres zones, més intel·ligent, amb un bon nivell cultural i de coneixement, hagués esperat que ara estaria molt més avançada en la descarbonització.
“Em fan perdre la son els 40.000 milions de tones de CO2 que emetem els humans, no el desgel del permafrost o el col·lapse de l'AMOC”
Ho diu perquè només produïm un 15% de l'electricitat amb energies renovables...
No s'ha fet la feina en les renovables. Però no només. Les emissions es mantenen molt estables en els darrers 15 anys: no baixen gens. I això que teniu la gran sort de tenir un mix elèctric basat en hidroelèctriques i nuclear, que hagués convertit la descarbonització del sistema energètic en una fàcil passejada. Per comparar-ho: a Austràlia tenim el 80% a partir de combustibles fòssils.
Però sense entrar en debatre sobre les nuclears, les nostres centrals estan al final de la seva vida útil i quan tanquin entre el 2030 i el 2035 tindran quasi 50 anys...
Si, això és cert, gaire més no es poden allargar. Però això no impedeix que amb aquest escenari Catalunya hauria pogut tenir un mix elèctric 100% renovable fa cinc anys. I, en canvi, no aconseguim rebaixar les emissions.
Que més ha de fer Catalunya a banda d'instal·lar (moltes) renovables? Electrificar?
Hem d'electrificar-ho tot, sí. Però el problema de base és que no arribem als objectius de renovables que ens hem fixat. Sigui com sigui, s'ha d'aconseguir que tots els sectors -en el cas de la indústria sabem que és difícil fer-ho a la petroquímica- puguin electrificar-se al màxim.
Col·lectius com Renovem-nos -del qual forma part- o Oikia demanen al futur Govern, entre altres, la creació d'un gran hub de recerca sobre canvi climàtic. Com hauria de ser?
Aquest projecte és interessant i important. Però crec que hem d'anar encara més enllà. La recerca s'ha de situar a dins de les agències on es prenen les decisions per descarbonitzar Catalunya. No pot ser que els científics estiguem en un costat, donant informació als polítics, però sense formar part del procés. S'ha d'integrar més la contribució científica als plans d'acció, ja que hem de donar la fase de planificació per superada.
En quin model es podria emmirallar Catalunya?
Austràlia té diverses agències governamentals independents. Destacaria la que se centra en canvi climàtic des d'un punt de vista científic proveint informació directament al poder executiu i els departaments implicats han de respondre, de manera pública i transparent, al que l'agència científica li ha suggerit. Per tant, si no segueixen les recomanacions científiques, ho han de justificar davant del conjunt de la societat.
Per acabar, reclama una narrativa positiva a l'hora d'afrontar la crisi climàtica. Per què?
Sense una narrativa positiva, ningú subscriurà un camí de descarbonització. Amb els problemes que ja tenim, ningú vol viure pitjor. Però, a part d'això, la realitat és que el món que estem intentant crear és millor que l'actual. El procés de descarbonització, malgrat ser difícil, ens dona oportunitats en termes de justícia respecte al sistema fòssil, que està totalment bloquejat.
“La realitat és que el món que estem intentant crear és millor que l'actual”
Aquest nou sistema, suposant que es pugui crear, més net, just i intel·ligent, amb un escalfament d'1,7 ºC -sent optimismes- no és un món molt pitjor?
Sí. Però no fer res és infinitament pitjor. Un escalfament de 2,5 és tremendament pitjor que 1,7. Per això, sempre dic que, a banda de la mitigació, s'han de fer plans d'adaptació i que deixi de ser el germanet pobre on ningú vol invertir.