Els periodistes i els mitjans sovint abusem de titulars alarmistes. La informació és una selva i se'ns reclama cridar l'atenció. Aquest fet -més enllà de qüestions ètiques i deontològiques- té un risc molt evident: que es produeixi l'efecte del conte d'“en Pere i el llop”. Tantes informacions apocalíptiques -o donant per fets fenòmens poc probables-, provoquen que no es doni prou importància a qüestions realment crítiques que ja són una realitat palpable.
És possible que hagi passat amb les dades de temperatura del 2024. Ja sabíem que seria l'any més càlid i el primer que supera el llindar d'un escalfament d'1,5 ºC respecte a l'era preindustrial. Ara bé, la dada definitiva supera totes les expectatives: +1,60 ºC. Són 12 centèsimes més que l'anterior rècord del 2023 i quasi trenta respecte als anys 2016 i 2020.
És precisament aquesta diferència el que crec que no som capaços d'explicar. Fins a l'any 2015 només en una ocasió l'escalfament anual havia superat -per la mínima- el llindar d'1,0 ºC. Des d'aleshores, la Terra encadena els deu anys més càlids d'ençà que hi ha registres -i segurament dels darrers 120-140.000 anys-. Però en aquesta dècada l'acceleració ha estat molt elevada. És com si en uns Jocs Olímpics es rebaixés un rècord dels 100 metres no unes poques centèsimes sinó per més d'un segon.
Escalfament respecte a l'era preindustrial (1940-2024)
Que el 2024 s'hagi superat el llindar d'1,5 ºC no vol dir que l'objectiu de l'Acord de París sigui història. Per fer-ho, caldria assolir-lo de manera permanent, un fet que ja es veu probable amb el tombant de dècada. Enguany, la temperatura pot recular una mica -és probable que se situï en tercera posició-, però els experts ja adverteixen que només serà transitori.
A banda de la temperatura, l'any que hem deixat enrere també ha deixat un rècord de vapor a l'atmosfera, un dels elements que expliquen la intensificació de fenòmens extrems com les inundacions del País Valencià, els huracans dels Estats Units, els tifons de Filipines i la sequera de l'Amazones, entre altres. I és que la crisi climàtica no és una qüestió estadística sinó un impacte directe a la vida de milions de persones. La magnitud de la tragèdia ens obliga a un punt d'inflexió immediat.
Incendis, Califòrnia i Catalunya
Los Angeles està patint un dels pitjors incendis de la seva història, no per la superfície afectada com per la destrucció d'edificis i la pèrdua de vides humanes. Per intentar explicar-ne les causes i veure les diferències i similituds amb Catalunya -compartim el clima mediterrani-, he pogut parlar amb Andrea Duane, és ambientòloga i doctora en Ecologia Terrestre, especialista en incendis extrems i, actualment, investigadora de la Universitat de Califòrnia. Podeu recuperar aquí l'entrevista completa, però en destaco cinc idees.
- “És poc probable tenir un incendi com el de Los Angeles a Barcelona”.
- “L'entramat urbà de Los Angeles no només no atura l'incendi, sinó que l'accelera”.
- “Els actuals incendis a Califòrnia cremen amb més intensitat: abans eren més recurrents i extensos. Cal mirar més enllà de la xifra total d'hectàrees cremades”.
- “A Catalunya s'han fet bé els deus tant en prevenció com extinció, però també hem tingut un punt de sort”.
- “Amb el canvi climàtic, en les mateixes condicions d'humitat i de càrrega de vegetació, passa a ser més difícil predir el comportament d'un incendi”
Aquesta setmana també ha estat notícia
La volta al món en quatre notícies
- La històrica ONG National Trust proposa restaurar la natura en una superfície major que el Gran Londres (llegit a The Guardian).
- La crisi climàtica també fa pujar el preu del cafè brasiler (llegit a Le Monde)
- La barrera de manglars desforestada que no va poder salvar Acapulco de l'impacte de l'huracà Otis (llegit a El País)
- Les emissions a Alemanya cauen a nivells històrics -un 3% menys el 2024- gràcies als canvis al sistema energètic (llegit a Semafor)
🙏 Gràcies per llegir-me... i fins a la setmana vinent!