Si Émile Zola vingués ara a Catalunya segur que acabaria reescrivint La bèstia humana (editorial L’Avenç, en traducció de Josep M. Muñoz Lloret), aquesta història que, a més del pes de l’herència i d’una intriga criminal que t’arrossega en la lectura, documenta fins a l’últim detall el món del ferrocarril del seu temps.

La va publicar el 1890, i per bé que hi ha aspectes de la nostra xarxa ferroviària que no s’han mogut d’allà mateix, que no han variat des de la primera instal·lació –ja sigui trajectes que no s’han desdoblat– i en què la manca d’inversió han degradat fins a límits impensables les estacions, segur que Zola agafaria nova inspiració.

La seva novel·la la van dur al cine, entre d’altres, Jean Renoir amb Jean Gabin al paper principal o Fritz Lang amb Glen Ford de protagonista. És la dissetena del cicle Rougont-Macquard que en té vint i que marquen el moviment del Naturalisme, on Zola escriu sobre l’urbanisme parisenc, sobre la feina a les mines i la desigualtat com a Germinal (Bernat Metge Universal en traducció d’Anna Casassas), sobre els grans magatzems, o sobre l’aparició del sindicalisme modern.

Per tant, m’imagino Zola al tall de l’AP-7 a Martorell prenent notes sobre l’accident terrible de Gelida, detalls sobre la caiguda del mur i de l’efecte múltiple de factors; on possiblement la manca d’inversió, l’efecte de les pluges després d’un temps de sequera, el pas dels camions que s’ha multiplicat des que es van suprimir els peatges –fins al punt que si goseu circular pel carril de l’AP-7, perquè no us pengin la llufa de ser “conductors del carril del mig”, anireu de tort– hagin sumat en la fatal caiguda del mur on va topar el rodalies, i en la mort del maquinista en pràctiques.

La feina de Zola l’han de fer la gent d’Adif que és qui té la titularitat de la infraestructura i que ha de garantir la seva seguretat de circulació. Com l’han hagut de fer a Còrdova enmig de la tragèdia del xoc dels dos trens d’altra velocitat.

A Catalunya, els maquinistes –com els protagonistes de La bèstia humana–, moguts pel recel i la desconfiança, han paralitzat Rodalies més enllà del que ja era excepcional. Han deixat el Govern contra les cordes: el català, amb el president Illa hospitalitzat, i l’espanyol, amb el ministre de Transports demanant que baixi el suflé del que podria ser una vaga encoberta. De 140 maquinistes necessaris per cobrir un servei diari, només se’n van presentar 6 el dia que s’havia de recuperar la normalitat. Els maquinistes han baixat a les vies amb els seus antics companys de companyia, ara segregada, per comprovar ells mateixos com està tot el traçat.

A Zola li hauríem d’explicar com ha anat tot això de les inversions ferroviàries d’aquests anys, la diferència entre el que es pressuposta i el que realment s’executa, i com els recursos s’han abocat a la xarxa d’AVE mentre s’han descuidat Rodalies i la Mitjana Distància. Aquest greuge generaria una veritable revolta d’indignació: entre els 400.000 usuaris que queden penjats, entre els automobilistes, i entre la gent expulsada de Barcelona pels preus de l’habitatge, que no hi pot entrar a treballar perquè no hi ha manera i a qui, a més, ara es vol fer perdre dies de vacances per haver arribat tard a la feina.

Tot això també ens sona de fa anys, en dèiem el català emprenyat, un altre clàssic, com els textos naturalistes de Zola.