- Què s'amaga darrere de les eleccions europees? Tot el que està en joc el 9-J
- El PSOE guanyaria les europees però la distància amb el PP es redueix, segons el CIS
Qui passa de les eleccions europees? Radiografia dels comicis amb més abstenció
El 24 de febrer del 2022 va suposar un tombant en la història de la Unió Europea. La invasió russa d'Ucraïna -amb una guerra enquistada- va convertir en urgent el debat sobre el projecte comunitari i la seva possible ampliació. El Consell Europeu del desembre del 2023 va decidir obrir les negociacions per a l'ingrés d'Ucraïna i Moldàvia, i considerar Geòrgia un país candidat. Però, alhora, plantejar una nova ampliació dels 27 suposa debatre quin efecte tindrà això en la robustesa d'una integració comunitària ara més urgent que mai. L'Europa que sorgirà de les eleccions del 9 de juny també s'haurà de definir sobre això.
Se sol atribuir a l'excancellera alemanya Angela Merkel l'aposta per una Europa de dues velocitats. Ho va expressar obertament el 2012, per defensar la necessitat d'avançar en la federalització de la UE, ni que no fos al mateix ritme per tots els països. En realitat, la idea la va anunciar molts anys abans qui després seria el ministre de Finances de Merkel, Wolfgang Schäuble. Exponent de l'ala conservadora de la CDU, ja els anys 90 va advocar per construir un nucli dur de la UE. Anys després, seria Merkel qui diria que les dues velocitats ja existien perquè no tots els països de la UE estaven a la zona euro.
De l'entrada massiva del 2004 a aturar l'ampliació
El 2004 va culminar l'ingrés de fins a 10 països, la majoria de l'est, a la UE. La digestió no va ser fàcil. L'avenç innegable en la integració també va delatar la dificultat creixent per assolir els consensos necessaris i cohesionar una Unió tan àmplia. A la llarga, la deriva autoritària d'Hongria i Polònia va esquerdar la UE, obligada a entrar en conflicte amb els governs ultraconservadors de Varsòvia i Budapest. Després, la crisi del 2008, la crisi dels refugiats del 2015 i la pandèmia van anar ajornant tota nova ampliació.
La guerra ho canvia tot
La invasió russa d'Ucraïna va generar una primera urgència: calia donar suport a Kíiv per repel·lir l'agressió. Aquí, la unanimitat va ser quasi absoluta, amb l'única recança d'Hongria. En una primera mirada, l'ingrés de Kíiv al club dels 27 sembla un tema força defensable, en el marc de la solidaritat envers l'estat agredit per Putin. Però l'entrada d'Ucraïna, una potència cerealística, genera moltes recances. De fet, l'entrada de productes ucraïnesos en el mercat ha estat en l'origen de les revoltes pageses.
Amb tot, Ucraïna ha implicat obrir una nova prioritat geopolítica: afrontar la penetració russa a l'est. És aquí on batega la necessitat de Brussel·les d'estudiar una nova ampliació. Per això, Alemanya i França, els dos grans líders europeus, sembla que encaixen estratègies de cara a fer més gran el club dels 27. El president francès, Emmanuel Macron, distant a més ampliacions, les propugna ara explícitament.
Què es requereix per ingressar a la UE?
Perquè un estat ingressi a la Unió, l'anomenat Compromís de Copenhaguen estableix tres grans requisits: disposar d'institucions estables i democràtiques; una economia de mercat que estigui en condicions de competir dins de la UE i tenir la capacitat de complir amb les regles comunitàries. Però en el procés de negociació hi ha d'haver acord en 35 epígrafs, que van des de l'estat financer a l'agricultura o la pesca. Els estats tenen poder de veto i el poden exercir sobre qualsevol dels 35 punts de negociació, el que fa molt difícil superar el procés.
Canvi de regles?
El nou mapa geopolític, amb l'exigència d'una UE que parli més amb veu pròpia i actuï en l'escena internacional com una potència que pugui parlar de tu a tu amb la Xina o els EUA, implica un canvi de regles. Camino Mortera-Martínez, cap de l'oficina del Centre per la Reforma Europea a Brussel·les, explicava al Reial Institut Elcano que no troba desitjable una eliminació de la unanimitat per adoptar les grans decisions, però apuntava a una extensió de la majoria qualificada que existeix en molts àmbits (una majoria del 55% dels estats que representi un mínim del 65% de la població per adoptar algunes decisions). Aquesta analista també subratllava el factor geopolític com el predominant en les decisions que en el futur prendrà la UE.
Els 6 dels Balcans
La guerra ha posat Ucraïna al davant dels estats que "fan cua" per a l'ingrés. En aquest grup els darrers són els estats dels Balcans occidentals: Sèrbia, Montenegro, Bòsnia-Herzegovina, Macedònia del Nord, Albània i Kosovo. Són casos molt diferents. En el cas de Bòsnia, es tracta d'un estat fragmentat amb una permanent tensió interior amb la República serbobosniana de Srpska. Kosovo no és reconegut per diversos estats -entre ells, Espanya- des de la seva declaració unilateral d'independència.
Com explicava Miguel Roán, analista del CIDOB, la presència de la Xina i Rússia als Balcans s'ha incrementat, afavorida per la desconfiança històrica entre Brussel·les i Belgrad. Rússia ha jugat les seves cartes, donant suport a Sèrbia enfront Kosovo. Ara, a la UE creuen arribat el moment de competir amb el Kremlin per barrar-li el pas als Balcans.
L'impacte de l'extrema dreta
Una Europa que avanci en la integració, ni que sigui a dues velocitats, com demanava Merkel? Una UE el 2030 que podria superar la trentena de membres? Com afectaria això a la seva cohesió? Per si l'escenari no fos prou complex, la perspectiva de l'ascens de l'extrema dreta pot esdevenir un factor de major dificultat.
Per cert, qui és el comissari d'Ampliació i Veïnatge de la UE? Oliver Várhelyi, un hongarès proposat per Viktor Orban i membre del seu partit, el Fidesz (Unió Cívica), que en aquell moment encara pertanyia al PPE. En certa manera, doncs, l'extrema dreta ja és dins del govern europeu. I algun exponent hi haurà, ja que són proposats pels estats. Del pes que assoleixi el bloc ultra dins de la nova Comissió en dependrà la intensitat de la integració. El repte no és menor.
- 1957: se signa el Tractat de Roma que crea la Comunitat Econòmica Europea, amb sis fundadors: la República Federal Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.
- Primera ampliació: Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. Es va produir l'1 de gener del 1973. Un altre candidat, Noruega, va sorprendre amb un referèndum que van guanyar els partidaris de romandre fora.
- Segona ampliació, 1981: Grècia.
- Entren Espanya i Portugal (1986). Els dos estats que havien patit una llarguíssima dictadura van ingressar junts, 11 anys i 12 anys després, respectivament, de la mort del dictador espanyol i de la Revolució dels Clavells. Quatre anys abans, Espanya havia entrat a l'OTAN i el març del 1986 un referèndum ho va confirmar.
- 1995: es produeix l'anomenada ampliació dels "neutrals": Àustria, Finlàndia i Suècia, els que havien restat al marge de la política de blocs durant la Guerra Freda. La UE ja tenia 15 membres i 368 milions de ciutadans.
- El "Big Bang" del 2004: té lloc una ampliació nombrosa: els tres bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), Malta, les repúbliques txeca i eslovaca, Eslovènia, Polònia, Xipre i Hongria. La majoria eren estats de l'antiga àrea d'influència soviètica i l'ampliació pretenia avançar en la reunificació política i econòmica del continent.
- Sisena ampliació: Bulgària i Romania s'hi afegiran més tard, el 2007. Problemes estructurals com una corrupció sistèmica (en el cas de Romania) o l'existència de poderoses xarxes de delinqüència van ajornar l'ingrés.
- 2013: darrera ampliació, la setena, Croàcia. La resta de països balcànics són estats candidats.
- La primera deserció: referèndum del Brexit. El Regne Unit abandona la UE i la deixa en 27 estats.