Per què hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l’estàndard? Cal una renovació del model per combatre aquesta percepció? O el problema no són les base de l’estàndard, sinó com percebem i difonem el model? L’estàndard serveix per entendre’ns o realment és per reconèixer-nos com a comunitat lingüística? Miquel Àngel Pradilla Cardona (Rossell, Baix Maestrat, 1960), catedràtic de Sociolingüística Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), aborda totes aquestes qüestions al seu últim llibre, Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica (PUV), un assaig sobre noves mirades i plantejaments des de la sociolingüística catalana.
El sociolingüista, quan el 2015 va publicar La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística (IEC), ja va detectar que érem davant d’un constructe que mostrava febleses importants, com ara la discrepància envers els valors simbòlics i actitudinals vinculats a la llengua i una interacció de baixa intensitat entre les parts del tot idiomàtic. Ara, en un context en què el castellà predomina al carrer i també podem parlar de multilingüisme, Pradilla avança que el repte és arribar a “un model d’estàndard cohesionador del col·lectiu, que trobi l’equilibri entre la comunicació i la identitat i que es basteixi des d’una diversitat moderada per no col·lapsar el concepte de varietat comuna”.
Al principi del llibre ja apunta que l’estàndard és “un terme de significació dinàmica”. De fet, per això avui dia és un concepte que potser encara no queda prou clar. Què podem entendre per estàndard en línies generals i tenint en compte que no hi ha una única definició per a aquest terme?
A l’hora d’abordar el terme estàndard hem de tenir molt present la dinamicitat del concepte perquè la significació ha anat evolucionant. En els orígens, volia ser un instrument que ajudés la governança de les unitats polítiques que s’anaven creant i, per tant, requeria homogeneïtat i que el conjunt de parlants s’hi poguessin veure reflectits. És a dir, era un model molt homogeni que acabava dissenyant una eina per a la governança i la difusió del coneixement.
Però, com també assenyala a l’assaig, durant la modernitat tardana aquesta homogeneïtat en certa manera es difumina i apareix “una nova mirada en què la identitat competeix amb la comunicació”.
A partir dels anys noranta, l’enfocament estrictament comunicatiu homogeni ha de conviure amb aquesta nova mirada, que és la que exigeixen uns determinats parlants que s’empoderen i volen reflectir més identitat en aquest model. Però no una identitat col·lectiva, com era el model anterior, sinó uns àmbits de lleialtat més inferiors, que poden ser territorials, socials o individuals. Tot i això, el vessant més homogeneïtzador, l’estàndard cohesionador, continua sent el majoritari, però sorgeixen unes noves sensibilitats que hem de poder adaptar aquí. En llengües minoritzades com el català hem de ser capaços de bastir un model referencial, col·lectiu i des d’una diversitat moderada, perquè l’exacerbació d’aquesta identitat pot tenir conseqüències indesitjades.
“Hem de ser capaços de bastir un model d’estàndard referencial, col·lectiu i des d’una diversitat moderada”
Quines poden ser aquestes conseqüències indesitjades?
Doncs que col·lapsem el concepte de varietat comuna i fem una llengua ingovernable que no satisfaci adequadament les funcions per a les quals es va crear la varietat estàndard, que són situacions que van més enllà de la família i dels àmbits més col·loquials.
Precisament, actualment hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l’estàndard. Per què s’ha estès aquesta percepció?
Aquesta qüestió té dos abordatges. Primer, hi ha el vèrtex territorial, en què la falta d’identificació amb l’estàndard és de base ideològica. Per això, és fonamental tenir present quin és l’horitzó de normalitat de cada territori en relació amb la llengua. L’horitzó de normalitat que els parlants imaginen per a la llengua és diferent i, en conseqüència, en determinats territoris la varietat estàndard té més necessitat de col·loquialització de territorialitat que en d’altres. I després, hi ha el vèrtex social, en què segments joves s’han instal·lat en el multilingüisme i acaben generant uns models molt antiautoritaris i transgressors, de manera que la interferència lingüística acaba sent utilitzada com a recurs expressiu.
Però com pot ser que hi hagi aquesta falta d’identitat si l’estàndard que s’ha projectat és de caràcter composicional —conté elements de tots els dialectes— i polimòrfic —per a un mateix fenomen s’admeten diverses solucions—?
Això està molt relacionat amb el concepte de glotopolítica. Darrere de l’estàndard sempre hi ha la comunitat lingüística. Des del moment que tens una comunitat lingüística al cap que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, la teva percepció de qui som nosaltres i qui són ells fa que el model referencial sigui per a tots i que tu acceptis renúncies perquè hi ha coses del teu col·loquial que no passen el filtre de formalitat, per això acaba sent una llengua de tots i de ningú alhora. Quan ofereixes la normativa als usuaris, ells mateixos acaben triant i renunciant a formes pròpies, i les que trien són les que acaben prevalent en l’estàndard.
De fet, al llarg d’aquests anys hi ha hagut una tendència a confondre normativa i estàndard. Quina seria la diferència entre aquests dos conceptes?
El procés d’estandardització té quatre fases: selecció, codificació, vehiculació i elaboració. En la fase de selecció, hi ha oceà de recursos expressius que s’han de seleccionar per fer aquesta llengua de tots i de ningú, des de la composicionalitat i el polimorfisme. D’aquesta fase de selecció, en tries uns quants que codifiques, i això és la norma, perquè quan parlem de composicionalitat i polimorfisme ens referim a la norma, no a l’estàndard. Després, la norma es posa a disposició de la societat, es vehicula, i això és l’estàndard. D’entrada, la norma et permet fer servir diverses formes, però l’estàndard només n’ha prioritzat algunes. Per tant, el problema no el tenim a l’hora de validar formes que tu reivindiques, sinó a l’hora de propiciar-ne l’ús i que s’acabin estandarditzant perquè els usuaris les posin damunt la taula. La norma preveu infinitament més coses de les que ens pensem.
“Conèixer bé la norma i poder-la utilitzar és la clau de tot plegat, perquè preveu infinitament més coses de les que ens pensem”
Aquesta confusió també ha conduït a fer una interpretació restrictiva del concepte estàndard i a difondre uns models de llengua molt concrets que han reforçat idees errònies com ara que l’estàndard es correspon amb el català oriental central?
Per descomptat. La generalització o la supremacia del model català oriental ha pogut ocasionar la percepció d’una norma que menysté tot allò que s’ha allunyat d’aquest model, però no és així. Si poues en la norma, t’adones que hi ha molts recursos expressius pròxims a la teva varietat. Al capdavall, la veritable revolució que hi ha hagut en la nostra normativa és la consolidació de la composicionalitat i el polimorfisme a través d’una aportació de més recursos expressius per a ús formal d’uns usuaris diversos. Conèixer bé la norma i poder-la utilitzar és la clau de tot plegat.
A banda, la identificació dialectal també pot implicar que parlants connectin d’una manera molt forta amb la varietat geogràfica que fan servir —que anomenen amb el glotònim corresponent a cada indret: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, alguerès...— i magnifiquin les diferències dialectals, que llavors es veuen com a més importants que els punts en comú.
Això passa perquè la nostra comunitat lingüística és un sumatori de comunitats de parla: insulars, valencians, principatins... I, a més, és un sumatori de comunitats de parla amb una interacció baixa, de manera que hi ha una certa individuació. Per tant, això fa que determinats territoris tinguin un concepte de comunitat lingüística basat en el de comunitat de parla, i enlairar la comunitat de parla a comunitat lingüística fa que l’aprofundiment en la diferència sigui la norma. Així doncs, no és una identitat de comunitat lingüística, sinó una identitat específica, per això quan aprofundeixes en la identitat els models més col·loquials o demarcatius acaben triomfant.
I aquesta idea, portada a l’extrem, també fa que sorgeixen moviments o corrents com el blaverisme, al País Valencià, i el gonellisme, a les Balears, que neguen la unitat de la llengua catalana. Com afecta això en la comunitat lingüística?
Ens genera febleses que fan que no siguem capaços de bastir unes sinergies territorials potents. Els que estan en contra de la unitat de la llengua tenen molt clar que l’estratègia és segmentar la comunitat lingüística. I reivindiquen la col·loquialitat absoluta per entronitzar-la com a varietat formal, però, en el fons, aquesta gent ja en té una altra, de formal, que és el castellà. I, al capdavall, el que fan és entorpir permanent el conreu formal de la llengua.
Davant aquesta falta de sinergies, l’escola acaba tenint un paper important en la difusió de l’estàndard?
El paper de l’escola és clau, però ha de ser una escola que hauríem de redissenyar de dalt a baix. Un dels vèrtexs d’aquesta modificació general dels models lingüístics educatius és abordar el tema del tractament de la norma i de les varietats. En el marc d’una escola en què la llengua tingués una presència fonamentalment i el seu ensenyament estigués dissenyat amb uns determinats horitzons, hauríem de poder conciliar la necessitat d’una varietat formal des de la diversitat amb la continuïtat d’unes varietats tradicionals. No és una qüestió valorativa, sinó d’adequació. L’escola no pot ensenyar un concepte d’estàndard restrictiu ni un concepte d’estàndard que només atorga legitimitat a les formes en què es manifesta.
“Cal millorar i potenciar els usos del català perquè l’estàndard també es pugui acabar gestant en el marc d’una llengua completa i amb fluïdesa comunicativa”
Per tant, potser el problema no són les bases de l’estàndard, sinó com percebem i difonem aquesta varietat?
Fonamentalment. El problema no és la norma, perquè en català tenim una norma composicional i polimòrfica generosa. El problema real el tenim en una difusió insuficient de la diversitat del que és aquesta norma i, sobretot, en una comunicació deficitària entre les diferents comunitats de parla de base administrativa. Tot això no ajuda a negociar les formes possibles a través de l’ús, i les conseqüències són un còctel fatal, una llengua minoritzava que no té els mateixos avantatges que una llengua hegemònica i que ha de competir comunicativament amb gegants, com ara el castellà.
La situació actual del català, a més, és delicada: el castellà predomina al carrer i també ja podem parlar de multilingüisme. Com ens hem de situar en aquesta nova realitat?
Aquesta realitat ha vingut per quedar-se i hem de ser capaços de prendre consciència de la necessitat de gestionar el multilingüisme autocentrant-lo en la llengua catalana. Si la nostra actuació lingüística es desequilibra cap a altres llengües, patirem unes conseqüències no només en la varietat formal, sinó també en els usos lingüístics. Ja ho veiem avui dia: el català té una crisi d’usos molt gran. Hi ha un factor demogràfic importantíssim que tensiona la comunicació cada dia. L’individu catalanoparlant ha d’iniciar una negociació en contextos multilingüismes permanent a l’hora d’incorporar el seu codi. Per això, cal millorar i potenciar els usos del català perquè l’estàndard també es pugui acabar gestant en el marc d’una llengua completa i amb fluïdesa comunicativa.
Una possible solució seria fer una renovació de l’estàndard? O ja s’està renovant amb la modificació, l’actualització i la revisió de qüestions molt diverses de la llengua?
Amb un plantejament de llengua que vol assolir la normalitat, és evident que la norma i l’estàndard estan correlacionats. L’estàndard estarà condicionat per la norma. Així com es renova la norma, també avança l’estàndard. Però això només ho veurem amb el temps. Si aquesta norma que ofereix més recursos expressius als usuaris acaba fent forat, potser el model d’estàndard anirà canviant i s’anirà adaptant a la realitat. Al capdavall, la norma és l’esquelet de l’estàndard. Així doncs, quan hi ha una correlació entre norma i estàndard, tota compleció normativa pot acabar reconsiderant o modificant l’estàndard que hi havia.
De fet, recentment l’IEC ha incorporat 78 paraules noves i 138 modificacions al DIEC i ha publicat l’obra Novetats en els textos normatius (2016-2023). A més, està elaborant un nou diccionari normatiu que ampliarà el català estàndard. Ens podria avançar alguns detalls d’aquest diccionari?
El nou diccionari és un projecte colossal que acabarà tancant aquesta compleció normativa. La llengua catalana es va bastir a partir d’una composicionalitat asimètrica, de manera que és en el lèxic on tenim el repte fonamental. D’aquesta manera, la filosofia del diccionari és de donar un caràcter equitatiu a les formes lingüístiques i de pouar en l’oceà de mots que tenim. I l’objectiu és destacar les formes comunes i posar en valor el gran lèxic patrimonial comú, però alhora també introduir-ne de particulars territorialment. Tot plegat en un règim d’equitat amb un gran repositori en què l’individu serà qui triarà, cosa que crec que ajudarà a millorar substancialment la identificació de l’usuari. Serà un diccionari integral, per a una llengua moderna, al servei d’usuaris molt diversos i concebut en línia.
“No hem de renunciar a l’horitzó de preeminència i hegemonia de la llengua catalana”
Com a conclusió, l’estàndard realment no ha de servir per entendre’ns, sinó per reconèixer-nos com a comunitat?
Efectivament, el fons de tot plegat és identificar amb qui vull bastir complicitats, ni que només siguin comunicatives i culturals. Una comunitat lingüística és això. Per mi, una nació és una comunió d’emocions. És el fet de considerar-te membre d’un col·lectiu. Però ja sabem com tenim l’àmbit emocional en la nostra comunitat lingüística. Les emocions són molt diferents i, en alguns casos, contraposades. Per això no parlo mai de qüestions nacionals, sinó de catalanofonia, per evitar certes instrumentalitzacions.
Així doncs, quin és el model d’estàndard que anhela?
Anhelo un model d’estàndard que equilibri la comunicació i la identitat, un model que ha de ser per a tots, bastit des d’una diversitat moderada per no col·lapsar el concepte de llengua comuna. A una llengua com la nostra s’hi ha d’arribar amb un grau d’identificació dels usuaris suficient, cosa que no serà fàcil. Ens ha de poder fornir d’una varietat referencial, musculada i ben greixada que ens permeti circular per la formalitat comunicativa d’una manera previsible i ben pautada. Aquest és el meu horitzó d’estàndard, que és un estàndard que preveu difondre’s en una societat en què la llengua catalana hauria de mantenir la preeminència. És a dir, hem d’anar cap a una societat normal en què la llengua històrica i territorial ha de senyorejar per damunt de qualsevol altra. No hem de renunciar a l’horitzó de l’hegemonia del català.