Quan a l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, li demanen com resoldre l’augment de preus d’habitatge, la resposta sovint reclama posar-hi remei des d’una estratègia “metropolitana”. Per exemple, fent créixer la línia de metro als municipis de la rodalia de Barcelona per descongestionar la ciutat. Si li demanes un diagnòstic a economistes com Miquel Puig, una de les mesures que exigeix és millorar la xarxa ferroviària regional perquè treballar a la capital i viure’n fora sigui “fàcil”. Fins ara l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha postulat com una solució a la crisi d’habitatge de la capital catalana, on aquest 23 de novembre s'ha convocat una gran manifestació per fer baixar els preus.
Té cert sentit: si els centres estan col·lapsats, toca tornar a les perifèries. Però què passa si aquestes també estan col·lapsades? És el que s’està produint amb l’auge dels lloguers de temporada fraudulents, una taca que s’ha estès a Catalunya, sobretot en capitals turístiques com Girona, la Vall d’Aran o Tarragona, però que també ha transformat en un malson llocs menys turistificats, com el cinturó de Barcelona.
“L’abús del lloguer de temporada és el tema”, assenyala la Paula Fernández. Té 28 anys i ja fa temps que no és estudiant, però per accedir al lloguer de Cerdanyola on viu no li va quedar més remei que simular-ho. Era una de les condicions de la propietat, que quan al 2022 se li va acabar el contracte d'arrendament habitual, només li va oferir l'opció de renovar-lo per un de temporada. “Li vam dir que això era un frau, però ens va argumentar que, si volia fer fora alguna persona el procés era més ràpid”. Fernández i les seves tres companyes van acceptar per no quedar-se penjades i, després d’un estira-i-arronsa van acordar un contracte de temporada de 48 mesos: fins al 2025.
No és l’únic greuge. La Paula i les seves companyes, que estant empadronades al pis, s’han hagut de fer càrrec de les despeses de la immobiliària, —un recàrrec que la llei d’habitatge prohibeix en arrendaments habituals, i viuen amb la incertesa de la rescissió del contracte. La relació amb la propietat és tensa, amb el Sindicat de Llogateres com a interlocutor. A més, paguen un lloguer de 1.020 euros per una zona en què el topall és al voltant dels 650 euros. “L’augment de preu m’obliga a compartir el pis. Tinc 28 anys i no em puc plantejar un projecte de vida. Imagina que volgués crear una família: és inviable”, assenyala.
«Tinc 28 anys i no em puc plantejar un projecte de vida. Imagina que volgués crear una família: és inviable»
Paula Fernández, veïna de Cerdanyola
Aquests contractes d’arrendament se sol dir que han de ser superiors als 30 dies, fins a un màxim d’11 mesos, tot i que poden tenir una durada més llarga i han de tenir un motiu diferent de l'arrendament habitual que ho justifiqui, com ara una feina amb data de caducitat, uns estudis o l’estada per un tractament mèdic. En tot cas, situacions que no s’apliquen amb el projecte de vida que la Paula té com a objectiu. A canvi d’aquesta concreció, la regulació és més laxa. I si s’aplica quan no toca? Les vies per detectar-ne frau són “inexistents”, es queixa Fernández que reclama més inspeccions i sancions pels fraus de llei i apel·la a la desmercantilització de l'habitatge.
La problemàtica de la Paula no és un cas aïllat. Amb l’entrada en vigor de la nova llei d’habitatge, les administracions han palpat que els lloguers de temporada s’han convertit en una via d’aigua per esquivar els topalls de preu, amb uns resultats similars al lloguer d’habitacions, una altra escletxa de la llei aprovada l'any passat, que ha calat en força en municipis com l’Hospitalet.
Tant l'Estat com la Generalitat han mogut fitxa per tapar aquesta escletxa i l'Ajuntament de Barcelona també s’ha compromès a abordar la proposta dels comuns per limitar-los a la ciutat, a canvi de pactar preliminarment els pròxims pressupostos municipals. A nivell metropolità, als ajuntaments de Sabadell, Sant Cugat o Cerdanyola s’han presentat mocions per demanar als òrgans competents que els regulin, però la manca d’estudis i de registres fa que la situació real a l’entorn de Barcelona estigui poc acotada. Mentrestant, el Vallès Occidental ja és la quarta comarca del país amb els lloguers més alts, amb una mitjana de 825 euros mensuals.
Per què hi ha tan poques dades de lloguers de temporada?
Els experts consultats coincideixen en assenyalar un únic estudi de rigor sobre els lloguers de temporada: l’informe de l’Observatori Metropolità d’Habitatge de Barcelona (OHB) que analitza com ha evolucionat aquesta tipologia des del 2019 fins al primer trimestre del 2024. De fet, és l’únic que presenta registres per ciutats, la resta d’informes publicats pels portals només ofereixen registres de les capitals de província. Preguntat per Nació, l’organisme supramunicipal en rebaixa el valor i assenyala que la mostra és parcial (només fa servir les dades d’Habitaclia) i la vigència caduca (les dades són anteriors a l’entrada en vigor de les zones tensades).
Aquest informe, presentat al juny, assenyala que els contractes de temporada van representar gairebé el 40% del total d'ofertes que hi havia per accedir a un habitatge de lloguer a la ciutat de Barcelona durant el primer trimestre del 2024. Cinc anys abans, aquesta dada era únicament del 13,1% en la mateixa comparativa.
Pel que fa a l’àrea metropolitana, prop d’un 17% dels anuncis de lloguer són de temporada, quan la dada l'any 2019 era únicament del 7%. El percentatge s’ha més que doblat. En l’àmbit metropolità, l’increment més pronunciat d'anuncis amb contractes inferiors a un any es va produir a l’estiu del 2023, quan va passar d’un 12,2% al 24,5%. A la tardor, es va tornar a normalitzar i fins al primer trimestre del 2024 la xifra s'ha rebaixat al 16,7%. en una tendència diferent respecte les altres demarcacions analitzades.
Des de la Cambra de Propietaris de Barcelona discrepen sobre l’auge dels lloguers de temporada, que creuen que s’ha mantingut estable respecte del 2019: “L’estudi només parla en termes de valor relatiu, sense dades absolutes, i això pot derivar a confusions”, argumenta el gerent Òscar Gorgues. Poc després de parlar amb aquest diari, la junta de propietaris va presentar un estudi on complementa les dades de l’OHB amb les xifres absolutes del total d’anunci a Habitaclia, però també d’Idealista i Fotocasa. Això sí, el cribratge i la metodologia són menys estrictes que els de la recerca de l’observatori de l’habitatge i, per tant, les dades comparades que en puguin sortir no tenen valor acadèmic.
Com a exercici, si s’agafa el registre d’Habitaclia, la mitjana de les mensualitats del primer trimestre del 2019 era de 7.548 anuncis de lloguer, que el 2024 s’ha reduït a 3646 anuncis. En aplicar-hi les proporcions de l’informe de l’OHB (de 13,1% a 39,6% de l’oferta total) hi surt que el 2019 hi havia 989 anuncis de lloguer que havien crescut fins als 1.444 actuals. Segons els seus càlculs, el lloguer de temporada a Barcelona hauria crescut un 46% en cinc anys.
Ara bé, per la patronal la clau de volta es troba en el descens dels pisos d’arrendament habitual, que han baixat encara més: un 63%. Segons la patronal de propietaris, els habitatges destinats a l’arrendament habitual han baixat però per anar al mercat de compra. Una inversió, diuen, que els propietaris consideren més segura arran de les “traves” al mercat del lloguer. Una altra explicació seria la que assenyala l’OHB en un altre informe: hi ha menys contractes, sí, però perquè ara són més llargs i hi ha menys rotació en els portals immobiliàris.
El que sí que corrobora la Cambra de Propietat Urbana és que els lloguers de temporada són més cars que els habituals. Mentre els segons tenen una reducció del 60% en la declaració de l’IRPF, els arrendaments que arriben fins als 11 mesos no ho tenen. Per tant, si es vol que siguin igual de rendibles, qui ho paga és el llogater, admet Gorgues. Tota manera, la manca d’informació més enllà de les capitals de demarcació fa que a l’àrea metropolitana de Barcelona, les ombres continuïn sent les protagonistes.
Les persones que sí que en necessiten, els altres afectats
I què passa amb els llogaters de l’àrea metropolitana de Barcelona que sí que necessiten fer un lloguer de temporada? Al passar a competir amb la resta de mercat també han notat les afectacions de l’augment de preus i la disponibilitat. Lídia Castro, de 45 anys, n’és una de les afectades. Fa un parell de cursos que és professora de secundària i al juliol li va tocar una plaça al Prat (la darrera opció que havia posat). Va passar de plantejar-se comprar un pis a Tarragona a fer cap al Baix Llobregat. En el seu cas, buscava un habitatge de temporada, perquè no sap si l’any que ve estarà al mateix institut o l’enviaran a una altra destinació. “D’ofertes de temporada no me’n faltaven, de fet eren les úniques que trobava pels portals, però me’n podia permetre cap.”, es lamenta Castro.
Si fins aquell moment la Lídia havia pagat 600 euros pel seu pis a Tarragona, al municipi metropolità les ofertes no baixaven de 1.200 euros. Això era al juliol i les classes començaven al setembre, estava desesperada. Al Prat no hi va trobar res. “Hi ha molts lloguers vinculats amb treballadors a l’aeroport, que tot i tenir el pis buit no alliberen el lloguer. I això condiciona l’oferta”, pensava. Però quan va començar a pentinar Sant Boi, Cornellàde Llobregat o Viladecans, va veure que cap encaixava amb la seva capacitat econòmica, on procura que l'arrendament no superi el 50% dels ingressos: “Si tinc un sou de funcionària i no em puc permetre un pis: qui se’l pot permetre?”. El sou base dels treballadors públics en aquest sector orbita al voltant dels 2.000 euros.
Al final, la solució la va trobar a través de la feina. Comparteix pis amb dues altres docents del seu insititut, també funcionàries i vingudes del País Valencià. Castro considera que té un bon sou, i que per tant, que tres docents no es puguin emancipar demostra la fragilitat del mercat immobiliari a l’àrea metropolitana de Barcelona: “Ho podria comprendre si acabéssim de sortir de la carrera, però tinc 45 anys, soc funcionària i no em puc permetre viure sola. Portava un munt d’anys independitzada i ara m'adono que no puc. I jo encara que tinc estalvis”, es lamenta.
«Tinc 45 anys, soc funcionària i no em puc permetre viure sola. Portava un munt d’anys independitzada i ara m'adono que no puc»
Lídia castro, professora al prat
També ha afectat a veïnes que volien marxar de Barcelona, com Gemma Villanueva, de 29 anys. Té una feina amb data de caducitat, i ella i la seva parella no es volien aventurar a trobar un arrendament habitual a Barcelona, per si han de marxar de Catalunya. Capital a banda, fa mesos que remena els portals immobiliàris de L’Hospitalet, Badalona i el Maresme per canviar de pis: “Visc amb l’alerta dels portals activada a totes hores per saber si podré ser la primera, però no hi ha manera, sempre se m’avançen”, es queixa.
Villanueva fa un any que viu al Guinardó amb un contracte fraudulent. Amb el seu pressupost— uns 800 euros— només van trobar un local sense cèdul·la d’habitabilitat que fins i tot té una persiana de negoci, per obrir i tancar la paradeta. Està equipat amb una cuina i un lavabo: “És com un loft”, diu. Al gener se li acaba el contracte, i és conscient que trobar un habitatge de temporada a Barcelona que es pogués permetre li seria impossible. Tampoc les tenen totes amb poder estirar l’estada: al no tenir cèdul·la d’habitabilitat no tenen cap certesa que el seu contracte sigui vàlid i no es volen atrevir a forçar la immobiliària a regularitzar-ho per por a que els facin fora abans d’hora.
A judici per frenar el frau del lloguer de temporada
La manca d’inspeccions i d’un règim sancionador fort és un dels punts febles de la legislació, que perjudica la posició dels llogaters. Per resoldre-ho, alguns llogaters han portat el seu cas als tribunals, com ara en Joan, de 26 anys i també veí de Cerdanyola. Ha encadenat contractes de temporada des del 2021, i en el seu cas, les traves van començar quan la propietat li va oferir regularitzar la situació i passar a tenir un arrendament habitual. Tot i que li van assegurar que mantindria les condicions, es va assabentar que li apujarien la renda uns 2.000 euros anuals amb clàusules abusives.
Assessorat pel Sindicat de Llogateres, va demanar negociar. Els hi va exposar les irregularitats que hi trobava, però al juliol, quan havien de renovar el contracte, la propietat va trencar negociacions. En Joan no ha marxat del pis i la propietat ja l’ha amenaçat amb una denúncia de desnonament. Està disposat a anar a judici per demostrar que tots els contractes que li han fet són fraudulents i que té dret a quedar-se al seu pis, en zona tensada, amb la renda actual. Si la sentència li fos favorable, assenyala que reforçaria la jurisprudència, útil per la resta de llogaters que viuen en frau: “Com el meu cas n’hi ha un milió”.
Per denunciar cal voluntat però també consens entre companys de pis. I no tothom l’aconsegueix. Paula Ferández s’ho ha plantejat per aconseguir el contracte d'arrendament habitual però ho ha deixat estar per no tensionar la relació amb les companyes de pis “És una cosa que hauríem de fer totes juntes i no volen passar per aquest greuge”, admet Fernández. Les friccions del dia a dia amb la propietat han desgastat la convivència i, quan s’acabi el contracte, marxaran. Ella ho entén: “Qui voldria tenir aquesta relació amb el seu propietari?” i tampoc sap quin futur tindrà. No seria la primera a fer el salt fora del cinturó. En zones com el Bages, el mercat d'habitatge s'ha tensionat precisament per l'arribada de veïns metropolitans.