Eduard Llaguno. Un jove empresari fins ara desconegut i discret, exmilitant de Solidaritat i present a diversos sectors (entre ells l'ensenyament concertat) ha estat un dels mecenes i cervells d'Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols. A l'espera de si Junts, ERC, el PSC i la CUP, que sumen el 60% els vots, desallotgen de l'alcaldia de Ripoll a Orriols, que té just el 30% dels suports i governa sense cap aliat, ella i els seus companys acaronen objectius més alts.
Els més visibles al partit eren fins ara Jordi Aragonès i Oriol Gès i, com l'alcaldessa i diputada i altres a l'ombra, aspiren a un gran resultat a les pròximes municipals i catalanes. Ho fan a cavall d'un sobiranisme retòric i d'un discurs xenòfob que vol obrir-se pas gràcies a les pors i a les frustracions de molts independentistes.
Ahir vam començar, fruit de mesos de feina i investigació de Joan Serra Carné, Martí Oliver i Pere Fontanals, a publicar una sèrie que durarà tota la setmana i que acabarà dissabte amb un capítol de l'Snooker, el nostre pòdcast de política, per saber qui hi ha darrere i com s'organitza Aliança Catalana. No és només cosa d'Orriols i d'uns quants fanàtics o preocupats de Ripoll i algun altre municipi.
La feina del periodisme és saber i és posar llum on no volen que n'hi hagi per atansar al lector les persones i les intencions darrere de cada moviment. És el que intentem fer a Nació, també en el cas d'AC tot i que, en el nostre cas, evitem també amplificar-ne els discursos d'odi i divisoris.
Els dirigents d'Aliança pensen que si a Espanya s'ha normalitzat Vox (segons les enquestes és l'únic salconduit del PP per tornar a la Moncloa i, per això, Sánchez i Puigdemont estan condemnats a entendre's) i abans ho havien fet altres formacions extremistes i xenòfobes a Europa, ells estan cridats a fer-ho a Catalunya i entre la base independentista. Alguns els justifiquen perquè en són, però és un reclam i poca cosa més. De fet, Llaguno és, en la seva activitat empresarial, soci de nissagues vinculades a l'Opus Dei i a Vox, amb qui AC comparteix propostes i referents internacionals.
Els pròxims dos anys són clau. El seu creixement i la normalització del seu ideari depèn de l'eficàcia de les polítiques públiques i comunitàries en temes com la seguretat, l'habitatge o la integració. També del tracte que els dispensin les formacions polítiques centrals -arribat el cas, una extrema dreta forta pot canviar les lògiques d'aliances- i els mitjans. L'obligació de tots plegats és actuar de forma ponderada i responsable, cosa que no vol dir amagar el cap sota l'ala.
És, en aquest sentit, preocupant que Artur Mas digui que amb AC s'hi ha de poder "parlar" amb normalitat encara que no toca fer-hi "estratègies conjuntes". Hauria de poder ser així amb qualsevol altra força política, però no amb les que fomenten discursos excloents i d'odi contra col·lectius vulnerables i qüestionen drets. L'error, que Jordi Turull va intentar corregir ahir (potser va recordar quan Jordi Pujol visitava regidors de CiU en persona per ordenar-los no pactar amb la Plataforma per Catalunya), incorporava una afirmació de Mas posant AC al mateix nivell de la CUP com a "extrems".
L'exlíder de CiU, que després del 9-N s'abraçava amb David Fernàndez sempre que podia i amanyagava els anticapitalistes per restar opcions a ERC en plena lluita per l'hegemonia, està encara ressentit. El 2015, els anticapitalistes van complir -malgrat que Antonio Baños provés d'evitar-ho de bracet de David Madí- la promesa electoral d'apartar-lo de la presidència. No els ho ha perdonat i, com també fan altres en l'intent d'eximir de responsabilitat Carles Puigdemont, els culpa d'una excessiva acceleració del procés que va portar la vella Convergència a perdre'n el control i va acabar en el fracàs del 27-O.
El discurs i l'acció política d'ara i d'abans dels cupaires es pot considerar, com ahir feia en un article Pilar Rahola, veu de referència de l'espai de Junts i biògrafa de Mas, propi d'una "extrema esquerra tronada, dogmàtica i reaccionària". Però això, sense ser agradable i sent més o menys discutible, no és en cap cas el revers de l'extrema dreta xenòfoba. Per més rancúnia que s'arrossegui, per més competència electoral que es pugui intuir amb AC, o per més motius que es tinguin per creure que els malestars que diuen representar tenen raó de ser, no es pot caure en discursos que els alimenten. Aquesta setmana mirarem de donar respostes per saber de qui parlem.
Investigació: La història no explicada d'Aliança Catalana: Eduard Llaguno, poder a l'ombra i mecenes; per Joan Serra Carné, Martí Oliver i Pere Fontanals.
Reportatge: Consell de la República, una fallida en quatre actes; per Bernat Surroca.
Dades: Construir més pisos en redueix els preus? Cap prova que funcioni a Catalunya; per Ona Sindreu Cladera.
Entrevista: Mossèn Josep Hortet: «Omella és autoritari i un espanyolista de cap a peus»; per Pep Martí.
Què pots fer perquè els que no parlen català s'hi engresquin?; per Mar Riera.
El passadís
Josep Pallach encara aixeca passions. El llegat del líder del PSC-R, el partit sobiranista i socialdemòcrata que va ser una de les forces fundadores de l'actual PSC, encara és reivindicat i discutit. Aquest cap de setmana en parlàvem amb Joan Safont en una entrevista de Pep Martí arran de la biografia que n'ha publicat. El cas és que el seu llibre es presentarà el 13 de febrer i, de nou, tornaran a coincidir presidents, cosa ben habitual els darrers mesos. Hi haurà l'actual, Salvador Illa, que lidera el PSC, i els ex Jordi Pujol, que comandava CiU, i Pere Aragonès, d'ERC. Després de la mort del líder per un atac de cor el 1977, els pallaquistes es van disgregar. Raimon Martínez Fraile, Josep Verde Aldea o Joan Majó van acabar al PSC, Joaquim Ferrer o Pere Baltà a CDC, i Xavier Rocha o Joaquim Arana a Esquerra.
Vist i llegit
Qui ho vulgui podrà trobar alguns paral·lelismes entre el tarannà i el discurs sense pèls a la llengua o populista de José Elías i el d'Elon Musk, ara convertit en mà dreta de Donald Trump i a qui l'empresari català considera "brillant". Elías respon al perfil d'home fet a si mateix i té un discurs molt crític amb els polítics -"aquí no es pot opinar, dones els vots i fan el que els surt dels collons, incompleixen el que diuen... no és democràcia, és un paripé", etziba- que desplega en una llarga conversa amb el diari El País que signa María Fernández. Nascut fa 48 anys en una família treballadora de Badalona, el seu imperi és cada cop més divers i fins i tot va arribar a avalar, per una promesa a un exsoci, Joan Laporta per ser president del Barça. "Els que fan les lleis no han sigut autònoms en la seva puta vida", diu. No deuen ser pas tots...
El nom propi
Luis Rubiales (Las Palmas de Gran Canaria, 1977) s'asseu avui al banc dels acusats. Està acusat per un presumpte delicte d'agressió sexual per fer en el marc de la celebració del mundial de futbol que va guanyar Espanya un petó "sense consentiment ni acceptació" a la futbolista Jenni Hermoso, que posteriorment va denunciar coaccions. L'escàndol provocat per tot l'assumpte, que es va sumar a altres problemes a la selecció absoluta femenina, va provocar un autèntic terrabastall i, després de resistir-s'hi grollerament, Rubiales va acabar deixant la presidència de la Federació Espanyola de Futbol.
Ho va fer entre acusacions al govern, a les jugades i crítiques al feminisme. Ell no hi és, però el futbol encara no ha fet net de les seves actituds. Estarem pendents a com discorre el judici, que no seria gens bo que, com en el cas del d'Íñigo Errejón, incorporés un procés de revictimització de la denunciant i de filtracions fora de lloc. Rubiales, que va estudiar dret, va ser president del sindicat de futbolistes i, en la seva etapa professional, havia jugat com a defensa a la Unió Esportiva Lleida entre d'altres.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.