El procés i les seves conseqüències en forma d'acceleració política i de repressió han fet efímera la vida de molts líders. Ja ningú pensa en carreres llargues com les d'abans amb presidents que, com Jordi Pujol durant 23 anys o Felipe González durant 14, podien gaudir de mandats que es van associar a estabilitat. A l'independentisme, Carles Puigdemont aguantarà i tornarà a liderar Junts aquest cap de setmana, i Oriol Junqueras sembla en disposició de mantenir-se a ERC malgrat la contestació interna i un procés molt dolorós per a ells.
Però malgrat que són els dos principals líders (i potser precisament per això i gràcies a la torrentada emocional de 2017) són, en tant que supervivents a un canvi de cicle, pràcticament excepcions. El temps dirà si un i altre són capaços d'enfortir i de reconstruir els seus espais polítics i alguna cosa més o només s'allarga l'agonia dels darrers anys. Al voltant de Puigdemont i Junqueras han anat caient portaveus, secretaris generals, consellers, vicepresidents i presidents de partits i de governs. La darrera és Laura Borràs.
No continuarà liderant Junts després del congrés d'aquest cap de setmana a Calella i serà desplaçada a la direcció de la fundació del partit, un projecte que el seu entorn explica ara que és molt seu i que "impulsa" fa mesos perquè era una "mancança" del partit. Però el fet és que mai n'havia parlat públicament, tampoc quan, en les darreres entrevistes, se li preguntava quin seria el seu futur. Inicialment, se l'havia situada com a presidenta del consell nacional, càrrec que fins ara ocupava Josep Rull, però que no és remunerat i Borràs vol, encara que ja no sigui com a líder del partit, continuar-se dedicant plenament a la política.
El context ha canviat molt i Borràs, poc amiga de deixar-se encasellar ideològicament en un moment en què el seu partit vol adquirir un perfil més nítid i liberal i que es va fer forta explotant el vessant emocional de la política, apareix ara com un producte del passat. Artur Mas la va descobrir quan va fer de mestra de cerimònies en una Nit del Pensament de la Catdem. Després que comissariés els anys literaris de Sales, Calders i Tísner, el 2012 Ferran Mascarell la va fer directora de la Institució de les Lletres Catalanes al Govern de CiU. S'hi va estar cinc anys i la seva forma de fer destruiria anys després la seva carrera institucional per fragmentar contractes.
Abans de ser condemnada pel TSJC per prevaricació i falsedat documental -dos delictes que entren en la consideració de corrupció encara que ella es presenta com a víctima de lawfare- va convertir-se en consellera, líder de Junts i presidenta del Parlament. Va tenir a prop la presidència de la Generalitat, però Pere Aragonès li va guanyar la partida el 2021.
Borràs cau perquè mai ha encaixat amb Puigdemont, que en algun moment va recelar de la seva ambició, i perquè no s'adiu a les formes de fer clàssiques ("convergents", segons els borrasistes) de Jordi Turull. Ni l'un i l'altre l'han incorporat a les negociacions amb el PSOE ara o amb ERC abans i això ha provocat que, per desconeixement, més d'un cop es precipités en alguna declaració. Ara cau Borràs i en els darrers mesos ja havien anat caient els seus afins al partit i al Parlament.
Puigdemont és l'argamassa que manté unit el partit i el lideratge més sòlid i reconeixible. L'arraconament de Borràs, de les seves formes a priori transversals dins del moviment, i dels seus discursos formalment confrontatius mentre reparteix selfies, petons i retuits als fans, és el senyal de que Junts busca endreçar-se per fer la travessa del desert. Deixar caure a qui es va presentar com a "filla de l'1-O" és la forma que té Junts de dir-nos que, en efecte, el procés s'ha acabat i ara ve una altra cosa.
Nova era a Junts: Puigdemont torna a la presidència i envia Borràs a la fundació del partit; per Oriol March.
D'analitzar fotos a visitar finques sospitoses: així es fan caure els pisos turístics il·legals de Barcelona; per David Cobo.
Crònica: Les esclaves del Senyor: Terribas presenta una docusèrie sobre les dones a l'Opus Dei; per Pep Martí.
Crítica: He vist la nova pel·lícula de C. Tangana i ja no tornaré a ser el mateix; per Victor Rodrigo.
- Memòria nacional: La Monyos i companyia; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
El passadís
La fundació FemCat, que reuneix empresaris catalanistes, va presentar ahir els seus projectes immediats, com l'organització d'un fòrum sobre com projectar millor Catalunya al futur que es farà el novembre. El seu president, Oriol Guixà, del grup industrial La Farga, vinculat al coure, és un pes pesant del món econòmic i va tenir un paper crucial en les darreres eleccions a la Cambra de Barcelona, en què es va alinear amb el guanyador, Josep Santacreu. Guixà va mostrar neguit per la nova immigració i la necessitat d'integrar-la plenament, des de la llengua a la cultura del país. Li van preguntar per l'opa al Sabadell i aquí ell està en una posició especial: és membre del consell assessor del BBVA a Catalunya. Potser per això va ser prudent i va subratllar que era un tema dels accionistes. Va relativitzar l'impacte que podia tenir pel que fa a la competència, que és el principal front d'atac dels contraris a l'operació. En canvi, va concedir que si l'opa tira endavant això faria perdre a Catalunya talent financer atès que el Sabadell està radicat a Catalunya encara que traslladés formalment la seu el 2017.
Vist i llegit
El 30 minuts és un dels programes més mítics de TV3. Equival a rigor, profunditat i una bona i original tria dels temes que abracen tots els àmbits. Alguns dels reportatges que s'emeten el diumenge a la nit i que permeten aprofundir en l'actualitat, trobar-hi noves vetes o descobrir històries els elabora la redacció del programa i altres són de producció aliena, bàsicament internacionals. El 30 minuts, que és germà del Sense ficció, que fa formats més llargs, fa 40 anys i ho estan celebrant com toca. Ahir van penjar una conversa entre els tres directors que ha tingut l'espai, Joan Salvat,Eduard Sanjuán i Carles Solà. És una bona estona sobre reporterisme i formats televisius regats amb alguna confidència que podeu veure aquí. El diumenge emetran un programa especial.
El nom propi
Isabel Díaz-Ayuso (Madrid, 1978) és el nom propi de la setmana. Ha escalat la seva confrontació amb Pedro Sánchez i s'ha negat a reunir-s'hi malgrat que Alberto Núñez Feijóo havia aconsellat el contrari als seus barons. Els casos de corrupció assetgen el seu entorn però ella es regira de forma virulenta contra Sánchez i el PSOE erigint-se en la gran líder de la dreta espanyola amb una barreja de populisme, turbocapitalisme i nacionalcatolicisme que agrada a molts ciutadans i als poders fàctics del Madrid DF. Ahir fins i tot va rebre comprensió d'un líder socialista enfrontat a Sánchez, el castellanomanxec Emiliano García Page, sempre crític amb els líders catalans. Sobre la presidenta de la Comunitat de Madrid us aconsello aquest article de Pep Martí.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.