Els congressos del PP són un photo call. Si no hi ha ganivetades pel lideratge, solen ser una successió de fotos, discursos de lluïment i taules rodones per omplir el temps entre el torn dels líders i els àpats. El debat es fa abans i de forma molt encapsulada. El congrés que va acabar ahir a Madrid i que us ha explicat Pep Martí no ha estat diferent. Sí que ha estat rellevant, però, la posada en escena, que guanya interès en el context d'extrema debilitat que, en les darreres setmanes i arran del cas Cerdán de corrupció i la seva ona expansiva, mostra el PSOE.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Malgrat la seva voluntat de seguir, explicitada de nou al comitè federal de dissabte, Pedro Sánchez no només està perdent la iniciativa i viu atemorit del que pugui sortir. Ha perdut fins i tot el control del que passa entre les quatre parets de la Moncloa. Que promogui un dels seus homes de confiança per endreçar el partit (Paco Salazar) i hores abans d'ungir-lo esclati un escàndol d'assetjament denunciat per treballadores de la seu governamental posa en evidència serioses debilitats i encén encara més llums d'alarma.

Com deia, el que ha volgut projectar el PP mereix anàlisi. El partit hi arribava amb la marca forta, amb un líder insubstancial, i amb un discurs radicalitzat. Ha buscat corregir aquests dos últims assumptes. D'una banda, amb Alberto Núñez Feijóo exhibint una certa preparació en els discursos i alguns noms per projectar-se com un líder a punt per governar. I, de l'altra, explicant en els dies previs que, malgrat els cops de porta a la moció de censura contra el PSOE, volien posar el "comptador a zero" amb Junts (també amb el PNB), que no contemplen governar amb Vox, i que aspiren a recuperar un cert centre.

El PP sap que si Sánchez ha pogut seguir a la Moncloa després de les dues últimes eleccions és perquè ha fet quallar la por a una suma entre la dreta i l'extrema dreta. El 2019, Pablo Casado va oferir a Santiago Abascal i a Albert Rivera formar un govern de coalició dies abans de les eleccions. El trifachito de la plaça Colon va prendre forma abans d'hora i no va sumar. I el 2023, i després dels pactes municipals i autonòmics PP-Vox, l'amenaça era un fet i va mobilitzar extraordinàriament l'esquerra, especialment les dones joves. Feijóo no en va tenir prou amb quedar primer; Sánchez i els seus socis va sumar més.

Les eleccions, a Espanya, fa anys que ja no es juguen al centre. Els votants que basculaven entre el PSOE i el PP són ara marginals. Hi ha el bloc de la dreta espanyolista i el de l'esquerra amb les perifèries, siguin conservadores o progressistes. Per guanyar, és necessari desmobilitzar a l'altre. Desar al calaix l'amenaça d'un govern amb ministres de Vox (lògicament, el PP no pot negar que hi buscarà acords perquè cap enquesta els atorga majoria només amb la dreta catalana i la basca) és una forma d'evitar que col·lectius que flirtegen amb l'abstenció vagin a votar de forma reactiva a l'esquerra.

Però tot això, que és el que aconsella la mercadotècnia electoral (que castiga, un cop més, un Alejandro Fernández cada cop més incòmode per Feijóo) i el sentit comú polític, queda esmicolat quan la confraria del comptador zero ensenya el seu discurs menys preparat, el que fan Isabel Díaz-Ayuso o José María Aznar entre altres com ara la nova portaveu parlamentària. Ells, com la base electoral, la majoria dels dirigents i els entorns mediàtics, econòmics i funcionarials del PP, no tenen cap problema amb Vox (és una escissió electoral seva, de fet) i mantenen un normalitzat discurs nacionalista dur i de confrontació.

Hi ha qui, legítimament, per enèsim cop i amb força imaginació, voldrà a Catalunya fer passar bou per bèstia grossa amb aquest PP per intentar mantenir oberta la paradeta de la incidència a Madrid o evitar els escenaris de confrontació amb l'Estat. Però la realitat de Feijóo i del seu photo call és la que és. El propòsit d'esmena de les polítiques més conservadores i espanyolistes no hi és. I no sembla que estigui en camí.  

Avui no et perdis

• Feijóo alinea el PP per assaltar la Moncloa: com pensa fer-ho?; per Pep Martí.
• 20.000 milions anuals: els diners que ha de posar l'Estat en el trencaclosques del finançament; per Ferran Casas i Bernat Surroca.
• Reportatge: Els soldats anònims per salvar el català a peu de carrer; per Lluís Girona Boffi.
• Reportatge: Els treballadors de la calor: «Hi ha companys que han demanat l'excedència fins al setembre»; per David Cobo.
• El darrer baluard del catalanisme juvenil: així ha estat la 50a edició del Canet Rock; per Victor Rodrigo.

El passadís

Hi havia eufòria al recinte ferial d'Ifema a Madrid en la cloenda del congrés del PP. La sessió final, amb discurs d'Ayuso i de Feijóo, va ser escoltada per una àmplia representació del món econòmic, tant empresarial (amb el president de la CEOE, Antonio Garamendi, al capdavant) com sindical. Les patronals catalanes també hi eren, però van autoimposar-se certa contenció. Van ser dos dels seus homes a Madrid els qui van ser a Ifema. Foment i Pimec van obrir-hi delegació fa dos anys, amb personalitats que coneixen molt bé el terreny.

Toni Picó, exdiputat de CiU (era dirigent d'Unió com molts coronels de Foment), era al plenari. Per Pimec hi va ser Ferran Bel, un altre exdiputat de CiU (en aquest cas per CDC). Tots dos són bones antenes del que es cou a la capital. En els àmbits econòmics catalans es parla bé de l'equip econòmic del PP, amb l'andalús Juan Bravo al davant i que té com a número dos el balear Josep Vicent Marí. Se'ls presenta com a pragmàtics i aliens a excessos, a diferència del que passa amb els líders del partit o amb José María Aznar.

Vist i llegit

Els propietaris de les empreses tecnològiques condicionen la política dels Estats Units, però també el debat públic mundial i tenen una incidència directa en la qualitat les nostres democràcies. A la plataforma en línia Max (ben aviat recuperarà el nom HBO) fa pocs dies que hi ha arribat Mountainhead, una pel·lícula que és una sàtira descarnada on és ben fàcil trobar paral·lelismes amb els empresaris i líders que marquen l'esbojarrada actualitat. En l'argument quatre oligarques tecnològics de Silicon Valley es troben en una mansió enmig de la neu a Utah enmig d'una crisi global que ells mateixos han alimentat. El film, que és el primer de Jesse Armstrong, creador de Succession, no és una obra d'art, però us farà passar una estona divertida i pensar que, tal vegada, la realitat està al nivell de la ficció. 

El nom propi

Dissabte va començar a Lilla el Tour de França, la ronda que fa les delícies dels seguidors del ciclisme amb les seves grans etapes als Alps i als Pirineus i les seves contrarellotges. Les etapes en pla també poden ser un bon incentiu per fer una bona migdiada i distreure la calor de juliol. El Tour de fa 70 anys va ser molt català. És just que recordem el ciclista de Montcada Miquel Poblet, la gran estrella d'aquest esport que ha donat el nostre país, que va néixer a Montcada el 1928 i va morir el 2013 a Barcelona. En aquell Tour del 1955 Poblet va guanyar la primera etapa d'aquell Tour, va ser el primer a arribar al cim del Tormalet i va guanyar l'última etapa arribant en solitari al Parc dels Prínceps. És l'únic català que ha vestit el mallot groc. Ramon Usall ens n'ha recordat les gestes a la seva secció.  

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]