L'ONG Save the Children va fer públic ahir un informe que ens ajuda a entendre una mica més el perquè de la nostra demografia i que hauria de convidar a la reflexió i, sobretot, a l'acció. A Catalunya, i malgrat l'arribada els darrers anys de centenars de milers d'immigrants, molts d'ells en edat de ser pares, fet que explica que hàgim superat ja els 8 milions d'habitants, naixen només 1,10 fills per dona. A l'Estat en són 1,16. Una de les raons, no l'única, però sí força definitiva segons tots els estudis i enquestes, és la precarietat en els ingressos i l'elevat cost de la vida. L'informe explica que el cost de la criança al nostre país és de 938 euros al mes per infant aquest any, un 15% més que el 2022. Al conjunt de l'Estat la xifra se situa en els 758 euros.
Contraposeu aquesta dada amb tres més. El salari mitjà al nostre país és d'uns 28.000 euros bruts anuals (uns 1.800 euros nets amb dotze pagues). El salari mínim interprofessional no arriba, malgrat els increments dels darrers anys, al 60% d'aquesta quantitat. I una segona xifra: llogar un pis a Barcelona té un preu mitjà de 1.200 euros al mes. La situació no és massa millor a l'àrea metropolitana de Barcelona, on han anat a parar molts dels expulsats per la gentrificació i el creixement demogràfic dels darrers anys. I una darrera: fruit de la inflació i l'augment de les desigualtats, un 44,4% dels infants viuen en llars amb dificultats per afrontar despeses imprevistes, xifra que ha augmentat quatre punts percentuals des del 2022.
La precarietat laboral traduïda en horaris que dificulten conciliar, dificultats per emancipar-se aviat i sous escassos dificulten que moltes famílies (ja no cal dir-ho si són monoparentals) es plantegin la paternitat. Perquè no ho poden fer, perquè no tenen coixí familiar, o perquè és una aposta que implica renúncies a un estil de vida (sortir, viatjar...) que no estan disposats a assumir. O, senzillament, ja fan amb un fill per intentar-ho compaginar tot.
Això, vinculat als avenços mèdics i la qualitat de vida que hem aconseguit, dibuixa un país envellit. I planteja el repte d'establir polítiques de família (la paraula no ha de fer por a ningú perquè les famílies han de ser, avui en dia, un concepte plural) per fomentar la nostra natalitat amb mesures que siguin universals i pensades també per a les classes treballadores que passin per l'educació, el transport, les activitats extraescolars, les cures o l'habitatge. Els governs progressistes n'han fet en els darrers anys com ara el xec escolar, l'allargament de les baixes de paternitat i maternitat, l'avenç cap a la gratuïtat total de l'educació infantil, i ara es planteja un xec estatal de criança. Però cal més i, sobretot, cal actuar sobre el marc general.
És necessari revisar el nostre mercat laboral i a plantejar-nos si els esforços, com ara el fiscal, o els beneficis estan justament repartits. Això vol dir obrir, en el cas català, el debat sobre si el salari mínim, les prestacions o els convenis col·lectius poden ser els mateixos per a tot l'Estat ateses les diferències o cal avançar de forma molt més decidida cap a un marc propi de relacions laborals malgrat les reticències dels sindicats i les patronals estatals. Si és que no volem ser un país sense nens a les places i a les escoles i obligat a importar treballadors de forma continuada.
Entre l'arrogància de Macron i la demagògia de Le Pen: França s'aboca a l'abisme; per Pep Martí.
Illa, a l'expectativa del duel Junqueras-Godàs per desplegar l'aliança amb ERC; per Carme Rocamora i Seguí.
Què cal fer si tenim amiant a casa?; per Arnau Urgell i Vidal.
Zero pantalles fins als 6 anys i telèfons analògics: les recomanacions dels experts; per Pep Martí.
La Santa Espineta: Com no aconseguir un català viu; per Carles Rútia.
El passadís
Pablo Iglesias no té, per ara, perspectives de reingressar a la política activa malgrat que la seva incidència a Podem continua sent gran. Està centrat en la seva feina com a consultor i empresari de mitjans. Va començar amb un pòdcast, La Base, i ara ja té un canal de televisió per internet, Canal Red, i fa feines per diversos governs i organitzacions. Els continguts de La Base estan cada cop més centrats en la geopolítica, amb una mirada molt atenta al que passa a Amèrica Llatina, on conviuen governs d'esquerres amb altres molt escorats a la dreta, com ara el de l'Argentina.
Iglesias acaba de tancar un acord per portar el seu programa-estrella a Señal Colombia, la televisió pública del país. S'emetrà els dimecres al vespre hora de Bogotà. La seva relació amb el president Gustavo Petro és excel·lent i el govern busca com combatre el relat dels mitjans conservadors del país. Per cert, que amb Petro hi treballa un català, l'exdirigent d'ERC Xavier Vendrell. Ho explicava en aquesta entrevista.
Vist i llegit
La història i els pòdcasts casen molt bé. A Catalunya Ràdio en són bons exemples l'En Guàrdia! i l'Endemà. I fa unes setmanes també us vaig recomanar el que a À Punt van emetre sobre els Borja. L'edat mitjana i el Renaixement donen molt de si, sobretot si mirem al nostre país. Ara, la pública valenciana À Punt ha elaborat 1238. La conquesta de València, que aborda en set treballats episodis amb dramatitzacions a càrrecs d'actors, català antic a l'abast, rigor i documentació abundant d'uns i altres l'epopeia de la conquesta del País Valencià a càrrec de Jaume I, que la va explicar a la seva autobiografia El llibre dels fets. La conquesta va durar anys i va ser posterior a la de les Balears. En tots dos casos hi va haver sagnants batalles i setges i intrigues a la cort i amb els sarraïns que el pòdcast, dirigit per Vicent Baydal, explica. El podeu escoltar aquí.
El nom propi
Francesc Vallès (Reus, 1971) era el català de la Moncloa. Ho escric en passat perquè ahir qui fins ara ha estat secretari d'Estat de Comunicació plega i passa el relleu a Ion Antolín, l'actual cap de comunicació del PSOE, en un moment especialment convuls pel setge mediàtic i judicial de la dreta contra Pedro Sánchez i el seu govern. Vallès va arribar a la política institucional el 2004, quan el PSC, que feia poc que havia arribat al poder a Catalunya, va captar diversos joves de l'esfera intel·lectual i universitària. A ell el van enviar a Madrid i va ser una bona colla d'anys diputat. Després va provar sort a la política municipal a Reus, la seva ciutat.
No li va anar bé i va desaparèixer de la primera línia dedicant-se a la consultoria d'assumptes públics, però Sánchez va donar la sorpresa quan el va recuperar per un càrrec rellevant a la Moncloa el 2021. Vallès és bon coneixedor dels engranatges del poder i ha estat clau per normalitzar, de nou, els socialistes al panorama català. Diu que no té perspectives de tornar-hi i que vol reingressar, després d'un temps de descans, a fer de professor de dret constitucional a la UAB.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.