Ja fa uns quants dies que estem que són habituals les notícies de drons que sobrevolen aeroports europeus. Els últims episodis venen de Dinamarca. S'han produït ciberatacs contra avions d'autoritats europees -els pilots de l'aeronau que transportava Ursula Von der Leyen a Bulgària van haver d'aterrar de manera pràcticament manual-, s'han registrat caces russos prop de l'espai aeri de Lituània i no s'atura l'ofensiva del Kremlin a Ucraïna. L'atac d'aquest diumenge a Kíiv, amb quatre morts, serveix per testimoniar-ho. El paisatge complex indica fins a quin punt la Unió Europea (UE) ha fracassat a l'hora de fer-se respectar, i retrata la ineficàcia de Donald Trump per frenar Vladímir Putin.
Perquè no és només que Rússia no s'hi hagi posat bé quan es tractava d'un acord de pau -o un alto el foc- a Ucraïna, sinó que l'escalada ha continuat. Ni hi ha hagut reunió amb Volodímir Zelenski -convidar-lo a Moscou per abordar la fi del conflicte seria caricaturesc, fins i tot, per a un dolent de les pel·lícules de James Bond-, ni s'ha entrat en cap desescalada després de la cimera entre Putin i Trump a Alaska del 15 d'agost. Davant de tot això, potser comença a ser hora de canviar el punt de vista: i si de tant preguntar-nos si hi hauria una guerra a Europa ens hem perdut que el conflicte, per la via dels fets i de manera híbrida, ja està definitivament en marxa i té conseqüències inabastables?
El marc dels greuges i de la desestabilització -i, evidentment, de la provocació- ja està instal·lat. Què passarà si un dia un avió rus entra a l'espai aeri europeu i l'OTAN decideix actuar amb contundència? Està preparada la UE per una escalada encara més gran? La resposta a la primera pregunta és indesxifrable, a hores d'ara. La resposta a la segona és més òbvia: tot indica que, de preparació, més aviat poca. Un factor encara més preocupant si es té en compte que amb els Estats Units no s'hi pot comptar: Trump, com va evidenciar davant l'Assemblea General de l'ONU, té fòbia a tot allò que estigui lluny de les fronteres nord-americanes i faci una certa olor de democràcia liberal.
Avui no et perdis
- Anatomia de la fi del procés; per Oriol March
- Per què el PSC té a l'abast la via Sánchez; per Bernat Surroca
- L'Oriol Junqueras 2.0 per situar ERC a la «nova» centralitat; per Lluís Girona
- Els suïcidis, el gran deure pendent de la societat catalana: què es pot fer com a pare, amic o company de feina?; per Marc Orts
- Segueix Nació a les notícies de Google per no perdre't res
