Mesura amb Ayuso

Isabel Díaz Ayuso omple pistes. És una de les principals figures polítiques d'Espanya i la premsa conservadora madrilenya, que sense excepció li riu les gràcies, li dona consideració d'estadista. Ella combina un nacionalisme espanyol de tota la vida que l'atansa sense manies a Vox amb els atacs furibunds a l'esquerra "woke" i un ultraliberalisme que la fa mirar amb simpatia Donald Trump o Javier Milei, a qui va donar la medalla d'or de la regió. La mentora política d'Ayuso, Esperanza Aguirre, va sortir fa uns dies a parar els peus a Esteban González Pons, l'eurodiputat del PP que, en la línia de les dretes europees de tradició democràtica, havia criticat els deliris imperialistes i antieuropeus del president americà.

Ayuso, figura clau d'un entramat mediàtic, econòmic i funcionarial radicat al Madrid DF i que amenaça de segrestar Espanya sencera, no té problemes a confrontar amb els independentistes, però ara que estan en hores baixes prefereix fer-ho amb Pedro Sánchez i el seu govern o amb qualsevol altre socialista, com és el cas d'Illa. Els presenta com els enterradors de la seva idea de país (en el cas del president català per un canvi en les regles del joc del finançament que, tal vegada, provocaria que l'Espanya buidada es comencés a plantejar qui els xucla realment els recursos) i com els culpables de qualsevol problema de la comunitat. Aquest relat fa que obviï que Madrid està dopada per un model econòmic i d'infraestructures centralista i radial que, si ningú l'atura i l'aspiració catalana s'estén a la resta de territoris, va camí de convertir-la en un paradís fiscal.

Els polítics catalans pensen que, com en un Barça-Madrid que és agraït en temps de futbolització de la política, tenir-se-les amb la presidenta de la comunitat pot fer que augmenti la seva popularitat. Ho va fer Pere Aragonès, que fins i tot va proposar un cara a cara amb Ayuso, i ahir ho feia Illa a la seva manera. Ell no vol, malgrat la proposta d'Ayuso que segurament l'anterior president català hauria acceptat de bon gran, cap debat televisat sobre el finançament o qualsevol altre tema. Però sí explicar-li la proposta de finançament singular per Catalunya que s'hauria d'esbandir en els pròxims mesos i entrar en vigor el 2026 d'acord amb el pacte entre el PSC i ERC que va beneir el PSOE.

Illa ha confrontat amb Ayuso quan ha afirmat que hi ha comunitats que practiquen el dúmping i que es beneficien de l'efecte seu i d'un model de finançament injust que castiga a Catalunya. També anant aquest cap de setmana al congrés del PSOE de Madrid, on va ser presentat per Óscar López com l'exemple a seguir per "acabar amb la crispació". Però sap que, en el debat públic als mitjans de Madrid, hi té poc a guanyar i que fer grossa la discussió castiga a Sánchez, que paga més de quatre dècades de nul·la pedagogia de la plurinacionalitat. Illa no té pressupostos i pretén posar al dia els serveis públics i superar Madrid gràcies al pla Catalunya lidera, que hauria de mobilitzar 18.500 milions d'euros en els pròxims cinc anys. El seu mal no vol soroll.

El passadís

La pèrdua del poder polític té molts inconvenients, però també atorga algun alliberament i això, en part, explica que les primeres espases de dues forces d'esquerres que els darrers anys havien governat l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat ara tornin a deixar-se veure en espais com són les protestes contra els desnonaments. És el que ha passat a la Casa Orsola els darrers dies amb ERC i Barcelona en Comú. Després d'uns temps en què els càlculs de les aparicions públiques en les protestes ciutadanes s'havien de mesurar, la secretària general dels republicans, Elisenda Alamany, o la presidenta del grup dels comuns a Barcelona, Janet Sanz, es van deixar veure a les concentracions davant l'edifici per fer costat als veïns. Les dues figures, acompanyades d'alguns dels seus col·laboradors, van fer acte de presència. 

Vist i llegit

"No us el cregueu". Aquest és el títol -i la tesi- d'una columna del periodista Ezra Klein a The New York Times que analitza els primers dies de la nova presidència de Donald Trump. A diferència de les interpretacions més apocalíptiques sobre el líder de la dreta populista, Klein s'apunta a una visió més original i assegura que tot el que mou Trump és fer creure en el seu poder imparable, precisament allò que no té. Per això està abusant de les ordres executives -algunes d'elles ja aturades per un jutge federal- perquè sap molt bé que canvis més significatius requeririen un procés legislatiu que escapa al seu control. Trump potser sap que no té el poder que vol aparentar i la seva obsessió és que els ciutadans i els seus interlocutors creguin que sí.  

El nom propi

La dimissió de Pep Berga (Barcelona, 1964) com a alcalde d'Olot per Junts s’ha d’entendre com un adeu necessari per ell i, segurament, també per al partit. El seu primer mandat es va veure enterbolit per la pandèmia, que va esmicolar tots els projectes municipals. El desengany el va fer apostar per una segona oportunitat que, amb poc temps, ja ha vist que no era una bona solució al desgast dels quatre primers i intensos anys. En la seva renúncia d'ahir va dir que cal “renovació”, un argument que, més enllà dels motius personals, ja va usar quan va renovar a fons el grup municipal. El llegat de Berga a la capital de la Garrotxa és un mandat i mig en què la ciutat s’ha preguntat què volia ser. El fins ara alcalde no havia presentat cap pla de govern i no havia definit un model de capitalitat per aquest mandat. En canvi, Berga sí que va collir fruits quan era la mà dreta de Mia Corominas. Llavors, l’hospital nou, el Firal o la Plaça Mercat d’Olot van ser equipaments clau que van aixecar plegats i que han tingut impacte a la ciutat. El nostre company Pau Masó, que va avançar a NacióGarrotxa que l'alcalde ho deixaria, n'escrivia ahir aquest perfil.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.