Es fa difícil de creure que Pedro Sánchez hagi volgut llançar, a compte de la despesa en armament i la cimera de l'OTAN, una cortina de fum per distreure els problemes domèstics, que són molts. És cert que se sap com ha començat, però no com acabarà (pot fer-ho de forma fatal), el cas de les presumptes comissions de Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García. I també que els franctiradors patriòtics de l'administració de Justícia, com ara el jutge Peinado, li buscaran tant com puguin les pessigolles al seu entorn personal i polític i a ell mateix.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

La relació amb els socis tampoc és fàcil. Les peticions que formulen o formularan si porta el que sigui al Congrés o enceta el meló de la negociació pressupostària seran contradictòries i, com a mínim, està obligat a complir els compromisos adquirits. Catalunya és, políticament, la joia de la corona socialista i Oriol Junqueras ja ha deixat clar a Salvador Illa que si vol pressupostos l'any vinent (i, per tant, transitar la legislatura i tenir algun èxit en la gestió) l'acord del finançament singular s'ha de complir i cal respectar l'ordre de negociació establert, tal com expliquem avui.

En aquest context, sembla que el PP i les seves badades fruit del fanatisme o la mala traça política són ja l'únic baló d'oxigen. La cimera d'Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal ahir mostrant a l'esquerra i a la perifèria l'Espanya que ve si se'n surten i el tuit d'Isabel Díaz Ayuso presentant el govern del Madrid DF com "obertament pro americà i defensor de la llibertat, la vida l'empresa i la propietat" van ser els regals d'ahir. 

Per més que se li acumulin a Sánchez les tensions polítiques i els problemes en el front intern, aquests tenen una connexió que, si de cas, té a veure amb la posada en escena i poc més en l'actuació d'Espanya en l'escenari geopolític. L'Estat no vol gastar més en armament senzillament perquè fer-ho vol dir capgirar prioritats. És cert que fins ara ha estat un país que ha gastat poc en armament, però això no ha evitat que assumís compromisos en la vigilància fronterera o en missions internacionals diverses, com és el cas dels països bàltics o Polònia. I tampoc ha evitat que, fins i tot esquivant el Congrés, el pressupost en Defensa s'hagi disparat en els darrers temps tal com explica aquesta informació d'Ona Sindreu posant-hi dades.

La certesa és que si Espanya ha de passar del 2,1% del PIB (que podria ser més en funció de com es calculi) en despesa armamentística al 5% hauria de retallar serveis socials i minvar-ne la cartera. Perquè, contràriament al que afirma l'extrema dreta i els populistes, la major part del pressupost que gestionen l'Estat, les autonomies i els ajuntaments no es gasta ni en els sous dels polítics, ni en subvencions a entitats "woke", ni en festes de l'orgull gai. Es gasten en pensions i altres prestacions, en educació, en sanitat i en infraestructures o suport a empreses.

Mark Rutte, un dirigent de la família liberal holandesa i ara secretari general de l'OTAN, va semblar sincer quan, fa uns mesos, va dir que els estats europeus haurien de destinar una part del que gasten en polítiques socials a armament. Sánchez no vol perquè, amb una pressió fiscal baixa, una productivitat discreta, i una economia molt dependent de sectors amb poc valor afegit, com ara el turisme o la construcció, Espanya no pot contreure el seu estat del benestar si no vol tibar encara més el clima social. El mateix passa a altres països europeus, però tal vegada els seus líders prefereixen prometre el que saben que no faran i tal dia farà un any.

Davant d'això, i de les amenaces de Trump de negociar cara a cara amb Espanya per obligar-la a pagar, el que ell pensa que li toca, és evident que s'imposa una òptica diferent i, com a mínim, revisar dos apriorismes i tenir alguna alternativa. El primer apriorisme és pensar que Rutte és un polític independent que representa tota l'OTAN entesa com una organització multilateral entre iguals. Els missatges enviats a Trump que ell va fer públics (i que són un autèntic epítom del servilisme o d'un cinisme pornogràfic) deixen clars els límits democràtics de l'Aliança Atlàntica. 

Els Estats Units no només la lideren sinó que la comanden per complet. Sempre ho han fet, però quan van mal dades es perden les formes i l'holandès ho ha fet evident. Ja va passar després de l'esbroncada de Trump a Zelenski a la Casa Blanca. Els líders europeus es van bolcar a enviar missatges de suport i solidaritat a l'ucraïnès, però el secretari general de l'OTAN va donar, hores després, suport inequívoc a l'americà i els seus arguments. Ara ha deixat clar que treballava per alinear tots els "socis" per pagar "en gran" tal com ell havia ordenat. La presidència de Trump és una mena de reality show i ara l'ha traslladat a l'OTAN tal com explica Pep Martí en aquesta anàlisi.

El segon és pensar que Europa és qui en sortirà més mal parada si els Estats Units fa una retirada militar i estratègica que era la idea de Trump però que, per ara, no se sosté en els fets. Actualment, tenen gairebé 40 bases militars i uns 70.000 soldats al continent i aquest és una plataforma d'operacions que no semblen disposats a abandonar en l'actual context. Les bravates de Trump en campanya i les dels seus corifeus no quadren amb els interessos dels militars i de la influent indústria armamentística.

I això porta a pensar en una alternativa. Sánchez s'ha quedat sol a l'OTAN i ara haurà de capejar la pressió de Rutte i les andanades de Trump, que ahir no li va muntar cap escena però que el va amenaçar. Entre els 32 països membres ja n'hi ha que gasten molt, altres no es volen enfrontar als americans i els diuen el que volen sentir, tenen governs reaccionaris i militaristes, o el veïnatge rus els fa actuar amb la màxima prevenció. Però és evident que a la UE, segurament a una més reduïda i operativa, li sortiria a compte coordinar-se per exercir de potència comercial i econòmica però també militar. El contrari és, avui Espanya i demà ves a saber qui, continuar abonats al dilema del presoner i al xantatge del poca-solta de Washington.

Avui no et perdis

• Sánchez neda a contracorrent a l'OTAN (i xoca amb Trump) per salvar la pell a casa; per Tania Tapia Díaz.
• Primícia: Junqueras trasllada a Illa que sense finançament no tindrà pressupostos; per Oriol March i Bernat Surroca.
• «La banca sempre guanya»: què diuen els experts sobre el futur de l'opa del BBVA?; per Pep Martí i Vallverdú.
• Es pot evitar una nova apagada? Aquestes són les mesures del nou decret del sistema elèctric; per Arnau Urgell i Vidal.
• El TC ultima l'aval a l'amnistia; per Bernat Surroca Albet.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]