No hi ha manifestacions de 70.000 persones cada cap de setmana a Barcelona. La dada permet contextualitzar el grau de mobilització que genera la protesta contra el genocidi a la Franja de Gaza, una massacre emesa en directe i que està sacsejant més les consciències que no pas les grans cancelleries, fins ara inoperatives a l'hora d'exigir a Benjamin Netanyahu que aixequi el peu de l'accelerador en les represàlies contra els atacs de Hamàs de fa dos anys. El que va començar com una resposta legítima -més encara si es té el mapa del Pròxim Orient al cap- ha derivat en una actuació desproporcionada que fa perdre més d'una raó als qui defensen, amb tot el seny possible, la causa israeliana.
A l'espera de si es concreta o no el suport de Hamàs als punts nuclears del pla esbossat per Donald Trump -divendres es concedeix el premi Nobel de la Pau i el president nord-americà vol comprar més números de la rifa-, aquest cap de setmana ha quedat clar que Palestina actua com a motor a l'hora de vehicular el rebuig a les pulsions autoritàries. Des del 2019, amb la sentència del procés, Urquinaona va representar l'esperit dels temps, que no només tenien a veure amb la repressió de l'Estat contra l'independentisme, sinó que també canalitzava el malestar creixent dels joves davant d'un món més negre que el dels seus pares. Amb l'empresonament de Pablo Hasél va passar el mateix.
Ara és Palestina que treu gent al carrer, com l'any passat ho va fer la protesta contra els preus de l'habitatge. Pedro Sánchez i Salvador Illa aspiren a cavalcar la simpatia amb la causa palestina, perquè fa mal al PP i perquè permet passar el rasclet a l'esquerra, encara que calgui assumir la contradicció de denunciar el genocidi i cridar a la mobilització i, al mateix temps, enviar els Mossos d'Esquadra a dissoldre concentracions quan canvien de to. Resulta evident, en tot cas, que vuit anys després de l'1-O ja no és l'independentisme qui té el vigor al carrer en exclusiva. Al contrari. Per la Diada, a Barcelona, els manifestants no van arribar als 30.000. La dada no requereix context.
De moment, això sí, avui és un dia per celebrar el retorn d'Ada Colau, de Jordi Coronas i de la resta de membres de la Flotilla que ja han tornat a trepitjar l'Estat. I també per respectar la decisió de Pilar Castillejo, diputada de la CUP, i Adrià Plazas, membre de la direcció anticapitalista, de no signar la deportació amb tot el que això implica. La iniciativa, liquidada des de fa uns dies a càrrec de l'exèrcit israelià, ha servit per sacsejar consciències, visibilitzar -encara més- la injustícia que pateixin els palestins i canalitzar malestars. I, als qui intenten caricaturitzar la Flotilla, una reflexió senzilla: se l'haurien jugat al mateix nivell, ells, per qualsevol altra causa? El més probable és que no.
Avui no et perdis
- Colau i Coronas ja són a Barcelona després de quatre dies detinguts a Israel; per Oriol March
- Hi haurà més guerra a Europa?; per Pep Martí
- La salut de les aliances d'Illa es posa a prova en un Parlament que busca recuperar el focus; per Bernat Surroca
- Sense eleccions a la vista, però amb la maquinària a punt: qui serà candidat a la Generalitat?; per Oriol March
- Les dues cares dels «opositors» d'Oriol Junqueras: qui plega i qui aguanta?; per Lluís Girona Boffi
