Pedro Sánchez ha bloquejat la legislatura. Sap que ningú presentarà contra ell una moció de censura perquè ni Junts ni el PNB -els que podrien arribar-se a entendre amb el PP- ho faran perquè Vox és indestriable en l'operació. I per això, tal com es va constatar ahir al Congrés, no s'ha de molestar ni a presentar una agenda política o de reformes atractiva per acabar-la ni a refermar el seu compromís amb els acords subscrits. De fet, no va ser ni tan sols amable amb els que el van investir. Només és qüestió de triar el millor moment polític i processal (la Justícia és determinant) per convocar eleccions. Tot apunta al febrer -segurament li vetaran els pressupostos al novembre-, però qualsevol moviment judicial que l'afecti a ell o al PSOE ho pot precipitar tot.
"La pregunta és 'com no hem de continuar'?", deia ahir des de la tribuna del Congrés, on se les va tenir de valent i amb insults inclosos amb Alberto Núñez Feijóo, que només espera que el PSOE caigui per decantació i que no pensa tampoc molestar-se a fer cap oferta política. El panorama és desolador i els jutges continuaran fent la seva perquè ara se saben impunes per cometre qualsevol excés, i la corrupció i les males pràctiques que esquitxen molts dirigents del PSOE -a més dels del PP- els ho posen ben fàcil.
Però, i els partits catalans? Les intervencions ahir de Gabriel Rufián i de Míriam Nogueras van donar algunes pistes. En el cas del cap de files d'ERC no va fer un mal discurs en clau espanyola (la situació li permet situar-se per damunt del bé i del mal), però va ser totalment desconnectat de la singularitat catalana. No només perquè ahir ja no digués ni una sola frase en català (lluny queda el compromís de la direcció del partit que els seus representants usarien sempre el català quan es va aconseguir la vella reivindicació de poder-lo parlar al Congrés). Rufián no va esmentar les carpetes que, amnistia a banda, el partit té pendents aquesta legislatura i que, en clau d'autogovern, són fonamentals, començant pel finançament, seguint per la governança dels aeroports o el traspàs de Rodalies i acabant per la llengua.
Oriol Junqueras defuig enfrontar-s'hi perquè creu que hi té més a perdre que a guanyar, i Rufián, que té remotes possibilitats de liderar el front estatal a l'esquerra del PSOE com voldria, sap que haurà d'arribar a un acord amb ERC per més que hagi perdut la sintonia amb la direcció. La qüestió és si els republicans poden tenir un cap de files a Madrid que, per més que excel·leixi a les xarxes, interessi als mitjans espanyols i impacti en l'electorat que no vota ERC, sigui tan aliè a la seva agenda política i estratègia. Les enquestes de les espanyoles que s'han publicat tampoc permeten, malgrat tot, afirmar que Rufián estigui en condicions de recuperar el terreny perdut el 2023, quan va caure dels 13 als 7 escons en el context d'un mal cicle electoral del seu partit i de "vot útil" als socialistes per impedir un govern PP-Vox.
Rufián sí que va tenir la preceptiva picabaralla amb Junts, aquest cop donant a entendre pactes ocults de Gonzalo Boye, a qui va presentar com "l'advocat de Waterloo" i que espera sentència de l'Audiència Nacional per blanqueig en un cas de narcotràfic, amb la dreta judicial. Segons ell, estaria treballant perquè el partit de Puigdemont afavorís l'arribada del PP al govern. Boye el va titllar "covard" per posar-lo "a la diana". Rufián critica els mitjans catalans perquè considera que estan mentalment colonitzats per l'espai postconvergent, però és preceptiu preguntar-se per la contradicció que suposa que les seves aproximacions a la política catalana comencin i acabin sempre en Junts, talment com si fos encara el partit hegemònic i de govern o l'única veu del país. Els antics i constants atacs de Nogueras al portaveu d'ERC amb l'"a canvi de res" i afirmant que ells "cobrarien per avançat" ni han envellit bé ni són motiu d'orgull.
I Nogueras va ensenyar cartes que, pel que sembla, no passen pas per facilitar l'arribada de Feijóo al govern. Els juntaires voten amb el PP i amb Vox amb normalitat per fer caure iniciatives d'esquerres o per fer-ne prosperar de dretanes en temes com habitatge, seguretat, treball o fiscalitat, però s'està fent evident que no volen assumir el cost davant l'electorat de facilitar-los l'accés a la Moncloa. De fet, fa uns dies es van espolsar la pressió dient a Feijóo que anés a negociar a Waterloo, cosa que sabien que era impossible.
Ahir, amb el maquillatge retòric i de confrontació habitual en ella, Nogueras va posar damunt la taula una segona oportunitat per al PSOE encara que la propaganda intentava presentar-ho com una maniobra equidistant. Els va demanar que canviessin Sánchez per un altre president -no ha de ser necessàriament diputat en el cas espanyol- i els va traslladar obertament que estaven disposats a negociar una nova investidura, encara que fos per un any. No passarà i Sánchez no vol fer d'Artur Mas, però Junts sap que les urnes en cap cas poden atorgar-los un escenari millor que l'actual i, malgrat que faci mesos que diuen que la legislatura està acabada, no tenen interès real en noves eleccions.
Sánchez seguirà a la Moncloa maleint els jutges i rumiant quin és el millor moment per provar d'obrar el miracle en aquest Mad Max en el que s'ha convertit el final de legislatura.
Avui no et perdis
- Crònica: Begoña Gómez entrega el passaport; Pedro Sánchez bloqueja la legislatura; per Ferran Casas.
- Les agendes de Zapatero documenten contactes amb Cerdán i viatges a Zúric en plena negociació amb Junts.
- La batalla de Barcelona queda definida: qui és qui en les municipals?; per Lluís Girona.
- Barcelona, un any després de la mort d'una treballadora de la neteja: polseres contra la calor (amb queixes); per David Cobo.
- Catalunya registra quatre morts atribuïbles a les altes temperatures en dos dies d'onada de calor; per Marc Orts.
El passadís
La policia té pocs dubtes que les inicials PS que apareixen a l'agenda de Leire Díez, que amb diversos empresaris i recursos i col·laboració del PSOE va intentar confrontar jutges, fiscals i comissaris, pertanyen a Pedro Sánchez. De fet, hi ha referències al "germà de PS", que està a l'espera de sentència pel suposat accés fraudulent a una plaça a la Diputació de Badajoz. Si es confirma se li podria complicar la situació personal al president. Però també és cert que Leire Díez anota una reunió amb el tal PS uns dies en els quals el president era de viatge a l'estranger i que ell sempre ha negat haver-s'hi vist mai.
Davant el risc que per al seu líder pot tenir tot plegat, els socialistes fan córrer que el tal PS és Paco Salazar, que treballava al ministeri de la Presidència en tasques polítiques. Salazar va ser destituït l'estiu de l'any passat quan van transcendir acusacions d'assetjament de dones que havien treballat amb ell. En el marc de la reorganització interna del partit després de la caiguda de Santos Cerdán, Salazar havia de ser nomenat secretari d'Anàlisi i Acció Electoral. Salazar ho va negar tot i se'n va anar a viure a l'Uruguai. Ara podria ser el descàrrec de Sánchez o el cap de turc de tot plegat.
Vist i llegit
Som encara en aquella fase (com també ens va passar amb els mòbils o les xarxes) en la qual de la intel·ligència artificial en veiem sobretot les virtuts. El panorama global no convida a l'optimisme, però esperem que siguem capaços de gestionar-ho una mica menys malament. L'usuari Uri Carva publica a Instagram vídeos de la Barcelona d'abans en 4K. Us aconsello el que va publicar fa uns dies de la Barcelona dels 80, la ciutat que es preparava per les Olimpíades. Em quedo amb aquell Gulliver gegant de la façana del Corte Inglés de la plaça de Catalunya i amb el record de Can Costa. El podeu veure aquí.
La cançó
La revetlla de Sant Joan és un dels millors dies de l'any. Aquest any ni la calor intensa l'ha espatllada. I és una festa molt nostra, que ens fa entrar al que considerem la Diada Nacional dels Països Catalans. Ho celebrem amb focs al País Valencià (especialment a Alacant), revetlles i foc a Catalunya, i també a les Balears i a l'Alguer. A la Catalunya Nord es baixa la flama del Canigó i es reparteix per tots els Països Catalans. Trobo que per aquesta setmana és oportuna la Flama, una cançó dels valencians Obrint Pas al seu àlbum "En moviment" que arrenca amb uns versos d'Estellés. "Amb columnes de paraules / i travessant la llarga nit, / hem fet de cels, mars i muntanyes, / vells escenaris d'un nou crit", diu la cançó que hem de prendre també com una invitació a enfortir la mata de jonc que, malgrat les adversitats, haurien de ser els territoris de parla catalana.
