Junts afirma que no hi ha contactes amb el PP, si més no per part dels seus dirigents. Alguns emissaris en nom de Carles Puigdemont sí que ha rebut com a mínim Elías Bendodo, el coordinador general de partit, malgrat que no s'ha concretat res. El possible desgel feia córrer ahir rius de tinta, com a mínim al mateix nivell que la proposta juntaire la setmana passada perquè Sánchez renunciés com Artur Mas en ple procés quan la CUP el va vetar pels casos de corrupció i va fer un pas al costat que va permetre investir Puigdemont. Fins i tot es feia circular el nom del vicepresident econòmic Carlos Cuerpo, de perfil més liberal i que s'ha enfrontat al si del govern espanyol amb Yolanda Díaz per temes com la reducció de jornada, com un nom ben vist per liderar l'operació i obtenir com a mínim els vots de Junts (calen també els d'ERC, EH Bildu, Podem, PNB i BNG a més dels de Sumar).
De trobades directes entre el PP i Junts segur que n'hi va haver per explorar una alternativa a Sánchez després de les eleccions de juliol del 2023. Però les ferides del procés encara eren tendres i Puigdemont va preferir l'entesa amb el PSOE, que, fruit dels acords amb ERC des de 2019, ja havia evolucionat la seva posició i apostat per una solució dialogada al conflicte català. En la resolució democràtica no s'hi havia avançat ni s'hi ha avançat des d'aleshores, però el president espanyol va posar damunt la taula compromisos referits al català, les competències o el finançament que en cap cas posava el PP.
I, sobretot, va concedir una llei d'amnistia que havia de permetre el retorn de l'exili de Puigdemont sense passar pels tribunals espanyols. S'hauria de fer efectiva en els pròxims mesos després de dos anys de bloqueig per part de la cúpula judicial espanyola, segrestada per la dreta i l'extrema dreta i entestada a fer caure l'executiu pels casos que té i els que no té.
És evident que, a curt o mitjà termini, Junts i el PP no tenen previst entendre's per més que aquests últims diguin que s'han tancat les ferides. És cert que Míriam Nogueras ja no té cap vergonya a votar amb el PP i amb Vox al Congrés i que ho fa sovint en els temes socials i econòmics. Però també ho és que no es poden participar d'una governabilitat que incorpori l'extrema dreta neofranquista. I ara per ara, és l'únic camí que contemplen les enquestes perquè cap concedeix a Alberto Núñez Feijóo més de 160 escons. Fins a les generals, que segurament seran abans de les municipals, queden uns mesos en els quals pot passar de tot, però no sembla creïble ni una crescuda tan important del PP ni que Vox els doni els vots per entendre's com si res amb nacionalistes bascos i catalans i es quedi fora del govern.
Els portaveus de Junts afirmen que el seu electorat està fastiguejat de Sánchez i els seus incompliments. Pot ser, però encara és més contrari al PP i a Feijóo, que no es molesten a fer cap gest amb Catalunya més enllà de permetre una mena de llei de punt final del procés. Per això Nogueras -que prefereix parlar de via Starmer perquè fa més cosmopolita i evita evocar la humiliació que va patir Mas i que va consentir la direcció del partit- fa equilibris per intentar una equidistància que no podrà portar fins a les darreres conseqüències. La seva proposta per substituir Sánchez difícilment prosperarà, però sumada a la negativa a la moció de censura "instrumental" amb eleccions incorporades que oferia Feijóo deixa ben clar que els juntaires encara són partidaris de fer confiança al PSOE malgrat tot.
Avui no et perdis
- Crònica: Esquerra Democràtica, la «reconstrucció» ambiciosa d'Álvaro i Campuzano; per Lluís Girona Boffi.
- Els deures de fi de curs del Parlament; per Lluís Girona Boffi.
- Tots els interrogants que s'hauran d'aclarir en les noves declaracions del cas Andic; per Marc Orts i Cussó.
- Reportatge: Marta Pazos: «Treballo i assajo amb sales revestides del color de l’escenografia»; per Guillem Maneja.
- Altres Barcelones: El misteri dels «esmoladors» de la Catedral; per Dani Cortijo.
El passadís
Carles Campuzano i Francesc-Marc Álvaro van presentar ahir Esquerra Democràtica, la nova associació que establirà un vincle estable amb ERC. A la Casa Elizalde, ben plena, no hi van faltar dirigents de primera línia de la direcció nacional, com la secretària general Elisenda Alamany, el secretari general adjunt Oriol López o el vicesecretari d'organització Pau Morales. Però tampoc algunes personalitats del món convergent, amb qui Campuzano políticament i Álvaro periodísticament sempre hi van tenir bons vincles. Tres noms destacats eren els exdiputats de CiU Jordi Xuclà, Mireia Canals i Toni Picó. Tampoc hi va faltar la històrica advocada Magda Oranich, que es va enfrontar al sector Borràs dins de Junts i ara forma part de la junta d'Òmnium, o el diputat del PSC Guillem Mateo, representant d'Units per Avançar i que reivindica l'herència de l'extinta Unió. Entre els convidats també hi havia Xavier Bernadí, secretari general del Govern de Pere Aragonès o el director dels Mossos Pere Ferrer a l'anterior govern i que va militar al PDECat.
Vist i llegit
Un mundial als Estats Units, en l'actual context i amb tants països competint assegura una bona dosi de futbol i política tal com vam explicar al darrer Snooker amb el Ramon Usall. Real Politik uneix una cosa i una altra i, mentre duri el mundial, en fan un cada setmana per analitzar el que ha donat de si. És una iniciativa de El Orden Mundial i la revista Panenka produïda per Podimo. En porten 12 i el darrer se centra en les peripècies de l'Iran i com la divisió del país es trasllada a l'afició al mundial. Els podeu recuperar aquí.
Recordem
Tal dia com avui de l'any 1960 va formalitzar-se la independència d'una de les grans nacions de l'Àfrica, el Congo, un estat que havia rebut els noms de Congo Belga o Zaire i amb més de 100 milions d'habitants. El país es va alliberar de Bèlgica, que hi havia practicat un colonialisme salvatge i purament extractiu. Durant el regnat de Leopold II van morir entre 5 i 15 milions de persones fruit de l'explotació. El nou estat va abraçar el socialisme amb un líder carismàtic, el primer ministre Patrice Lumumba, que el 1961 va ser assassinat per agents secrets dels Estats Units i Bèlgica, que no volien perdre el control polític i econòmic de l'antiga colònia i que van situar al capdavant el sàtrapa Mobutu Sese Seko.
Tot plegat el va convertir en una icona al seu país, al continent i també al bloc prosoviètic. De fet, un dels aficionats més populars al mundial és un congolès que a cada partit es disfressa de Lumumba i que es mira els partits del Congo, que a setzens de final s'enfrontarà a Anglaterra. Al darrer partit de la fase de grups contra l'Uzbekistan les autoritats americanes li van denegar el visat i no va poder viatjar a Atlanta. Ho va celebrar a Mèxic. A RNE van recordar així Lumumba i la seva lluita per la independència i contra el colonialisme quan es complien 100 anys del seu naixement.
